Category Archives: Humor

Els comunistes independentistes

Deixeu a les vostres filles que beguin

Un dels malsons més grans dels pares de joves adolescents és que s’emborratxin i tinguin relacions sexuals “inesperades”. Si ets pare i has pensat que la teva filla s’emborratxa amb aquest objectiu en ment t’equivoques, l’alchol no l’afecta.

Glen Waddel (2010), de la Universitat d’Oregon ha publicat un estudi titulat “Gender and the influence of peer alcohol consumption on adolescent sexual activity”. Per realitzar-lo ha fet servir el National Longitudinal Study of Adolescent Health i, finalment, ha determinat que l’activitat sexual no depen de la beguda ingerida. A més, afirma que l’activitat sexual femenina no depèn del que ella hagi begut, si no del que l’home hagi begut. És a dir, deixeu que les vostres filles beguin el que vulguin, això si, eviteu que surtin amb nois que beuen.

Font:
Waddell, Glen R., 2010. “Gender and the Influence of Peer Alcohol Consumption on Adolescent Sexual Activity“. IZA Discussion Papers 4880, Institute for the Study of Labor (IZA).

L’adulteri NO és desitjable

Ahir jugava una mica amb la polèmica i les trampes lògiques per defensar l’adulteri de forma científica, fent servir l’òptim de Pareto. Però no patiu, era un article escrit en to d’humor, de fet, aquest segon article l’escric tot just acabar d’escriure l’anterior i serà publicat de forma automàtica per Blogspot a la mateixa hora que la primera part. Així doncs, quins son els errors de l’argumentació que vaig fer servir ahir? Els següents:

(1) L’òptim de Pareto no acostuma a ser usat en casos d’informació asimètrica. És a dir, en teoria de jocs, hom només pot comparar A i B si tots els jugadors tenen la mateixa informació, imperfecta o no, però idèntica. És a dir, tots dos necessiten informació perfecta o informació imperfecta.

(2) El criteri de Pareto no té en compte la dimensió del benestar dels individus, en el sentit que només està interessant en les conseqüències dels actes, no en els actes mateixos. És a dir, el criteri de Pareto entendrà que l’adulteri és bo perquè la vida del marit no canviarà el més mínim (tant si finalment es consuma l’adulteri com si no) i en canvi la dona haurà complert la seva preferència (tot allò que deia sobre la indiferència entre A o B i la preferència de la dona per A sobre B). El que no té en compte el criteri de Pareto és que l’adulteri (o robatori, assassinat, estafa…) és una activitat col·lectivament no desitjable pels valors de la nostra societat, per tant, fos quina fos la preferència de qualsevol dels individus (robar, matar, estafar…), la conclusió no hauria de ser mai òptima en el nostre context cultural.

(3) Estem parlant d’una situació teòrica. Efectivament, no estem tenint en compte un munt de variables: remordiments, errors de la dona, suspicàcia de l’home, possibles rumors que arribin a l’home… En resum, que es tracta d’un supòsit teòric molt simple.

Així que no patiu, l’adulteri no és desitjable ni justificable via òptim de Pareto.

L’adulteri és desitjable

Per aquells que no hagin estudiat ciències socials cal que, abans d’entendre per quina raó l’adulteri és desitjable, sàpiguen què és l’òptim (o eficiència) de Pareto. Es tracta d’un sistema per medir situacions òptimes on el resultat és Pareto-eficient quan no és possible que algú obtingui un benefici major sense que hi perdi algú altre. És a dir, si tothom prefereix la opció A a la B, llavors la situació A és preferible a nivell col·lectiu que la situació B. Aquest és el model simplificat ja que, com veurem, no podem oblidar els casos on els individus són indiferents entre dues opcions.

Ara imagineu-vos una parella. En aquesta parella la dona està dubtant entre mantenir-se fidel o enganyar al marit amb un company del gimnàs. Suposem que aquesta dona és força subtil (a diferència dels homes) i pot anar a passar-s’ho bé sense que l’enganxin. També suposem que la dona no té prou valor per deixar al seu marit; prefereix ser infidel argumentant que “l’explotador del cap l’ha fet quedar fins tard a la feina fent hores extres“.

