Category Archives: EUA

Yes We Did

Finalment hi haurà reforma. Desprès de lluitar contra els membres del seu propi partit -curiositats del sistema legislatiu americà- Barack Obama ha aconseguit convèncer als seus companys de votar a favor de la reforma de la sanitat. No m’estendré en la importància que té la reforma -que la té- o el moment històric que ha suposat la seva aprovació -que l’ha suposat-, parlaré directament de què és aquesta llei.

Una cosa ha de quedar clara: no es tracta ni d’un sistema universal ni d’un sistema públic. El que en termes europeus seria una bogeria per a la tradició liberal dels Estats Units és un grandíssim pas endavant. De fet, el sistema resultant no serà millor que cap dels sistemes sanitaris del vell continent, ni per raons d’equitat ni per raons d’eficiència.

Quins canvis veurem, doncs? Bàsicament quatre:

(1) Una nova regulació
(2) Canvis a la obligatorietat
(3) Creació d’un mercat centralitzat
(4) Establiment d’un sistema d’ajudes

(1) Una nova regulació. 

El sistema seguirà sent de provisió privada, és a dir, no desapareixeran les asseguradores. Això si, aquestes tindran les mans bastant lligades a l’hora d’exercir la seva activitat per diverses raons:

(1.1) No podran denegar la cobertura a clients amb patologies prèvies. Això vol dir que a partir d’ara serà il·legal denegar la cobertura a algú per ser diabètic o haver patit un càncer prèviament (si, abans podien fer-ho, el Nobel Paul Krugman ho explica molt bé).

(1.2) Quedarà totalment prohibit expulsar algú per posar-se malalt. Per molt que sembli ridícul que una empresa et pugui fer fora per reclamar els serveis pels que estas pagant, funcionava així fins ara. És com si pagues l’assegurança del cotxe cada mes fins que arriba algú, t’hi dona un cop i l’assegurança decideix fer-te fora dient que no et pensa arreglar el bony.

Ara bé, com tot en aquesta vida, si es canvia la llei es canvien els incentius dels ciutadans. Amb una regulació així la ciutadania tendiria a assegurar-se tan sols quan estiguessin malalts, al cap i a la fi les asseguradores estarien obligades a acceptar-los. Per evitar-ho s’han previst els canvis a la obligatorietat.

(2) Canvis a la obligatorietat

La nova llei obligarà a tots els ciutadans a tenir una assegurança de la mateixa forma que a nosaltres ens obliguen a adquirir una assegurança per al nostre cotxe. En cas de no estar assegurat es pagarà una multa de 750$/any per evitar la proliferació de free riders. De fet, com en tota assegurança, quanta més gent s’asseguri més barat serà el sistema.

(3) Creació d’un mercat centralitzat

Les empreses majors de 49 treballadors seran obligades a contractar assegurances per als seus treballadors, però què passa amb les petites empreses i els autònoms? Per evitar que pateixin els abusos de les asseguradores que podrien obligar-los a acceptar els seus preus, es crea un mercat centralitzat d’assegurances.

Es crearà el Health Insurance Exchanges. En aquest mercat les empreses presentaran una sèrie de paquets que oferiran als clients. Amb el sistema tothom sortirà guanyant: els usuaris rebran preus més baixos donat que la competència entre asseguradores així ho determinarà i les asseguradores aconseguiran molts milions de nous clients.

Veurem si la no-inclusió de la opció pública no acaba propiciant pactes entre asseguradores per augmentar els preus. Els americans són molt donats a això de confiar en grans corporacions -i ja veiem com els hi ha anat-. Va ser una de les grans renúncies d’Obama per tal que la part més conservadora del seu partit acceptès la reforma.

(4) Establiment d’un sistema d’ajudes

Fins ara els canvis han estat bàsicament d’organització, tot i que el punt clau serà la creació d’un sistema d’ajudes per a famílies de renda baixa que marcarà la diferència amb el sistema actual. La nova llei crea una barrera de 88.000 dòlars per família a l’any i 43.000 dòlars per a individus sols; qualsevol persona per sota d’aquesta línia rebrà ajudes en funció de la seva renda. El finançament es farà, atenció, via impostos.

