Les ajudes a Haití

Ahir s’acomplia un any del tràgic terratrèmol d’Haití. L’ajuda privada (des d’organitzacions privades fins a particulars) no es va fer esperar, però i l’ajuda pública? Espanya ha gastat 3 milions i mig de dòlars en diferents programes de socors, emergència i reconstrucció. Això és molt o poc? Què han fet la resta de països?

En termes absoluts, el país amb una donació més gran ha estat els Estats Units, amb 41 milions de dòlars, seguit de la Comissió Europea amb gairebé 30 milions. Després trobem a Suècia (amb gairebé 10 milions) i Regne Unit (amb 8 milions de dòlars). Espanya ha donat un total de 3’5 milions de dòlars.

Quin percentatge sobre l’ajuda internacional pública total representa cada país?

Estats Units representa el 48’6% del total de l’ajuda internacional pública, seguit de Suècia amb un 11’8%. En tercer lloc hi tenim a Regne Unit amb un 9’5% i Japó amb un 8’4%. Espanya representa el 4’2% de l’ajuda total.

Ara bé, si ajustem aquestes donacions per la població podrem veure qui ha fet l’esforç més gran. Quants dòlars ha donat cada ciutadà de cadascun dels Estats?

És evident que l’Estat que ha fet l’esforç més gran és Suècia, enviant més d’un euro per habitant per a l’ajuda d’Haití. En segon i tercer lloc hi tenim Finlàndia i Canadà, amb 20 cèntims de dòlar. Pel que fa a Espanya, cada ciutadà ha donat 7 cèntims.

Així doncs, quina és la conclusió que en podem extreure? Ha actuat com calia Espanya? I la resta de països? No podem oblidar l’ajuda privada d’organitzacions (donacions a la Creu Roja, UNICEF…) i les aportacions a títol individual dels ciutadans, però voleu dir que no es podia fer més?

Per què les dones amb menys estudis tenen fills de diferents pares?

La Jessy, que no és una noia gaire instruida, està embaraçada. A més, ella i el seu novio, “el Ruben”, estan fets tots uns romàntics! Resulta que ara es volen casar… el problema és que no està del tot clar qui és el pare. Resulta que la Jessy també s’ho ha fet amb “el Marco” i “el Isra”. Aquests són els individus del nostre estudi:

Doncs aquest video exemplifica molt bé el que vull explicar. No us heu fixat mai que les dones sense estudis o amb estudis secundàris acostumen a tenir fills de diferents pares? No us heu preguntat per quina raó passa això? Què empeny a aquestes dones a actuar d’aquesta forma? Resulta que, el que per a nosaltres és  un acte propi de la ignorància, pot resultar ser  més racional del que a priori podia semblar. La raó? Diversificació del risc.

Entenent que tots els pares volen el millor pels seus fills (tothom vol que el seu fill visqui bé), partim de dos supòsits:

  1. La “qualitat” dels fills en quant a capital humà és incerta en el moment en que els pares decideixen fer la inversió (inversió és una forma curiosa de parlar “d’acte sexual”).
  2. La distribució de la “qualitat” dels fills d’una sola dona està menys correlacionada si són engendrats per pares diferents. O el que és el mateix, si la dona diversifica els seus riscos té més probabilitats d’obtenir un fill amb bon capital humà.

Per tant, tenir diversos fills d’un sol home tan sols és recomanable si estàs segura que les característiques que aquest li transferirà en termes de capital humà són molt bones. Aquest tema s’estudia en profunditat al paper que ha publicat en Jinyoung Kim, de la Korea University, sota el títol “Diversification on children“. Per fer-ho es val de les dades de la National Survey of Family Growth i la conclusió és clara: una mare amb una baixa educació és més propensa a tenir un pare diferent per al seu proper fill. En el nostre cas, la Jessy té més probabilitats de tenir un fill amb un bon capital humà si en té un del Ruben, un del Marco i un de l’Isra que si tots tres són del Ruben.

