Category Archives: Globalització

¿Riquesa?

Gairebé tothom admet que la globalització produeix modernitat. En canvi ja és menys segur que produeixi riquesa. Podria ser la faula del segle. O podria ser veritat. És una discussió d’economistes, per tant és difícil d’orientar-s’hi. Jo tan sols puc donar compte de l’opinió que sembla més equilibrada: la globalització, en efecte, produeix riquesa, però tendeix a distribuir-la malament, és a dir, els diners que genera acaben en gran part a les butxaques dels rics i, en una part mínima, a les dels pobres.

Abans de treure’n cap conclusió, potser cal apuntar una dada: per als pobres del planeta, un increment, encara que sigui molt petit, de la renda pot significar una enormitat. Per a milions de persones, un dòlar més al dia vol dir passar de la mort a la supervivencia. Això fa esfereïdora la responsabilitat objectiva dels rics, però també convida a no infravalorar els efectes benèfics que un desenvolupament, tot i ser tortuós i desequilibrat, pot tenir sobre l’habitabilitat del planeta.

Alessandro Baricco

Anuncis

La crisi alimentària

Avui El Club de TV3 no ha destacat per ser gaire amè, pel que m’he posat a passejar una mica per internet i he acabat a la web del New York Times. Hi he trobat un interessant article així com una mena de presentació fotogràfica d’un dels problemes més greus que afecten actualment el nostre planeta: la crisi alimentària. La situació pel que fa a la crisi dels aliments no és gaire esperançadora. I menys desprès de que donats els excedents d’aliments dels darrers anys els països desenvolupats i les agències de desenvolupament s’oblidessin de continuar millorant l’agricultura dels països pobres. Però no és el primer cop que ens enfrontem a una crisi d’aquest estil. Durant els anys setanta ja va existir una problemàtica semblant que va culminar amb la Revolució Verda.

Tots els centres que es van crear per aquesta revolució han vist els seus pressupostos reduïts pensant que el problema ja estava solucionat, oblidant que els aliments no creixen als supermercats, sinó als camps. Fins als anys 90 l’abastiment d’aliments creixia a un ritme més accelerat que la població. Al 1990 la taxa de creixement dels cultius va caure per sota de la població pel que es van començar a fer servir les reserves d’aliments, el que va fer pujar els preus. Aquesta disminució coincideix, curiosament, amb la disminució de les inversions destinades a la investigació de l’agricultura (vegeu els gràfics).

I tot això perquè passa? Les causes les podem trobar a l’informe previ a la Conferència d’Alt Nivell sobre la Seguretat Alimentària que es celebrarà a Roma la setmana vinent. Aquestes són:

Per part de l’oferta:

– Dèficits de producció relacionats amb el clima
– Reducció del nivell de reserves
– Diversos canvis des dels acords de la Ronda Uruguai
– Augment dels costos del combustible

Per part de la demanda :

– Demanda emergent de biocombustibles
– Canvi en l’estructura de la demanda (països emergents)

Altres factors pertinents :

– Operacions als mercats financers
– Fluctuacions dels tipus de canvi

Cadascuna de les causes mereix un estudi molt més concret, però no és la voluntat d’aquest bloc analitzar-les. Si algú en vol saber més que es miri el document de la FAO aquí: HLC/08/INF/1. Tot i el fosc panorama, la crisi podria portar beneficis al Tercer Món per a un petit alleujament de la situació. Especialment pels països que es dediquen bàsicament a l’exportació d’aliments. Però hi ha un altre impediment. Això seria així si no fos pels subsidis dels països desenvolupats als seus agricultors, bàsicament a Europa i EEUU.

Ara per ara cal una ajuda ràpida que passa per un subministrament d’emergència d’aliments als països amb problemes alimentaris de part dels països desenvolupats per sortir del pas. Però no només n’hi ha prou amb això, perquè segons l’informe de la FAO hi ha 22 països que pateixen fam crònica i són exportadors de petroli i aliments, com ara Haiti. Es produeix una situació paradòxica. Així doncs, cal una nova reorganització del mercat alimentari mundial que eviti que es repeteixin aquestes situacions. Un cop alleujada la crisi els alts preus resultants suposaran un gran incentiu per a la producció d’aliments per part dels països poc desenvolupats i serà el moment de revisar les subvencions a l’agricultura abans esmentades, de les que m’agradaria parlar en un futur no gaire llunyà. Veurem com acaba la Conferència sobre Seguretat Alimentària de la propera setmana a Roma.

