Category Archives: Política catalana

Situació del maltractament a Espanya i Catalunya

Malauradament, no deixem de rebre informació sobre com la violència de gènere no s’atura. Es fan campanyes de sensibilització, el govern crea tota mena de polítiques, les forces de seguretat augmenten els seus efectius i mitjans, la justícia amplia les seves penes… Però tots aquests esforços semblen no tenir resposta. El maltractament no tan sols no disminueix, sinó que va augmentar l’any 2010 respecte al 2009.

Gràfics i dades al meu blog del diari Ara: OPEN DATA.

Distribució de la delinqüència a Barcelona

Actualitzo el bloc des de Londres, ciutat que sempre ha tingut la fama de no ser gaire segura… Peró, i Barcelona? És una ciutat segura? Què en penses les dades? No cal que us parli de les bondats de l’Open Data, especialment per a freaks a qui els agrada passar el temps lliure remenant números, taules i gràfics. És una afició distreta, creativa i a sobre t’obliga a aprendre i pensar! Què més puc demanar? És com aquelles joguines educatives amb les que cap nen vol jugar. Doncs jugant, jugant… he acabat amb una sèrie de dades sobre delinqüència a Barcelona.

La llàstima és que la informació que he trobat només esta disponible per districtes i no per barris (ho sé, no m’he matat gaire a buscar). Els càlculs els he fet jo mateix amb les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona 2010. Aquí en teniu la taula-resum:

Abans d’interpretar les dades cal recordar una cosa: no feu gaire cas a les dades absolutes, pareu atenció a les dades relatives. Que Sant Martí tingui més delictes (1.246) que Sants-Montjuïc (1.142) o que Sarrià-St. Gervasi (444) en tingui més que Les Corts (411) no vol dir que el primer districte sigui més perillós que el segon. De fet, és el contrari si ajustem les dades per població. Per cada 1.000 habitants, Sants-Montjuïc té 6,26 delictes, mentre que Sant Martí en té 5,45.  En el segon exemple la diferència semblava mínima (tan sols 33 delictes menys a Les Corts en un any), però resulta que a Sarrià-St. Gervasi s’hi produeixen 3,09 delictes per cada 1.000 habitants i a Les Corts 4,95‰.

I per donar les dades encara més mastegades, aquí el cartograma de la delinqüència barcelonina:

Coses a destacar: Primerament, no m’esperava aquest nivell de delinqüència a l’Eixample. En segon lloc, no sé si hi ha correlació entre renda i seguretat. Districtes amb rendes molt dispars (Sarrià – Nou Barris – Horta) tenen nivells de delinqüència semblant. Tercer, aquesta classificació s’ajusta a la percepció d’inseguretat ciutadana? Si us fan una enquesta, haguéssiu respost que Nou Barris és més segur que Les Corts o que Horta-Guinardó té menys delictes que Sarrià-St. Gervasi? Quart, no tinc ni idea de si la mitjana de 7,07 delictes per cada mil habitants és molt o poc. Caldria comparar-ho amb altres ciutats. I cinquè, suposo que si les dades estiguessin disponibles per barris i no per districtes el mapa seria bastant diferent en algunes parts.

Alguna idea, nova pregunta, aspecte que us cridi l’atenció, suggerència o resposta a les qüestions que queden obertes?

Tòpics sobre Administració Pública i les declaracions d’Artur Mas

Definició de “tòpic”: és un tema o motiu comú ja prefixat (a causa del seu ús reiterat). És a dir, allò de “una veritat repetida mil vegades esdevé una realitat” que deia Goebbels. I una de les més escoltades d’ençà uns anys és la de que “tenim molts funcionaris”. Aprofitant aquests tòpics, molts polítics tracten de sumar vots en temps de crisi apel·lant a l’austeritat, concretament Artur Mas va afirmar fa uns dies que si surt escollit President “reduirà un 25% l’Administració Pública“.