Així doncs, tenim dos opcions: (A) la dona continua sent fidel i (B) la dona és infidel però sense que el seu marit ho sàpiga. D’acord amb la nostra hipòtesi, la dona prefereix B sobre A. Però, i l’home? Què respondrà a la pregunta: “Què prefereix: que la seva dona li sigui fidel o que li sigui infidel i vostè no ho sàpiga mai?”. Suposo que l’home respondrà que espera que la dona li sigui fidel i, per tant, prefereixi A sobre B.

Tanmateix, aquesta opció és problemàtica, ja que l’home és incapaç de distingir entre la opció A i B i per tant, en realitat és indiferent a qualsevol de les opcions. La raó és senzilla: té informació imperfecta. La única opció doncs, és que l’home es posi en la situació d’un observador exterior que vegi totes dues opcions i determini quina és bona i quina no.

On vull arribar amb tota aquesta història? Doncs que si l’home és indiferent entre la opció A i B i la dona prefereix B sobre A… aplicant el criteri de Pareto es dedueix que, col·lectivament, es prefereix B a A. És a dir, l’adulteri és la opció desitjable.

Però abans de que la meva futura muller comenci a llençar la meva futura roba i la meva futura Play Station 5 per la finestra de la nostra futura casa… ja aviso que tinc preparada la segona part de l’article. Tot el que he escrit és una trampa lògica. Algú sap per què?

Edició a divendres 28 de Maig. Aquí està la segona part de l’article: L’adulteri NO és desitjable.

No ipmotra el odren en el que las ltears etsen ecsritas

Sgeun etsduios raleziaods por una Uivenrsdiad Ignlsea,no ipmotra el odren en el que las ltears etsen ecsritas.La uicna csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima ltera esetn ecsritas en la psiocion cocrreta.El retso peuden etsar ttaolmntee mal y aun pordas lerelo sin pobrleams pquore no lemeos cada ltera en si msima snio cdaa paalbra en un contxetso.

Vía Raimundo Viejo.

Artur Mas guanyarà les properes eleccions per guapo

Avui, xafardejant una mica per internet he trobat un estudi molt graciós. Els economistes Berggren, Jordahl i Poutvaara van mostrar 1900 fotos de polítics finlandesos a una mostra de 10.000 persones amb la intenció de que els puntuessin sobre cinc aspectes: bellesa, competència, la confiança que inspiraven (trustworthiness), intel·ligència i amabilitat. Tot això tenint com a referència tan sols les fotografies, ja que la mostra no coneixia prèviament als polítics finlandesos.

Els resultats van ser curiosos. Les dones puntuen millor a les polítiques de sexe femení (com a conjunt de les 5 característiques) del que ho fan els homes. Els homes troben que els polítics de sexe masculí tenen una imatge més intel·ligent i més competent que les seves companyes femenines, però troben que les polítiques són més belles, més amables i que inspiren més confiança. De fet, els autors també assenyalen l’absència d’un síndrome de “la rossa estúpida”: la bellesa i la intel·ligència tenen una correlació positiva.

Vol dir això que la bellesa ajuda a la carrera política? Sembla ser que si. Segons l’estudi publicat al Journal of Public Economics, un candidat que té un punt més de bellesa en una escala de 1 a 5 té un 20% més de possibilitats de sortir escollit que l’anterior. La bellesa però, sembla tenir més importància per a les polítiques que per als polítics.

Serà doncs, Artur Mas el proper president de la Generalitat?

Font: Niclas Berggren, Henrik Jordahl, Panu Poutvaara, The looks of a winner: Beauty and electoral success, Journal of Public Economics, Volume 94, Issues 1-2, February 2010, Pages 8-15

El Rap de Keynes i Hayek