Ara bé, com que entenem que aquesta situació no és bona, els polítics poden intervenir-hi per tractar de solucionar el problema. Com? Proveint a les dones dels incentius necessaris per tal que no es vegin empeses a diversificar el risc. Bàsicament es tracta d’oferir una educació pública de qualitat que doti al seu fill d’un bon capital humà sense importar el seu origen.

Les estadístiques d’ETA

Després de més de 40 anys d’existència del grup armat ETA, avui s’han pronunciat de nou. Aquest cop es tracta d’un alto el foc permanent. Segons el comunicat enviat a el diari Gara “ETA ha decidit declarar un alto el foc permanent i de caràcter general, que pot ser verificat per la comunitat internacional”.

Euskadi Ta Askatasuna va ser fundada l’any 1959 i acumula un total de 829 víctimes mortals des del 1968. Aquestes són les dades de les seves víctimes:

L’any 1980 va ser l’any amb un major nombre de víctimes mortals amb un total de 92, seguits pels dos predecessors 1979 amb 76 víctimes i 1978 amb 66. Però a qui ens referim quan parlem de víctimes?

Les víctimes civils d’ETA representen el 41% del total de les 829, mentre que el 59% restant es tracta de Forces de Seguretat de l’Estat.

Les dades proporcionades ens permeten analitzar la composició de les víctimes de les Forces de Seguretat de l’Estat i analitzar-les per tipus. El resultat és el següent:

La majoria de víctimes mortals pertanyen a la Guàrdia Civil, seguides de la Policia Nacional i en tercer lloc per les Forces Armades.

A més, també disposem d’estadístiques segons la localització dels atemptats mortals. El gràfic resultant n’és aquest:

El País Basc és on s’han produït més atemptats mortals, a molta distància de la resta de Comunitats Autònomes amb més accions armades (Madrid amb 123, Catalunya amb 55 i Navarra amb 40). La resta de Comunitats Autònomes no tenen un gruix significatiu de víctimes pel que s’han agrupat en el grup Altres, amb 57 víctimes.

Les dades han estat extretes del Ministerio del Interior i les podeu consultar aquí: Terrorismo de ETA.

A Espanya el que importa és qui la té més llarga

“Jo soc el que la té més llarga de tot el món (…)” -afirmava  davant els periodistes – “(…) la tenim més llarga que els japonesos o que els francesos”. Bàsicament és el que venia a dir el president del govern espanyol, José Luíz Rodríguez Zapatero. La meva pregunta és la que es fa tothom: què és més important? Tenir-la llarga o saber-la fer servir? Abans de que algú escrigui una resposta pujada de to vull aclarir una cosa: parlo de la Línia d’Alta Velocitat.

En una setmana la LAV ha estat notícia dos cops, el primer amb la unió entre Madrid – València i el segon per la connexió amb França via Girona. És això motiu d’alegria i de lluïment per part del govern d’Espanya? No ho tinc gaire clar, doncs les infraestructures a Espanya és una qüestió que sembla no acabar mai. No sabria dir si és culpa d’una voluntat expressa de centralització seguint criteris més ideològics que no pas un anàlisi d’utilitat o simplement és un tema de deixadesa per part del Ministerio de Fomento.

El model seguit per Espanya és el model francès, i si alguna cosa tenen dolenta els francesos és la seva política territorial. Per demostrar-ho hi ha un exemple molt bo que va fer servir fa anys en Ramon Tremosa, comparar un mapa lumínic amb el desenvolupament de la xarxa ferroviària.


El que en un principi pot semblar una comparació una mica absurda no ho és tant. Només cal superposar tots dos mapes per arribar a dues conclusions:

a) A Europa el TGV s’ha fet fent servir criteris racionals d’utilitat. Entenent racional com “Més població = Més demanda de transport”.

b) A Espanya l’AVE s’ha fet fent servir un altre criteri.