Conseqüència 1: La reducció del dèficit

Un dels problemes més grans del model que els americans tenien fins ara és la barbaritat en termes del PIB que els costava mantenir el sistema sanitari. Concretament un 18% del PIB, el doble que la mitjana de la OECD i a anys llum del segon Estat amb un sistema més car. Es tractava d’un monstre terriblement ineficient que ara haurà de canviar. Els metges passaran a cobrar per pacient i no pas per tractament (fins ara el metge es dedicava a fer proves i més proves per tal d’inflar la seva factura), augmentarà la gent assegurada (més gent = sistema més barat) i altres reformes encaminades a retallar despeses. Aquest retall de les despeses unit a un augment dels impostos farà reduir el dèficit considerablement.
Conseqüència 2: La pujada d’impostos

Es gravaran bàsicament tres activitats: les assegurances pagades per l’empresa passaran a tributar com a part del salari dins de la declaració de la renda, pel que les grans empreses ja no quedaran lliures d’impostos. S’augmentarà la quota a la Seguretat Social de les rendes superiors a 200.000$ l’any, incloent-hi -atenció, donat que parlem d’Estats Units- les rendes de capital. Els tercers impostos que pujaran seran aquells que graven la cirurgia estètica no terapèutica (és a dir, no recomanada per un psicòleg/psiquiatra), bronzejats, líftings i demès històries a l’estil Carmen Lomana.

Conseqüència 3: Sanitat universal?

Doncs no. Queden fora de la reforma tots els immigrants il·legals. El nou sistema assegurarà a 32 dels 45 milions que actualment no tenen assegurança, la resta són il·legals que no gaudiran de sanitat. No podem oblidar que estem parlant dels Estats Units. Malauradament no existeix la consciència europea de que la salut és un dret inherent a l’ésser humà, de forma que és de responsabilitat pública garantir-la.

Com veieu, el sistema s’allunya bastant de la imatge que pretenen vendre els republicans de que es tracta d’una nacionalització de la sanitat. De fet, tot i que cal admetre que la millora és grandíssima comparada amb la situació anterior, continua sent un sistema de sanitat poc recomanable que pocs -per no dir cap- Estat europeu acceptaria. No es tracta d’un sistema de sanitat pública. De totes formes i, repeteixo, tractant-se dels Estats Units, és una victòria que farà història. Felicitats a tots els americans que a partir d’ara podran anar a l’hospital sense por de que els embarguin la casa.
Anuncis

Who are you fighting for?

Aquest és el títol de la campanya dels seguidors d’Obama a favor de la reforma de la sanitat americana.

WHO ARE YOU FIGHTING FOR?

Your photos bring the case for reform home. I am here for my mother, and for all the Americans who are forced to spend time arguing with insurance companies instead of focusing on getting well.
B. Obama.

Ha arribat l’hora de passar reformes

No escapa a ningú que la sanitat als Estats Units és un dels desastres més grans que pateix un dels països més desenvolupats del món. És un sistema deficitari, amb una despesa en sanitat que dobla la mitja de la OECD (els EUA gasten un 18% del PIB en sanitat, una barbaritat). Barack Obama però, va prometre iniciar una reforma per solucionar els problemes humans i econòmics que genera aquest sistema. El resum de la seva proposta el podeu trobar al meu altre bloc: La reforma sanitaria en Estados Unidos.

El Partit Republicà, no gaire donat a això de defensar les millores en la qualitat de vida dels seus ciutadans, no ha dubtat en boicotejar el pla des del principi. Per tal de desbloquejar les negociacions Obama s’ha vist obligat a rebaixar les exigències de la seva proposta -ja de per si no del tot ambiciosa- i retallar algun dels seus punts claus. Partint de la explicació que faig a Salus Populi Suprema Lex Esto, veiem com està el tema avui.

El primer que cal dir és que la reforma no avança i el culpable té un nom:  Partit Republicà. La democràcia americana -complicada, lenta, conservadora i profundament obsoleta- obliga a obtenir una supermajoria al Senat per aprovar la reforma, fet que desprès de la mort del senador Kennedy i la seva substitució per una senadora republicana no pot dur-se a terme. Això dota d’un poder absolut al Partit Republicà que no té cap mena d’incentiu en recolzar la reforma, ja que d’aquesta forma bombardeja una de les principals propostes del president Obama durant la campanya i en danya el seu govern.

Segon, el Partit Demòcrata no està lliure de pecat. Si la reforma de per si ja era poc ambiciosa des del punt de vista europeu, ara ho és encara més: Obama ha renunciat a la opció pública. Com explicava al punt número 3 del resum sobre la reforma sanitària, es crearà un mercat centralitzat d’assegurances on les asseguradores competiran entre elles per oferir el millor servei al preu més baix. Per evitar que les asseguradores pactessin entre elles els preus i els serveis es pretenia crear una opció pública que també competís en aquest mercat, forçant així una millora per als usuaris del sistema. Sense aquesta opció pública -executada pels republicans i defensada amb poca força pel partit demòcrata- ningú pot garantir que les asseguradores no pactin entre elles els preus als que oferiran els seus serveis.

