Category Archives: Economia curiosa

Quants diners ingressen els millors clubs de futbol del món?

o us heu preguntat mai quants diners genera un equip de futbol i de quina forma? Com s’ho fan per pagar les nòmines multimilionàries dels seus jugadors? Surten els números?  Podem trobar les respostes a aquestes i altres preguntes a l’estudi que publica anualment Deloitte.

Si ens fixem en els ingressos totals dels clubs, aquesta és la classificació:

Gràfics, dades i les interpretacions al meu blog del diari Ara: OPEN DATA.

Anuncis

Gran dilema

La humanitat arrossega a les seves esquenes un munt de dilemes sense resoldre. Quin sentit té la vida? D’on venim? On anem? Hi ha algú més a l’univers? Què és la felicitat? Doncs jo n’afegeixo un altre: hem d’escurar el tub de pasta de dents fins al final o no?

M’acabo de rentar les dents i vista la feina que m’ha portat acabar fins a l’últim mil·lilitre de pasta dental m’he posat a calcular. Partim dels següents supòsits:

1. Si escurem el tub de pasta de dents és per aprofitar fins al final els diners que ens ha costat comprar-lo. Un tub té un valor de X euros.

2. Si escuro fins al final un tub m’estalvio un total de X/500 euros en concepte de pasta dental per cada tub. Així, aconsegueixo un tub de pasta de dents gratis cada 1.000 tubs usats, o el que és el mateix: 500 tubs escurats = X euros. Els mateixos X euros que costa un tub de pasta nou.

3. Pressionar els meus dits contra el tub em costa Y energia que consumeixo en forma de kilocalories. Si he d’escurar 1.000 tubs per aconseguir-ne un de gratis, això em suposa 500Y d’energia. És a dir, 500Y = X euros. Fins aquí tot clar? Doncs seguim.

4. Per aconseguir 500Y kilocalories he de menjar una quantitat Q  de determinats aliments que em costen Z euros.

La pregunta és:  X és més gran que Z? És a dir, què em surt més a compte? Estalviar-me les kilocalories que em costa pressionar el tub a canvi de pagar un tub més cada 500 tubs o bé escórrer el tub fins al final, gastant les kilocalories que hauré de recuperar menjant, i aconseguir així un tub gratuït un cop consumits 500 tubs? Faig l’esforç de pressionar i pago menjar o no m’esforço i pago un tub? Escuro o no escuro?

Com aconseguir que el teu fill jugui al Barça

Sé que és el somni de més d’un barcelonista i m’hi jugaria un pèsol a que és un dels desitjos d’algun que altre amic meu. Aconseguir que el fill d’hom jugui al Barça no només és un tema sentimental o d’afició, no cal que recordi que aquest nen, si finalment ho aconsegueix, durà una bona vida. Al cap i a la fi, el sou que rebrà no serà de mileurista.

I com aconseguir-ho? Doncs només cal donar una sèrie de passos seguint el que ens diu l’estadística. Observant els números de la plantilla del Futbol Club Barcelona podem veure com hi ha 6 jugadors del primer equip nascuts el mes de gener, representant el 22’22% del total, seguit per una representació màxima mensual de 3 jugadors (abril i agost amb un 11’11% cadascun) i  la resta que oscil·len entre 1 i 2 jugadors per mes. És a dir, si vols que el teu fill jugui al Barça, procura tenir-lo durant el mes de gener. Ara bé, molts em direu que la mostra (27 jugadors) no és suficientment gran com per afirmar això de forma tan categòrica. Teniu tota la raó, però i si observem què passa a la resta d’equips i prenem la Primera Divisió com a objecte d’anàlisi?

Si analitzem les dades de la Primera Divisió estem parlant d’una mostra de 540 jugadors, el que determinarà un resultat significatiu. Després de recórrer totes les webs dels equips de la Lliga BBVA (alguna idea millor sobre què fer una nit de dissabte?) i recopilar les dates de naixement de tots els jugadors professionals, obtenim el següent gràfic:


Veiem com els jugadors nascuts durant el primer trimestre de l’any representen el 28’89% del total, els del segon trimestre el 27’04%, els del tercer el 23’7% i els del darrer trimestre el 20’37%. Si observem les dades per categoria mensual obtenim el següent gràfic:


Sembla que hi ha certa relació entre el que apuntàvem al principi sobre com aconseguir jugar al Barça i el que passa a nivell global a la Primer Divisió. Tot i que en el cas de la Lliga BBVA el mes amb una major representació és febrer. No cal dir que si ara faig un gràfic de correlació lineal el resultat apuntarà en la mateixa direcció. Vegem-ho:


Efectivament, es confirma la hipòtesi de la que partíem: els nens nascuts durant els primers mesos de l’any tenen més probabilitats d’esdevenir jugadors de Primera Divisió. La raó no crec que tingui a veure amb una combinació astrològica o un alineament dels planetes que dotin de majors capacitats futbolístiques als nascuts durant el primer trimestre de l’any. De fet, té una explicació més senzilla.

