Sexe i religió

Què en pensen les religions sobre diferents temes relatius a la sexualitat? Potser coneixem el que en pensa l’Església catòlica, però i la resta de creences majoritàries? Via Religious Tolerance, un grup de consultoria especialitzat en afers religiosos, he descobert una taula-resum sobre les opinions de cada religió en matèria sexual. A més, a Flowing Data hi han penjat una infografia que permet veure gràficament la informació del quadre. Aquí us la deixo traduïda:

Podeu seguir llegint l’article al meu blog del Diari Ara: OPEN DATA.

Per què les dones amb menys estudis tenen fills de diferents pares?

La Jessy, que no és una noia gaire instruida, està embaraçada. A més, ella i el seu novio, “el Ruben”, estan fets tots uns romàntics! Resulta que ara es volen casar… el problema és que no està del tot clar qui és el pare. Resulta que la Jessy també s’ho ha fet amb “el Marco” i “el Isra”. Aquests són els individus del nostre estudi:

Doncs aquest video exemplifica molt bé el que vull explicar. No us heu fixat mai que les dones sense estudis o amb estudis secundàris acostumen a tenir fills de diferents pares? No us heu preguntat per quina raó passa això? Què empeny a aquestes dones a actuar d’aquesta forma? Resulta que, el que per a nosaltres és  un acte propi de la ignorància, pot resultar ser  més racional del que a priori podia semblar. La raó? Diversificació del risc.

Entenent que tots els pares volen el millor pels seus fills (tothom vol que el seu fill visqui bé), partim de dos supòsits:

1. La “qualitat” dels fills en quant a capital humà és incerta en el moment en que els pares decideixen fer la inversió (inversió és una forma curiosa de parlar “d’acte sexual”).
2. La distribució de la “qualitat” dels fills d’una sola dona està menys correlacionada si són engendrats per pares diferents. O el que és el mateix, si la dona diversifica els seus riscos té més probabilitats d’obtenir un fill amb bon capital humà.

Per tant, tenir diversos fills d’un sol home tan sols és recomanable si estàs segura que les característiques que aquest li transferirà en termes de capital humà són molt bones. Aquest tema s’estudia en profunditat al paper que ha publicat en Jinyoung Kim, de la Korea University, sota el títol “Diversification on children“. Per fer-ho es val de les dades de la National Survey of Family Growth i la conclusió és clara: una mare amb una baixa educació és més propensa a tenir un pare diferent per al seu proper fill. En el nostre cas, la Jessy té més probabilitats de tenir un fill amb un bon capital humà si en té un del Ruben, un del Marco i un de l’Isra que si tots tres són del Ruben.

Ara bé, com que entenem que aquesta situació no és bona, els polítics poden intervenir-hi per tractar de solucionar el problema. Com? Proveint a les dones dels incentius necessaris per tal que no es vegin empeses a diversificar el risc. Bàsicament es tracta d’oferir una educació pública de qualitat que doti al seu fill d’un bon capital humà sense importar el seu origen.

Distribució de la delinqüència a Barcelona

Actualitzo el bloc des de Londres, ciutat que sempre ha tingut la fama de no ser gaire segura… Peró, i Barcelona? És una ciutat segura? Què en penses les dades? No cal que us parli de les bondats de l’Open Data, especialment per a freaks a qui els agrada passar el temps lliure remenant números, taules i gràfics. És una afició distreta, creativa i a sobre t’obliga a aprendre i pensar! Què més puc demanar? És com aquelles joguines educatives amb les que cap nen vol jugar. Doncs jugant, jugant… he acabat amb una sèrie de dades sobre delinqüència a Barcelona.