Jo no entraré en quin criteri s’ha fet servir (algú s’anima?) però si que puc fer un parell d’apunts. El que calia fer en primer lloc, i per arribar a aquesta conclusió no cal tenir un doctorat en obres públiques, era unir les dos grans ciutats de l’Estat: Madrid i Barcelona.

En segon lloc, crear l’Eix Mediterrani, part d’un projecte a nivell europeu: el FERRMED.

La idea es crear una línia de mercaderies des del nord d’Àfrica fins a Estocolm, amb un ample de via internacional. Bona idea tenint en compte que el tren és el millor sistema per moure grans quantitats de material a molt baix cost, amb un gran efecte de dinamització econòmica i, a més, infinitament més barat i menys contaminant que fer-ho com ara: en camió.

Un altre dels grans problemes del disseny de la LAV té a veure amb un dels corredors de població més importants d’Espanya (just darrera de l’Eix Mediterrani), el Barcelona – Saragossa – Euskadi, que ni tan sols s’ha plantejat. També podem parlar d’estacions fantasma, línies deficitàries i altres efectes de polítiques planificades amb criteris poc racionals.

Enlloc de tot això, es va prioritzar la unió amb Màlaga, Sevilla o la construcció de l’AVE Madrid – Valladolid…  I amb l’ample de via espanyol! Ja em direu sota quins criteris.

Per tant, una de dos: o els senyors de Fomento no en tenen ni idea d’obres públiques o bé actuen sota ordres que no són d’utilitat, sinó més aviat ideològiques. I ja sabem com van les coses quan no es fan com cal, especialment amb temes que consumeixen una quantitat brutal de recursos. Si fins i tot la Comissió Europea i el Tribunal de Comptes critiquen aquest sistema radial!

Així que no entenc perquè Espanya es baixa els pantalons, els calçotets i anuncia a tort i a dret lo llarga que la té si, al final, el que realment importa és com la fas servir.

Distribució de la delinqüència a Barcelona

Actualitzo el bloc des de Londres, ciutat que sempre ha tingut la fama de no ser gaire segura… Peró, i Barcelona? És una ciutat segura? Què en penses les dades? No cal que us parli de les bondats de l’Open Data, especialment per a freaks a qui els agrada passar el temps lliure remenant números, taules i gràfics. És una afició distreta, creativa i a sobre t’obliga a aprendre i pensar! Què més puc demanar? És com aquelles joguines educatives amb les que cap nen vol jugar. Doncs jugant, jugant… he acabat amb una sèrie de dades sobre delinqüència a Barcelona.

La llàstima és que la informació que he trobat només esta disponible per districtes i no per barris (ho sé, no m’he matat gaire a buscar). Els càlculs els he fet jo mateix amb les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona 2010. Aquí en teniu la taula-resum:

Abans d’interpretar les dades cal recordar una cosa: no feu gaire cas a les dades absolutes, pareu atenció a les dades relatives. Que Sant Martí tingui més delictes (1.246) que Sants-Montjuïc (1.142) o que Sarrià-St. Gervasi (444) en tingui més que Les Corts (411) no vol dir que el primer districte sigui més perillós que el segon. De fet, és el contrari si ajustem les dades per població. Per cada 1.000 habitants, Sants-Montjuïc té 6,26 delictes, mentre que Sant Martí en té 5,45.  En el segon exemple la diferència semblava mínima (tan sols 33 delictes menys a Les Corts en un any), però resulta que a Sarrià-St. Gervasi s’hi produeixen 3,09 delictes per cada 1.000 habitants i a Les Corts 4,95‰.