Entenc que les declaracions polítiques requereixin molts matisos per als que molts cops no existeix temps o que els periodistes hi ha moments en que no sempre transmeten el que el seu interlocutor volia expressar. Per sort, Artur Mas va explicar-se millor en unes declaracions posteriors, per molt que l’oposició no s’ho acaba de creure. Tot i així, encara hi ha gent, partits polítics o mitjans de comunicació que continuen afirmant que cal reduïr l’Administració Pública, probablement amb la voluntat d’afavorir la creació de més escoles concertades o d’augmentar els beneficis de les empreses asseguradores. No cal dir que les dades apunten precisament el contrari (quan aprendrem a guiar-nos per les dades i no per fanatisme?).

És cert que l’Administració té problemes, però aquests no són pas de volum, si no d’organització. Tenim problemes amb organismes obsolets, excessiva divisió funcional i els problemes de comunicació interna que això suposa, excessius comandaments intermitjos, falta de supervisió i un llarg etcètera. Però no pas excès de funcionaris. El que li cal a l’Administració és una re-estructuració enlloc d’una reducció. Al cap i a la fi l’augment de l’Administració Pública en aquests darrers mandats s’ha degut bàsicament al gran creixement de l’ensenyament, els cossos de seguretat i la sanitat. Voleu dir que algú voldrà reduïr el 25% de mestres, Mossos d’Esquadra o metges de Catalunya?

Curses de braus i la forma de la candidatura

Diu Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, que “la forma de la candidatura crea els llaços entre els votants i els candidats i entre els candidats i els partits”. Aquesta, al seu torn, pot ser unipersonal o de llista. Les candidatures unipersonals les trobem a sistemes majoritaris com el nord-americà, mentre que les candidatures amb vot de llista són aquelles on hi ha un seguit de candidats ordenats per llistes de partits. I perquè parlo de candidatures, llistes i representativitat? Doncs per que llegint les reaccions a la prohibició de les curses de braus a Catalunya m’ha sobtat una cosa. Ningú ha parlat d’un dels aspectes més importants de la reforma. Ningú ha parlat d’acció col·lectiva, associacions d’interessos o disciplina de vot.
La idea general que regeix la Ciència Política és que un sistema electoral ha de mantenir l’equilibri entre la representativitat del partit, és a dir de la societat, i la representativitat del candidat, és a dir d’una comunitat concreta. Inclinacions cap a una o altra banda produeixen resultats subòptims. En el cas d’Espanya (excepte a les eleccions pel Senat), les llistes són tancades i bloquejades, pel que l’elector vota una llista presentada per un partit i bloquejades en tant en quant l’ordre d’aquestes llistes no pot ser alterat. Així doncs, és un sistema que no té gaire en compte les preferències dels electors i en canvi prima les del partit, podent afegir a la llista persones que segueixin criteris aliens a l’interès general o de comunitat que pretén representar.
Però la història canvia si parlem de la votació per tal d’abolir les curses de braus. En aquesta votació diversos partits han optat per permetre la llibertat de vot, el que significa que la funció dels parlamentaris catalans esdevenia semblant a la dels senadors o congressistes americans. Passaven a exercir la seva feina com si es tractés d’un sistema majoritari. Això ha permès la intervenció d’una forma de fer política molt i molt interessant per a tots els politòlegs: els grups de pressió o lobbies. I dic interessant per que és una de les fonts més importants d’empleabilitat per a llicenciats en Ciències Polítiques als Estats Units, Europa i, en menor mesura, Espanya. Es tracta d’establir contactes entre organitzacions que promouen o defensen els interessos de determinat grup de ciutadans i les institucions de l’Estat. La voluntat d’aquestes organitzacions, guiades per politòlegs, és exercir tota la influència possible sobre els àmbits de l’esfera pública que afectin als seus interessos.
Així doncs, la unió entre una major disponibilitat dels parlamentaris a escoltar diverses veus (ja que aquests no tenien el vot determinat pel partit) i l’exercici dels grups de pressió o lobbies (pro-taurins i anti-taurins) han donat a llum una nova forma de participació més democràtica. De totes formes, i sense tenir en compte la posició dels politòlegs a favor de models anglosaxons per la seva major oferta de treball, hem de vigilar amb aquest debat. Què és el que hem de primar en un càrrec electe? Que aquest defensi els interessos de la comunitat més propera (territori, grup ètnic, sexe, edat, religió…) o bé els interessos generals? De totes formes una cosa està clara: el que va començar amb una signatura feta amb un boli Bic ha acabat amb una llei parlamentària i això és un èxit innegable de la democràcia.