La majoria dels esportistes comencen la seva carrera durant la infantesa. I les lligues infantils, al contrari de les professionals, estan organitzades per grups d’edat. Per tant, hi ha un biaix que ve imposat per la data de tall, en el nostre cas, el 31 de desembre. Un jugador nascut el dia 1 de gener jugarà a la mateixa lliga que un nascut el 31 de desembre del mateix any. Tècnicament tots dos tindran 7 anys, però el desenvolupament físic durant aquesta edat és molt significatiu. El noi nascut el dia 1 de gener serà, probablement, més fort, més ràpid i més desenvolupat que el nascut durant el mes de desembre. Si sou un entrenador d’una lliga de 7 anys no us costarà gaire imaginar a qui donareu més minuts de joc.

I aquí comença el cercle viciós. Els nois nascuts el dia 1 de gener seran seleccionats, animats i tindran més minuts de joc que aquells nascuts més tard. El resultat, desprès de repetir-se durant anys i anys, acaba conferint als jugadors del primer trimestre una psicologia i una habilitat superior a la dels del darrer trimestre. I aquestes diferències s’arrosseguen fins al nivell professional.

En definitiva, si vols que el teu fill jugui al Barça, procura “encarregar-lo” cap al mes d’Abril i tindràs més opcions de que esdevingui jugador de Primera Divisió. Si finalment et funciona la tècnica, procura recordar a aquell que te la va explicar… estaré molt agraït de rebre una part (per petita que sigui) del futur salari del teu fill.

Actualització a 29/novembre/2010:

1. Un amic em va comentar que d’això mateix en parla en Xavier Sala i Martin al seu darrer llibre. No el tinc ni l’he llegit, així que desconec exactament el que diu, però la literatura sobre el tema és bastant extensa, així que no m’he copiat pas d’en Xavier.
2. Afegeixo als comentaris l’apreciació  que una amiga em va fer via Facebook. Val la pena tenir-la en compte pel que fa a la metodologia.

Els estudiants d’Economia són més egoistes que la resta

A travès de molts experiments s’ha demostrat com els economistes són menys generosos que la població general. La pregunta interessant però, és si la gent egoista escull estudiar economia o és el fet d’estudiar economia el que transforma a la gent en egoista.

Per descobrir-ho, Yoram Bauman i Elaina Rose han realitzat un estudi a la Universitat de Washington titulat “Why are economics students more selfish than the rest?”. En aquesta universitat els estudiants poden fer donacions a diferents associacions benèfiques quan s’obre el procès de matriculació d’assignatures cada trimestre. Com era d’esperar, els estudiants que fan menys donatius son els de la carrera d’Econòmiques, seguida per totes aquelles relacionades amb el món empresarial. I aquest comportament es manté al llarg del temps, pel que els autors conclouen que es tracta d’un efecte selecció. És a dir, les persones menys altruistes tendeixen a estudiar econòmiques i, un cop han ingressat a la universitat, aquesta actitut es veu accentuada pels estudis.

I que consti que això no ho dic jo, ho diuen aquests senyors de la Universitat de Washington que, per cert, són economistes.

Font:

Elaina Rose (with Yoram Bauman), 2009. “Why are Economics Students More Selfish than the Rest?“. Working Papers UWEC-2009-20, University of Washington, Department of Economics.

Per què les filles tenen un impacte més positiu sobre els pares que els fills?

No sé si us hi heu fixat mai, però els anuncis d’institucions educatives o d’assegurances, si hi apareix un menor d’edat, gairebé sempre mostren a una nena. És que les nenes porten a prendre decisions més sàvies per al futur? Doncs resulta que si tens una filla augmentarà la teva aversió al risc, per exemple en termes de consum d’alcohol, drogues o tabac.

Nattavudh Powdthavee, Wu Stephen i Andrew Oswald han fet servir dades britàniques i nord-americanes per arribar a aquesta conclusió al seu estudi “The effects of daughters on health choices and risk behaviour”. Tothom sap que les dones són més adverses al risc i aquest comportament està en part heredat o ensenyat pels pares. Aquest estudi demostra que també va en sentit contrari: el sexe del fill influeix en la reticència o no al risc. Per què passa això? Segons els autors perquè els nens, especialment a edats molt joves, són molt més estressants que les nenes. De fet, les dades demostren que els pares de nens tenen un estrès major que els pares de nenes. I aquest estres els portaria a “auto-medicar-se” amb alcohol, tabac i drogues, assolint així conductes de risc. Si més no, curiós.

