Sexe i religió

Què en pensen les religions sobre diferents temes relatius a la sexualitat? Potser coneixem el que en pensa l’Església catòlica, però i la resta de creences majoritàries? Via Religious Tolerance, un grup de consultoria especialitzat en afers religiosos, he descobert una taula-resum sobre les opinions de cada religió en matèria sexual. A més, a Flowing Data hi han penjat una infografia que permet veure gràficament la informació del quadre. Aquí us la deixo traduïda:

Podeu seguir llegint l’article al meu blog del Diari Ara: OPEN DATA.

Espanya i el negoci de les armes

Espanya és el sisè país que més armes va exportar el 2009, el darrer any amb dades comparables disponibles. En primer lloc hi trobem els Estats Units, seguit de Rússia i per darrera Alemanya, França i Regne Unit. El seguent és l’executiu dirigit per José Luís Rodríguez Zapatero, president amb el qualla venda d’armament ha estat més alta en tota la història de l’Espanya moderna.

L’Estat espanyol es dedica bàsicament a vendre vaixells i avions, però també té unes vendes gens modestes en material de doble ús (mires telescòpiques, sensors, visors nocturns…) i vehicles blindats. Tot aquest material li ha reportat al llarg dels anys el següent benefici:

Podeu seguir llegint l’article al meu blog del Diari Ara: OPEN DATA.

Quants diners ingressen els millors clubs de futbol del món?

o us heu preguntat mai quants diners genera un equip de futbol i de quina forma? Com s’ho fan per pagar les nòmines multimilionàries dels seus jugadors? Surten els números?  Podem trobar les respostes a aquestes i altres preguntes a l’estudi que publica anualment Deloitte.

Si ens fixem en els ingressos totals dels clubs, aquesta és la classificació:

Gràfics, dades i les interpretacions al meu blog del diari Ara: OPEN DATA.

Situació del maltractament a Espanya i Catalunya

Malauradament, no deixem de rebre informació sobre com la violència de gènere no s’atura. Es fan campanyes de sensibilització, el govern crea tota mena de polítiques, les forces de seguretat augmenten els seus efectius i mitjans, la justícia amplia les seves penes… Però tots aquests esforços semblen no tenir resposta. El maltractament no tan sols no disminueix, sinó que va augmentar l’any 2010 respecte al 2009.

Gràfics i dades al meu blog del diari Ara: OPEN DATA.

Com serà de gran la població musulmana a l’any 2030?

El Pew Research Center, un think tank americà, ha publicat el seu informe The Future of the Global Muslim Population, on s’estudien els canvis des del 1990 i les projeccions fins al 2030 pel que fa a la població musulmana mundial. Què passarà amb Europa? I amb Espanya? En quina proporció augmentarà la presència de musulmans?

Segueix llegint al meu blog del diara Ara: OPEN DATA.

Top 10 de dictadors democràtics

El passat 14 de gener el president tunisià, Ben Ali, fugia del país deixant el poder en mans del primer ministre. Ell sempre ha negat la seva condició de dictador emparant-se en les eleccions democràtiques que l’avalaven. Doncs aquesta llista, creada pel periodista Grégoire Fleurot, va d’això, de dictadors que mitjançant intimidació als oponents i als votants, candidats únics o frau electoral s’autoproclamen dirigents del seu país. Es tracta de la llista de dictadors “en actiu”, pel que ha desaparegut en Ben Ali, que fins ara ocupava la quarta plaça d’on ha estat expulsat després de les protestes socials que agiten Tunísia. Així doncs, la llista de noms dels 10 dictadors (incloent el percentatge de vots favorables) és la següent:

SEGUEIX LLEGINT AL MEU BLOG DEL DIARI ARA.

Fer pagar més impostos als rics és una bona idea?

Fa uns dies discutia via Twitter amb un assessor d’un partit polític sobre l’efectivitat de reduir impostos a les rendes altes i avui ha tornat a sortir el tema amb un defensor del model econòmic americà. Com que aquesta discusió és relativament recurrent he decidit escriure un petit resum de quan cal gravar a les rendes altes i quan no. Així podré enganxar l’enllaç cada cop que em faci mandra discutir.