Catalunya ja és una mica més civilitzada

Fa uns quants dies em trobava a Pamplona celebrant les festes de San Fermín. És una festa que no em perdo mai des de fa 5 anys. Aquesta però, té una part que no m’agrada. Aquest any però, una escena em va quedar gravada. De bar en bar i de festa en festa vàrem anar a parar a un local que a priori era semblant a la resta: poca llum, música comercial, cervesa i algun personatge en un estat etílic bastant elevat. Tot això a les 6 de la tarda (si, allí la festa és non-stop, 24 hores). A aquella mateixa hora i a la mateixa Pamplona però uns centenars de metres més endavant s’hi produïa un fet que es retransmetia per les televisions del local. El canal sintonitzat era Canal + Toros (es veu que fins i tot hi ha un canal dedicat exclusivament a aquesta temàtica) i no cal dir que ningú hi prestava la més mínima atenció, la gent prefereix parlar/lligar/ballar a veure un “espectacle” així. Jo m’ho vaig quedar mirant uns 10 minuts, suficient per veure l’aberració a la que molts gosen anomenar “art”. Ni art ni històries, d’això se’n diu tortura i crueltat. La superioritat amb la que el torero senyalava als ulls al brau ferit de mort i agonitzant a la sorra tot cridant “muere! muere!” era grotesca. Avui però, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.
Això si, el tema sembla no estar tant clar a la resta d’Espanya i entre alguns sectors de Catalunya. La veritat és que no ho entenc, pel que m’agradaria fer un parell de comentaris:
1. Les curses de braus són una tradició o cultura. Soberana absurditat. Els romans tenien com a tradició llençar cristians als lleons o fer lluites a mort de gladiadors. I fins no fa gaires anys (en realitat menys de 50) eren els pares qui escollien els marits per a les seves filles o els mateixos marits qui decidien el que podia o no podia fer la seva esposa. No sé si cap dels defensors de les curses de braus estaria disposat a defensar aquestes tradicions. D’aquí 50 anys ens sorprendrem de com es podia permetre aquesta festa sanguinària.
2. Els drets humans estan per sobre dels drets dels animals. Si i no. És així si haguéssim d’escollir entre la vida d’un animal i la d’un humà, però no pas en una situació on l’animal no ha demanat pas ficar-s’hi si no més aviat al contrari, l’han obligat. Els animals també tenen drets i entre aquests drets hi apareix en primer lloc el dret a la vida i posteriorment a no ser torturats. El dret humà a gaudir del propi cos o de la pròpia imatge està per sobre del dret d’un animal a no ser usat per testar cosmètics? Permeteu-me dubtar-ho.
3. Els animals de granja viuen pitjor i no se’ls defensa igual. Mentida. Les mateixes organitzacions que van impulsar la ILP tenen demandes per garantir una ramaderia i una pesca sostenible i sense tortures. No totes les granges tenen 40 gallines per metre quadrat o porcs que amb prou feines poden caminar. De fet, us convido a acostar-vos als Pirineus on la ramaderia és d’allò més natural proveint beneficis més que satisfactoris. La ramaderia intensiva no és la única que existeix.
4. És un tema de nacionalisme. Fals. De fet, les curses de braus porten molts més anys a Catalunya que no pas a Espanya. Fins i tot es podria dir que són més catalanes que espanyoles, però això no treu que hagin estat, siguin i continuaran sent una forma de tortura animal. M’és igual si és tradició catalana, espanyola o grega; els punts 1 i 2 són suficients per acabar amb aquesta tradició catalana, espanyola o grega.
Jo no tinc absolutament res contra algú que vulgui posar-se davant d’un brau i torejar-lo. Al contrari, desprès de cinc anys de San Fermines ho trobo d’una valentia increïble. Això si, no entenc per quina estranya raó ha de matar al brau desprès de torejar-lo. De la mateixa forma que els “recortadores” o els “saltadores” no sacrifiquen a l’animal desprès dels seus espectacles tampoc ho hauria de fer un torero. I ja posats, afegeixo que un espectacle de “recortadores” és molt més impressionant que una cursa de braus normal i corrent. 