Font:

N Powdthavee & S Wu & A Oswald, 2010. “The Effects of Daughters on Health Choices and Risk Behaviour“. Discussion Papers 10/03, Department of Economics, University of York.

Deixeu a les vostres filles que beguin

Un dels malsons més grans dels pares de joves adolescents és que s’emborratxin i tinguin relacions sexuals “inesperades”. Si ets pare i has pensat que la teva filla s’emborratxa amb aquest objectiu en ment t’equivoques, l’alchol no l’afecta.

Glen Waddel (2010), de la Universitat d’Oregon ha publicat un estudi titulat “Gender and the influence of peer alcohol consumption on adolescent sexual activity”. Per realitzar-lo ha fet servir el National Longitudinal Study of Adolescent Health i, finalment, ha determinat que l’activitat sexual no depen de la beguda ingerida. A més, afirma que l’activitat sexual femenina no depèn del que ella hagi begut, si no del que l’home hagi begut. És a dir, deixeu que les vostres filles beguin el que vulguin, això si, eviteu que surtin amb nois que beuen.

Font:
Waddell, Glen R., 2010. “Gender and the Influence of Peer Alcohol Consumption on Adolescent Sexual Activity“. IZA Discussion Papers 4880, Institute for the Study of Labor (IZA).

L’economia de les tasses de vàter

No, no és un article sobre la indústria del vàter (per molt interessant que us pugui semblar aquesta indústria), sinó més aviat sobre l’hàbit dels homes de deixar la tapa de l’urinari aixecada. Però, quina és la forma més eficient per deixar la tapa? Tenim raó els homes o la tenen les dones? Tenen raó les vostres parelles quan us renyen per no deixar la tapa baixada? Vegem-ho.

El problema de la tapa del seient més preuat de la casa el podem estudiar mitjançant teoria de jocs. Es tracta d’un joc de 2 jugadors que no cooperen. Partim també de que el fet de deixar la tapa del vàter baixada és ineficient (de fet, per això els homes tendeixen a deixar-la aixecada inconscientment). No obstant això, per a consternació de la masculinitat, trobem que la norma de deixar la tapa abaixada és la més acceptada socialment entre els jugadors, per molt que “acceptada” no vulgui dir “eficient”. 

Però què en diu la literatura científica sobre això? (Sí, hi ha literatura científica sobre el tema). Jay Phil Choi té un estudi titulat “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”, on afirma que la norma egoista de deixar el seient com cadascú prefereix és la més eficient. Qualsevol altra norma (sempre amunt o sempre avall) té perjudici doble (abans de fer-lo servir i desprès per tornar-lo a deixar com la norma indica) per a un dels membres de la parella. I aquest perjudici cal multiplicar-lo per cada viatge al bany que es realitzi. Amb la regla de l’egoisme proposada per Jay Phil Choi pot donar-se el cas de que no faci falta ajustar la tapa, doncs dependrà de qui hagi visitat abans el vàter, i tampoc caldrà ajustar-la al final, ja que es deixarà en la posició que a un mateix li convingui. Us recomano que doneu un cop d’ull a aquest estudi, és increïble com, matemàticament, demostra la inutilitat de la norma de “la tapa sempre avall”.

Però aquest argument deixa de banda un concepte bàsic: el conflicte, o el que és el mateix, la teoria de jocs. Així, tenim altres estudis (sí, n’hi ha més d’un…) com el de Richard Harter (2005). Aquest, assumeix que els membres d’una casa tendeixen a minimitzar el cost del moviment de la tapa per un factor de repartició de la tasca. Però què passa si els individus decideixen actuar estratègicament i jugar al joc de forma racional?

Dins d’un joc no cooperatiu, com és el cas, els individus poden castigar als altres. En el nostre cas, la penalització es tractaria de les dones escridassant als homes per haver deixat la tapa aixecada. Mentre que en els estudis anteriors deixar la tapa sempre abaix era ineficient (degut a la inexistència de penalitzacions via escridassades), ara ens trobem amb un equilibri de Nash (l’home tractarà d’evitar la penalització fent un esforç i abaixant la tapa). En qualsevol joc, o en la majoria, sempre hi ha més d’un equilibri diferent, així que tampoc és determinant l’equilibri de Nash. És per això que si els fem entendre a les noies, basant-nos en els estudis de Jay Phil Choi i Richard Harter, que deixar la tapa sempre avall és del tot ineficient deixaran d’escridassar-nos i podrem negociar una estratègia millor. Encara hi ha esperança.

Fonts:
Jay Phil Choi, 2002. “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”. Department of Economics, Michigan State University