I per donar les dades encara més mastegades, aquí el cartograma de la delinqüència barcelonina:

Coses a destacar: Primerament, no m’esperava aquest nivell de delinqüència a l’Eixample. En segon lloc, no sé si hi ha correlació entre renda i seguretat. Districtes amb rendes molt dispars (Sarrià – Nou Barris – Horta) tenen nivells de delinqüència semblant. Tercer, aquesta classificació s’ajusta a la percepció d’inseguretat ciutadana? Si us fan una enquesta, haguéssiu respost que Nou Barris és més segur que Les Corts o que Horta-Guinardó té menys delictes que Sarrià-St. Gervasi? Quart, no tinc ni idea de si la mitjana de 7,07 delictes per cada mil habitants és molt o poc. Caldria comparar-ho amb altres ciutats. I cinquè, suposo que si les dades estiguessin disponibles per barris i no per districtes el mapa seria bastant diferent en algunes parts.

Alguna idea, nova pregunta, aspecte que us cridi l’atenció, suggerència o resposta a les qüestions que queden obertes?

Durant quines dates tens més probabilitats que et deixi la parella segons Facebook?

Va, no em negareu que tothom té una part de tafaner que el Facebook alimenta dia rere dia. I depenent dels contactes que hi tinguis l’espectacle pot ser més o menys animat. Pots seguir culebrots pràcticament en directe, discussions de gent poc discreta i altres shows públics. Doncs resulta que un investigador, en David McCandless, i el seu equip han analitzat més de 10.000 actualitzacions de l’estatus per comprovar en quines dates hi ha més trencaments de parelles.

Aquest és el gràfic resultant:

Alguns dels detalls que ens mostra el gràfic:

  • Hi ha un gran pic de trencaments just abans de les “Spring Break”. Unes vacances a l’americana.
  • La majoria dels trencaments són en dilluns.
  • A la gent li agrada començar l’estiu solter.
  • Hi ha un altre gran pic just abans de les dates de Nadal.
  • Hi ha un bon munt de gent que troba graciós fer creure als contactes de Facebook que ho han deixat amb la parella. És durant l’April Fool’s Day, una mena de Sants Innocents americans.
  • El dia amb menys trencaments de l’any és el dia de Nadal. Com indica el gràfic, seria d’una crueltat màxima deixar a la parella un dia tant assenyalat.

Un altre exemple de com recopilant dades es pot accedir a un millor coneixement sobre el comportament humà. Alguna idea de per què passen totes aquestes coses?

Nota metodològica: Per què les gallines tenen raó i el PIB per càpita no és un bon indicador.

Les gallines de la granja Golden Eggs volen aire condicionat. Diuen que a al galliner de vegades hi fa massa fred, de vegades massa calor i que així no hi ha qui pongui ous. Els responsables de l’explotació afirmen que han mesurat la temperatura mitjana i que aquesta és agradable, així que, d’aire condicionat, ni parlar-ne. Davant d’aquesta negativa les gallines decideixen manifestar-se.

Durant la protesta una de les gallines té una idea brillant: els responsables han mesurat la temperatura mitjana, però això no sempre és un indicador efectiu. Ho explica a la resta de gallines i aquestes decideixen plantar cara a la cúpula del mercat d’ous mitjançant les dades.

Les gallines estan disposades a demostrar que tenen raó, així que durant una setmana han mesurat la temperatura, hora per hora. Aquest és el resultat en forma de gràfic lineal:

Per resumir els resultats i comparar-los amb les dades que aportaven els responsables han decidit fer un diagrama de línies amb les temperatures màximes, mínimes i mitjana diàries.


Certament, els propietaris de la granja no mentien: la temperatura mitja és molt agradable. Ara bé, no instal•lar l’aire condicionat és una decisió encertada? Doncs no, ja que la mitjana no reflecteix la dispersió de les dades. Per molt que durant el quart dia tinguin una temperatura mitja de 24,25 ºC, les gallines han de patir temperatures de fins a 40 graus i una mínima de 10 graus.

Ara canvieu les temperatures del galliner pels salaris d’un país. Fins a quin punt el salari mitjà o el PIB per càpita (i altres tants indicadors) són una bona mesura de la situació econòmica?

* Aquest post està basant en les notes metodològiques de l’IDESCAT.