El totpoderós i semprecitat economista de Harvard Gregory Mankiw ens explica l’anècdota de com van aparèixer els defensors de l’economia de l’oferta. Corria l’any 1974 i l’economista Arthur Laffer, assegut en un restaurant de Washington, va agafar un tovalló i va exposar la seva teoria sobre els tipus impositius i els ingressos fiscals al grup de periodistes i polítics amb els que sopava. El dibuix tenia aquest aspecte:

Aquest dibuix va passar a ser conegut com la “Corva Laffer”. Segons aquest economista, els impostos als Estats Units eren tant alts que si baixaven els tipus impositius, els ingressos fiscals augmentarien. Sabent que la fòrmula per calcular el que recaptarà l’Estat en funció dels impostos és “Recaptació = Tipus impositiu x Base imponible“, la teoria era perfectament vàlida. El raonament és: si reduim els impostos, la gent tindrà més incentius a treballar, per tant guanyarà més diners i això farà que la base imponible augmenti. Molts se’n van fer ressó. Per exemple el republicà David Stockman, director pressupostari de la primera administració Reagan, que va il·lustrar la defensa de la teoria de Laffer amb la següent anècdota sobre el president nord-americà:

El propi Reagan havia estat en una ocasió a la corva de Laffer. Sempre deia: “Vaig començar a guanyar molts diners fent pel·lícules durant la Segona Guerra Mundial”. En aquella època, l’impost sobre la renda, recarregat degut a la guerra, era del 90 per cent. “Feies quatre pel·lícules i ja estaves en el tram superior”, continuava dient. “Així que quan feiem quatre pel·lícules, tots deixàvem de treballar i marxàvem al camp”. Per tant, els impostos baixos generen més. La seva pròpia experiència ho demostra.

Doncs s’equivocava. Quan Reagan va guanyar les eleccions l’any 1980 va incloure la reducció d’impostos al seu programa, especialment per a les rendes altes i el resultat no va ser l’esperat: la recaptació no va augmentar. De fet, els ingressos generats per l’impost sobre la renda van caure un 9% entre 1980 i 1984 fins i tot gaudint d’un augment de la renda mitjana d’un 4% pel mateix periode. Així, durant el mandat de Reagan es va incòrrer en un gran dèficit pressupostari degut a la falta d’ingressos i no pas a una despesa massa elevada. A en Reagan no li va passar res, però això mateix és el que bàsicament li ha passat a Irlanda: s’ha arruinat per no tenir ingressos desprès de la seva excessiva baixada d’impostos.

Aquesta situació però, té una excepció: per a les rendes més altes d’entre les rendes altes potser és una bona idea no augmentar massa els impostos. Aquí teniu el paper on s’explica la raó: “The Elasticity Of Taxable Income With Respect To Marginal Tax Rates: A Critical Review“. En aquest estudi, en Giertz, Slemrod i en Saez ens mostren com hi ha un punt on a partir del qual, si augmentem els impostos, cau la recaptació. Imagineu-vos que l’Estat crea un impost que recapta el 100% de la renda, evidentment no treballaràs. En canvi, si l’Estat redueix aquest impost, si que ho faras.  Doncs bé, el dilema no hauria de ser si reduir els impostos augmentarà la recaptació (ja hem vist que no ho farà), sino si hem assolit el límit impositiu per a les rendes més altes i una reducció farà augmentar els ingressos. Els autors defensen que els Estats Units no es troben aprop d’aquesta frontera i encara menys s’hi troba Espanya. Segons ells, l’únic país que podria trobar-se aprop del límit impositiu és Suècia, on creuen que abaixant els impostos a les rendes més altes podrien augmentar la seva recaptació. De totes formes no crec que els suecs estiguin com per preocupar-se per aquestes temes, van prou sobrats amb els pressupostos.

Així doncs, cada cop que algú us digui que abaixant els impostos  sobre la renda s’augmentarà la recaptació o es reduirà el dèficit els hi podeu recordar el cas de Reagan o un altre més recent, el d’Irlanda. I no digueu que ho vau llegir a un trist blog perdut en mig d’internet com aquest, podeu afirmar que ho heu llegit de la mà d’en Gregory Mankiw.

Les ajudes a Haití

Ahir s’acomplia un any del tràgic terratrèmol d’Haití. L’ajuda privada (des d’organitzacions privades fins a particulars) no es va fer esperar, però i l’ajuda pública? Espanya ha gastat 3 milions i mig de dòlars en diferents programes de socors, emergència i reconstrucció. Això és molt o poc? Què han fet la resta de països?

En termes absoluts, el país amb una donació més gran ha estat els Estats Units, amb 41 milions de dòlars, seguit de la Comissió Europea amb gairebé 30 milions. Després trobem a Suècia (amb gairebé 10 milions) i Regne Unit (amb 8 milions de dòlars). Espanya ha donat un total de 3’5 milions de dòlars.

Quin percentatge sobre l’ajuda internacional pública total representa cada país?

Estats Units representa el 48’6% del total de l’ajuda internacional pública, seguit de Suècia amb un 11’8%. En tercer lloc hi tenim a Regne Unit amb un 9’5% i Japó amb un 8’4%. Espanya representa el 4’2% de l’ajuda total.

Ara bé, si ajustem aquestes donacions per la població podrem veure qui ha fet l’esforç més gran. Quants dòlars ha donat cada ciutadà de cadascun dels Estats?