Per cert, tot escrivint aquest article he vist les primeres reaccions dels pro-taurins. Tot un exemple del que segons quina gent entèn per “civilització”: un grup de pro-taurins liderats pel torero Enrique Guillén han assaltat una seu d’Esquerra. Avui però, i deixeu-me dir-ho de forma més contundent desprès de la noticia, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.

Resposta a les crítiques contra la reforma de la Diagonal

Desprès de l’article d’ahir sobre la reforma de la Diagonal, es va iniciar al Facebook un bon enrenou. No només al meu mur, si no al mur d’altres amistats que comentaven, enllaçaven i em mostraven suport o criticaven via xat. La veritat, mai hagués dit que una reforma urbanística tingués interès per a tanta gent. Aquest cop però, no vull parlar dels que em van donar suport (ja fos penjant enllaços al seu mur o comentant-m’ho pel xat). Avui parlaré dels principals arguments que fan servir els contraris a la reforma i els arguments pels que no tenen raó.

Crítica 1: No és una reforma necessària. No cal ser un gran geni de l’urbanisme per veure que la Diagonal no funciona. De problemes de circulació n’hi ha un munt: els semàfors duren poc, els laterals són plens de vehicles carregant i descarregant, si vas a peu mai saps quan et pot passar per sobre una bici, en hores puntes és un caos, els vianants es veuen obligats a caminar per voreres de 90 cm, hi ha acumulacions de busos (no és estrany veure dos 33 seguits quan la freqüència de pas hauria de ser de 6 minuts)… I no només això, l’autèntic problema és que les coses empitjoraran. Aquesta és la previsió feta pels tècnics urbanístics sobre la situació al 2018:

(Podeu clicar a la imatge per fer-la més gran)

Crítica 2: La circulació amb la reforma serà més lenta. Fals. Anem per parts. En primer lloc facilitarà l’entrada de vehicles: l’Avinguda Sarrià, en el seu tram entre Francesc Macià i Av. Terradelles, així com Urgell, entre Diagonal i Av. Sarrià, canviaran de sentit. Resultant alguna cosa d’aquest estil:

Altres canvis significatius són:

– El pas de Diputació i Castillejos per la Diagonal.
– La construcció d’un túnel de dos carrils a l’entrada per Glòries a Cartagena.
– Connexió de Diputació amb Gran Via des de Creu Coberta (evitant així la fatal Plaça Espanya).
– Còrsega tornarà a creuar la Diagonal.

A més, hi haurà canvis als semàfors. En cruïlles senzilles (com ara Muntaner) es guanyaran 19 segons (un 50% més de temps) i en cruïlles més complicades (com la de Roselló-Llúria-Diagonal) se’n guanyaran 4 (un 15% més). Aquests canvis permetran majors i millors “onades verdes”, que són aquells moments que tant agraden a tothom on tots els semàfors van canviant-se a verd a mesura que circulem, de forma que no parem a cap d’ells.

Crítica 3: Els cotxes que deixin de circular per la Diagonal saturaran l’Eixample. De nou, fals. Podeu tornar a mirar el primer mapa que he penjat, l’Eixample té capacitat per absorbir més vehicles (es troba en zona groga clara). A més, com les obres del carrer Mallorca han demostrat, la circulació es reparteix al llarg i ample de tota la xarxa quan un carrer deixa de ser transitable. És a dir, la circulació no es traspassa al carrer de dalt i al de baix. Amb la reforma els cotxes es distribuiran al llarg de l’Eixample i guanyaran temps per l’efecte “onada verda” (com ja he comentat a la crítica número 2).