There is no invisible hand

Joseph Stiglitz és un economista d’aquells que no només saben molta economia, sinó que a més la saben explicar. És l’autor d’alguns dels llibres que he fet servir durant la carrera, especialment el dedicat a Polítiques Públiques, en contraposició al totpoderós Mankiw, que em van fer comprar a primer i no em va acabar de convèncer. Stiglitz va ser guardonat amb el Premi Nobel d’Economia el 2001, fet que el marca com un dels economistes més importants de l’actualitat. Actualment és professor de la Universitat de Columbia on, per cert, no es porta gaire bé amb l’amic Sala i Martín.

Stiglitz va ser l’economista en cap (el càrrec més alt) del Banc Mundial durant 3 anys, abans de que el Secretari del Tresor d’EUA el forcès a dimitir. Aquesta experiència li va permetre veure el funcionament real de l’economia on el BM i el FMI dicten les normes a seguir, guiats per la voluntat i els interessos dels Estats Units. Des de llavors ha escrit molt sobre economia crítica i ha publicat diversos llibres, com ara El malestar de la globalización o el Cómo hacer que funcione la globalización.

El desembre de 2002 va escriure un gran article titulat “There is no invisible hand” en referència a la gairebé màgica regulació automàtica del mercat. Si bé no és un dels seus articles més treballats, al meu parer és un dels indispensables. Tracta el tema de l’economia com a ciència en general, sense centrar-se ben bé en res. És per això que m’he molestat en fer un petit resum del més important :

Kahneman, a psycologist, has demostrated how individuals systematically behave in ways less rational than orthodox economist believe they do. (…) Not only individuals sometimes act differently than standard economic theories predict, but that they do so regularly, systematically. (…) Much of the mania that led to the bubble economy was based on exploiting investor psychology.”

In fact, this irrationality is no news to the economics profession either. John Maynard Keynes long ago described the stock market as based not on rational individuals struggling to uncover market fundamentals, but as a beauty contest in wich the winner is the one who guesses best what the judges will say.”

I celebrate the critique of simplistic market economics, specially those who emphasised that different market participants have different (and imperfect) information, and these asymmetries in information have a profound impact on how an economy functions. (…) Those who work day after day in the market make their fortunes by taking advantage of and overcoming asymmetries in information.”

Last year’s laureates implidad that markets were not, in general, efficient. Adam Smith’s invisible hand is invisible, at least in part, because it is not there. (…) Is the triumph of ideology over science.”

Among the more amusing results that have come out of experimental economics are those concerning altruism and selfishness. it appears that experimental subjects ara not as selfish as economists have hypothesised, except for one group – the economist themselves.”

Is it because economics as a discipline attracts individuals who are, by nature, more selfish, or is it because economics helps shape individuals, making them more selfish? The answer, almost certainly, is a little bit of both.”

The Nobel Prize signifies how important it is to study people and economics as they are, not as we want them to be.”

Si algú vol llegir l’article sencer publicat a The Guardian, el pot trobar aquí.

La Globalització

Vas a pasejar, pel centre, un dissabte a la tarda, enmig d’un munt de gent. Tot d’un plegat veus quatre persones (no pas més: quatre) que es posen a córrer com esperitats amb xiscles de terror. En una fracció de segon has de decidir entre dues possibilitats: o bé són quatre bojos, o bé són quatre persones que han vist alguna cosa que tu no has vist, una casa que s’ensorra damunt teu o un boig amb una metralleta a la mà a punt de disparar.
Si et decideixes per la primera opció, continues la passejada sacsejant el cap. Si tries la segona, comences a córrer i a cridar. Mentre penses en tot això, altres persones, més ràpides, ja han pres una decisió i s’han posat a córrer. Aquells quatre s’han convertit en una vintena. El cervell et treballa, i es comença a inclinar per la fuga. És sorprenent com en una circumstància d’aquesta mena el que fan quatre persones, o vint, compta més que el que no fan els altres mil. Però és així. Tard o d’hora, pots pujar-hi de peus, també et poses a xisclar i a córrer. I, al teu torn, influencies altres humans encara més indecisos que tu.
Si, en aquest moment, algú t’aturés i et preguntés « Què passa ? », en realitat no sabries què respondre exactament. Probablement diries « tothom fuig ». Si, per altra banda, algú t’atura i et pregunta « Què és la globalització ? », és fácil que hagis d’admetre que no ho saps. Però en trobaries algun exemple: que podem comprar de tot a Internet, que a tot arreu es troba Coca-Cola, que els monjos tibetans naveguen per la xarxa i que es poden comprar accions a totes les borses del món. Tothom fuig. En realitat, els que fugen continuen sent només quatre entre mil, i qui sap si ni tan sols fugen, sinó que simplement corren, potser estan bojos o potser se’ls escapa l’autobús: però tu et trobes dient que tothom fuig. És l’únic que se t’acut. I el que és més important: ho dius mentre també fuges.
És el que passa actualment amb el tema de la globalització? Em sembla que sí.
Alessandro Baricco