És evident que l’Estat que ha fet l’esforç més gran és Suècia, enviant més d’un euro per habitant per a l’ajuda d’Haití. En segon i tercer lloc hi tenim Finlàndia i Canadà, amb 20 cèntims de dòlar. Pel que fa a Espanya, cada ciutadà ha donat 7 cèntims.

Així doncs, quina és la conclusió que en podem extreure? Ha actuat com calia Espanya? I la resta de països? No podem oblidar l’ajuda privada d’organitzacions (donacions a la Creu Roja, UNICEF…) i les aportacions a títol individual dels ciutadans, però voleu dir que no es podia fer més?

Per què les dones amb menys estudis tenen fills de diferents pares?

La Jessy, que no és una noia gaire instruida, està embaraçada. A més, ella i el seu novio, “el Ruben”, estan fets tots uns romàntics! Resulta que ara es volen casar… el problema és que no està del tot clar qui és el pare. Resulta que la Jessy també s’ho ha fet amb “el Marco” i “el Isra”. Aquests són els individus del nostre estudi:

Doncs aquest video exemplifica molt bé el que vull explicar. No us heu fixat mai que les dones sense estudis o amb estudis secundàris acostumen a tenir fills de diferents pares? No us heu preguntat per quina raó passa això? Què empeny a aquestes dones a actuar d’aquesta forma? Resulta que, el que per a nosaltres és  un acte propi de la ignorància, pot resultar ser  més racional del que a priori podia semblar. La raó? Diversificació del risc.

Entenent que tots els pares volen el millor pels seus fills (tothom vol que el seu fill visqui bé), partim de dos supòsits:

  1. La “qualitat” dels fills en quant a capital humà és incerta en el moment en que els pares decideixen fer la inversió (inversió és una forma curiosa de parlar “d’acte sexual”).
  2. La distribució de la “qualitat” dels fills d’una sola dona està menys correlacionada si són engendrats per pares diferents. O el que és el mateix, si la dona diversifica els seus riscos té més probabilitats d’obtenir un fill amb bon capital humà.

Per tant, tenir diversos fills d’un sol home tan sols és recomanable si estàs segura que les característiques que aquest li transferirà en termes de capital humà són molt bones. Aquest tema s’estudia en profunditat al paper que ha publicat en Jinyoung Kim, de la Korea University, sota el títol “Diversification on children“. Per fer-ho es val de les dades de la National Survey of Family Growth i la conclusió és clara: una mare amb una baixa educació és més propensa a tenir un pare diferent per al seu proper fill. En el nostre cas, la Jessy té més probabilitats de tenir un fill amb un bon capital humà si en té un del Ruben, un del Marco i un de l’Isra que si tots tres són del Ruben.

Ara bé, com que entenem que aquesta situació no és bona, els polítics poden intervenir-hi per tractar de solucionar el problema. Com? Proveint a les dones dels incentius necessaris per tal que no es vegin empeses a diversificar el risc. Bàsicament es tracta d’oferir una educació pública de qualitat que doti al seu fill d’un bon capital humà sense importar el seu origen.

Les estadístiques d’ETA

Després de més de 40 anys d’existència del grup armat ETA, avui s’han pronunciat de nou. Aquest cop es tracta d’un alto el foc permanent. Segons el comunicat enviat a el diari Gara “ETA ha decidit declarar un alto el foc permanent i de caràcter general, que pot ser verificat per la comunitat internacional”.

Euskadi Ta Askatasuna va ser fundada l’any 1959 i acumula un total de 829 víctimes mortals des del 1968. Aquestes són les dades de les seves víctimes:

L’any 1980 va ser l’any amb un major nombre de víctimes mortals amb un total de 92, seguits pels dos predecessors 1979 amb 76 víctimes i 1978 amb 66. Però a qui ens referim quan parlem de víctimes?

Les víctimes civils d’ETA representen el 41% del total de les 829, mentre que el 59% restant es tracta de Forces de Seguretat de l’Estat.

Les dades proporcionades ens permeten analitzar la composició de les víctimes de les Forces de Seguretat de l’Estat i analitzar-les per tipus. El resultat és el següent:

La majoria de víctimes mortals pertanyen a la Guàrdia Civil, seguides de la Policia Nacional i en tercer lloc per les Forces Armades.

A més, també disposem d’estadístiques segons la localització dels atemptats mortals. El gràfic resultant n’és aquest:

El País Basc és on s’han produït més atemptats mortals, a molta distància de la resta de Comunitats Autònomes amb més accions armades (Madrid amb 123, Catalunya amb 55 i Navarra amb 40). La resta de Comunitats Autònomes no tenen un gruix significatiu de víctimes pel que s’han agrupat en el grup Altres, amb 57 víctimes.

Les dades han estat extretes del Ministerio del Interior i les podeu consultar aquí: Terrorismo de ETA.