Crítica 4: Ara no és el moment o cal discutir-ho més. En primer lloc, les obres no començarien demà. L’Ajuntament elabora pressupostos basats en legislatures, és a dir, la reforma estaria pressupostada com a mínim a partir de l’any 2011 (inclosa al pressupost 2011-2015). És a dir, i això és MOLT important, si no fem ara la reforma no la podrem fer fins al període 2016-2020. I perquè és important això? Doncs perquè els tècnics han previst la saturació de la Diagonal per a l’any 2018. Si ara no us sembla el moment, però creieu que es podrien començar les obres a l’any 2014 o 2015 la vostra opció no és la C, és A o B. És ara o mai.

Crítica 5: Qui és l’Ajuntament per dir-me si puc o no puc fer servir el cotxe. Argument perillós. I dic perillós perquè ens acosta als NIMBYs americans (Not In My BackYard). Aquells que per sobre de tot volen fer el que els hi doni la gana sense tenir en compte les necessitats de la resta. Barcelona és una ciutat superpoblada, ja no pot créixer més en extensió, així que ho fem en alçada o mitjançant la vivenda en pobles de les rodalies, però al final, l’activitat central s’acaba donant a la capital. I l’ús del vehicle privat en una ciutat superpoblada, ens agradi o no, és egoista. Podem veure un munt d’exemples d’Europa amb el mateix problema i les solucions que han aplicat: fixeu-vos en Londres, Amsterdam o Berlín. 

Circular per l’interior d’una ciutat superpoblada amb cotxe ha de ser car i fatigós. I no parlo d’un tema d’ecologisme, que també. Els carrers d’una ciutat com Barcelona són béns escassos, hi ha unes places limitades, i fer-los servir amb vehicles grans, que ocupen un espai enorme i ineficients és una estupidesa. Les externalitats negatives de fer servir el vehicle privat per moure’s per Barcelona són fàcils de veure: es roba espai a transports infinitament més eficients (bus, tramvia), fas que tothom circuli més lent, generes caos… i per si això no fos suficient, contamines.

I ja per acabar, aquí teniu el mapa número 1 i la situació un cop realitzades les obres per a l’any 2018. El canvi és més que significatiu:

(Podeu clicar a la imatge per fer-la més gran)

Reforma de la Diagonal: raons per defensar-la

Desprès de veure que un grapat de les meves amistats del Facebook s’unien a grups en defensa de la opció C a la votació per a la reforma de la Diagonal -alguns d’ells fins i tot fent-ne una activa campanya en contra- em vaig preguntar si realment sabien del que parlaven. Tots ells però, tenen una característica comuna: són votants o simpatitzants de CiU o del PP, cosa que ja em va fer sospitar. Com que tampoc volia ser massa incisiu i tocar-los el crostó directament vaig pensar que la millor opció era escriure un article sobre què és la reforma i quina és la opció que considero millor per a la ciutat.

El que ha de quedar clar amb aquesta votació és que ens trobem davant de dues formes d’entendre la ciutat: una que prima el transport públic (opció A i B) i una altra que pretèn mantenir la vigència del vehicle privat per sobre del transport públic (opció C). Dos característiques que, ja posats a dir-ho, coincideixen en molts altres posicionaments en política d’aquests dos partits.

És cert que qualsevol de les dues opcions suposaria una afectació notable del trànsit durant el temps que triguessin en acabar-se les obres, però la reforma és necessària. Tota acció té un cost. Però aquesta afectació sobre la mobilitat es veuria àmpliament superada pel benefici un cop duta a terme la reforma. Per les següents raons que podeu consultar a l’informe de movilitat de la Diagonal:

(1) Es dobla la mobilitat del tramvia. La unió del Trambaix i el Trambesós suposa passar de 24 milions de desplaçaments anuals a 50 milions. És a dir, se’n doblaria l’ús. Al meu parer, la raó principal per a la reforma: qualsevol que miri el mapa de Barcelona veurà que és INDISCUTIBLE que aquests dos tramvies han d’estar conectats. Aquest mitjà de transport a més, és més sostenible que el cotxe o el bus.