La llàstima és que la informació que he trobat només esta disponible per districtes i no per barris (ho sé, no m’he matat gaire a buscar). Els càlculs els he fet jo mateix amb les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona 2010. Aquí en teniu la taula-resum:

Abans d’interpretar les dades cal recordar una cosa: no feu gaire cas a les dades absolutes, pareu atenció a les dades relatives. Que Sant Martí tingui més delictes (1.246) que Sants-Montjuïc (1.142) o que Sarrià-St. Gervasi (444) en tingui més que Les Corts (411) no vol dir que el primer districte sigui més perillós que el segon. De fet, és el contrari si ajustem les dades per població. Per cada 1.000 habitants, Sants-Montjuïc té 6,26 delictes, mentre que Sant Martí en té 5,45.  En el segon exemple la diferència semblava mínima (tan sols 33 delictes menys a Les Corts en un any), però resulta que a Sarrià-St. Gervasi s’hi produeixen 3,09 delictes per cada 1.000 habitants i a Les Corts 4,95‰.

I per donar les dades encara més mastegades, aquí el cartograma de la delinqüència barcelonina:

Coses a destacar: Primerament, no m’esperava aquest nivell de delinqüència a l’Eixample. En segon lloc, no sé si hi ha correlació entre renda i seguretat. Districtes amb rendes molt dispars (Sarrià – Nou Barris – Horta) tenen nivells de delinqüència semblant. Tercer, aquesta classificació s’ajusta a la percepció d’inseguretat ciutadana? Si us fan una enquesta, haguéssiu respost que Nou Barris és més segur que Les Corts o que Horta-Guinardó té menys delictes que Sarrià-St. Gervasi? Quart, no tinc ni idea de si la mitjana de 7,07 delictes per cada mil habitants és molt o poc. Caldria comparar-ho amb altres ciutats. I cinquè, suposo que si les dades estiguessin disponibles per barris i no per districtes el mapa seria bastant diferent en algunes parts.

Alguna idea, nova pregunta, aspecte que us cridi l’atenció, suggerència o resposta a les qüestions que queden obertes?

Assassinar un líder polític és una bona idea?

No serà cap novetat si us dic que en Fidel Castro és el líder mundial que més intents d’assassinat ha patit (638 en total). Ho han estat intentant fins no fa gaire un conglomerat d’interessos econòmics i polítics que van des de la màfia fins al govern federal del Estats Units i la CIA. La raó no ha estat altra que canviar la orientació de l’Estat caribeny, com ja es va intentar amb Juli Cèsar, Abraham Lincoln o John F. Kennedy als seus respectius països. Però la gran pregunta és si això serveix d’alguna cosa, és a dir: assassinar el líder polític canvia les institucions?

Un parell d’investigadors del MIT, en Benjamin Jones i en Benjamin Olken, s’han fet aquesta mateixa pregunta. Han estudiat el tema analitzant dades d’intents d’assassinat de líders autocràtics des del 1875 fins al 2004 i n’han extret una conclusió. Si l’assassinat finalment té èxit augmenten les probabilitats d’avançar cap a una democràcia, si l’intent falla es produeix l’efecte contrari, en redueix les possibilitats.

Però la cosa no està tant clara. És un requisit indispensable per estudiar una situació que la mostra sigui totalment aleatòria, però fins a quin punt és aleatori estudiar un líder que pot anar més o menys protegit? Si va molt protegit és perquè les institucions són molt fortes i per tant difícils de canviar encara que el líder mori o perquè les institucions són febles i volen protegir el líder que les manté actives? I què passa amb els líders que no van gaire protegits? Son preguntes que no han tingut en compte els investigadors i que poden alterar els seus resultats.

Sigui com sigui no acaba de semblar una bona idea tractar d’assassinar líders polítics, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista de mantenir alts els ànims de la CIA. Al cap i a la fi, alguna cosa no fas bé si has tractat d’aconseguir un objectiu 638 cops i no ho has aconseguit.

Per cert, si voleu saber en què consistien tots aquests intents d’assassinat us recomano el documental “638 Ways To Kill Castro” que es va emetre fa temps al 30 minuts. Aquí en teniu el trailer.

Font:

Benjamin F. Jones & Benjamin A. Olken, 2007. “Hit or Miss? The Effect of Assassinations on Institutions and War” NBER Working Papers 13102, National Bureau of Economic Research, Inc.