(2) S’augmenta la capacitat d’absorció d’usuaris de 400.000 diaris a 470.000. La reforma d’aquest tram de la Diagonal permetria augmentar en gairebé 100.000 persones el nombre d’usuaris diaris de la via.

(3) Canvis en la proporció dels desplaçaments. La situació actual permet un desplaçament de 400.000 usuaris diaris amb la següent distribució: 34% en cotxe, 33% caminant, 22% en transport públic i 11% en bicicleta. Amb qualsevol de les dues reformes i l’augment de la capacitat d’absorció la proporció seria aquesta: 43% en transport públic (24% en tramvia i 19% en bus), 36% caminant, 14% en bicicleta i 7% en cotxe.

(4) No suposaria el caos a l’Eixample ni altres zones dels voltants. La reforma significa un transvassament de vehicles cap a la resta de l’Eixample d’uns 11.000 vehicles. Aquest nombre de vehicles és el que admet qualsevol carril de qualsevol carrer de Barcelona amb un flux continu de vehicles.

D’altra banda, la Plataforma pel Transport Públic ha publicat també una llista de les necessitats i beneficis de la reforma en un decàleg a favor de la reforma de la Diagonal:

(1) La Diagonal ja es troba actualment saturada. Només cal passejar-se a determinades hores per la Diagonal, si no creieu oportú que faci servir dades subjectives podeu donar un cop d’ull a l’anàlisi més profund de l’informe de mobilitat. No reformar una cosa que no funciona té un nom: estupidesa.

(2) Els busos no donen a l’abast. Actualment la velocitat del servei és d’uns 8 Km/h. La solució és un carril segregat per a bus i la posada en marxa de la xarxa ortogonal d’autobusos d’alta capacitat que ja s’està discutint.

(3) La combinació del bus d’alta capacitat amb el tramvia suposa un transport públic d’alta eficiencia. Es tracta d’apropar-se a les capitals europees capdavanteres en transport públic. Actualment gaudim d’un sistema de metro de primer nivell i estudiat a tot el món, ara només falta que també liderem el transport de superficie.

En definitiva, els problemes que suposaria no reformar la Diagonal (votar la opció C) són molt més grans que els que suposarien les molèsties ocasionades per les obres. Ara bé, apart de la saturació i altres històries, quina és la posició dels opositors a la reforma? 

a) La oposició del PP. Primer faré la cítica a la posició del PP ja que aquesta és més directa. No tinc res a criticar al PP, va de cara i la seva proposta és clara: prefereix la llibertat de moure’s en vehicle privat. És una opció totalment legítima, per molt que inviable en termes d’absorció d’usuaris, però ja sabem quins interessos defensa cada partit. 

b) La oposició de CiU. Si bé poden compartir interessos en quant a votants, la oposició de CiU a la reforma s’ha fet de forma covard i fosca. A dia d’avui jo encara no sé quina és l’alternativa que ells proposen, si és que en proposen alguna més enllà de deixar la cosa tant desastrosa com està ara. Els seus arguments van anar des de perquè es tal·laven massa arbres (ara CiU són els nous verds?) fins a que ells s’hi oposen perquè aquesta és la feina de l’oposició: oposar-se. De fet, han proposat quelcom amb el que a mi se’m cauria la cara de vergonya com a polític: un cop feta la consulta ells donaran a conèixer la seva proposta

Ah! Fantàstic! Bona tàctica: si surt la opció A en presenten una de bàsicament igual amb un marge de vorera 5 cm més ample, si finalment guanya la opció B poden presentar un projecte on el carril bici pugui absorvir 3 bicicletes més per hora i si finalment surt la opció C bombardejaran a l’alcalde venent la moto de que la ciutadania de Barcelona ja no el vol. Vaja, que passi el que passi CiU surt guanyant. 

Molt cobard tot plegat. Com a mínim el PP no s’amaga en la seva defensa del vehicle privat, però els senyors de convergència (per variar) no es mullen. On s’és vist això d’oferir una proposta un cop feta la consulta? Soc l’únic a qui li sembla insultant i ridícul per a la ciutadania de Barcelona?