Via Carlos Durán, descobria una cita de Ronald Epstein a La Contra de la Vanguardia: “La reforma sanitaria no saldrá adelante porque los estadounidenses creen que los pobres son culpables de su propia pobreza y por ello consideran que la sanidad no es un derecho universal, sino que cada uno tiene derecho sólo a lo que puede pagar“. Espero que s’equivoqui.

La reforma sanitària als EUA

Article llarg i dens sobre la reforma sanitària als EUA. Absteniu-vos tots aquells a qui no us interessi el tema. La resta esteu avisats: Salus Populi Suprema Lex Esto.

Dia de la terra i canvi climàtic

Avui, dia 22 d’abril, és el dia de la Terra. Pensareu que sóc una mica freak tenint coses com aquesta apuntades al calendari. No patiu, ho sé perquè ho he vist al Google, que sempre que hi ha una data significativa canvia el seu logo i ens regala uns dibuixets ben macos. I m’ha vingut com anell al dit que avui sigui el dia de la Terra.
Fa un parell de dies resulta que l’agència ambiental dels EUA, la Enviromental Protection Agency, va acceptar per fi les tesis del canvi climàtic. L’any 2007 la Cort Suprema nord-americana li va demanar a la EPA que estudiés totes les dades científiques que poguès recopilar i es pronunciés. La conclusió de la EPA és clara: La ciencia demuestra con claridad que las concentraciones de gases han llegado a niveles sin precedentes por las emisiones causadas por el hombre, y estos elevados niveles provocarán con una alta probabilidad un aumento de las temperaturas medias y otros cambios en el clima.
Recordo a més, una petita discussió que vaig tenir a un bloc -que ja posats aprofito per recomanar-vos- d’una companya de carrera, la Lidia Pelejà. Un dia d’aquests em poso a tractar els arguments dels negacionistes punt per punt.

Obama parla sobre Cuba a la CNN Espanyola

http://www.youtube.com/v/jv6NKY0ZTg8&hl=es&fs=1&color1=0x3a3a3a&color2=0x999999&border=1

Els pressupostos d’Obama

La veritat és que els polítics acostumen a fer realitat les seves promeses electorals. Per això no acabo d’entendre la reacció de la majoria de la gent o la visió de la política com a niu de mentiders. Si fan realitat les seves promeses és per una raó d’allò més racional: si han estat escollits per un programa concret és perquè la gent vol que es dugui a terme. I dur a terme el que la gent reclama és tornar a ser escollit en properes eleccions.

És el cas d’Obama. Certament els pressupostos que va presentar fa pocs dies són uns pressupostos progressistes, a l’americana és clar. Però ja és molt més del que hem tingut ençà del New Deal i, per sort, s’abandona tot allò que té a veure amb Reagan.

Per començar l’economia rebrà l’estimul públic necessari: el dèficit s’elevarà fins als 1’75 bilions de dòlars. Tot i així moltes de les mesures que aplicarà ni tan sols tocaran aquest pressupost, o ho faran de forma ínfima. Algunes d’elles, com ara el pla contra el canvi climàtic sortirà gratis.


Bàsicament es tracta d’un pla que, mitjançant la compra-venda de permisos, establirà les empreses que poden emetre gasos a l’atmosfera. En realitat es tracta d’un impost sobre les emissions que permetrà ingressar suficients diners com per invertir-los en aquells que més ràpid els gastaran: municipis i rendes baixes.

El producte estrella serà la sanitat. Certament és un dels punts claus de la política Obama i també la més cara 634.000 milions de dòlars. Estalviarà diners renegociant les concessions públiques a les asseguradores, el que les expulsarà poc a poc de l’economia sanitària. Medicare i Medicaid hauran de ser reformats en profunditat. Fer-ho és relativament senzill un cop has detectat el problema i relativament complicat al mateix temps, ja que els perjudicats (asseguradores, metges i farmacèutiques) faran un bon rebombori.

D’altra banda, l’estímul fiscal és el que s’esperava per reactivar l’economia. Pujada d’impostos per als més rics, que tendeixen a l’estalvi, i rebaixa als ciutadans propensos a gastar més diners. Això és: estímul de la demanda. L’altre gran estalvi de dòlars, i aquest era “de cajón”, serà la política exterior. Obama ja ha posat fi a l’ocupació d’Iraq.

Faltarà veure però, com s’ho manega per dur a terme totes les reformes. Si una cosa hem après de Política Comparada II és que el sistema legislatiu americà és de tot excepte àgil. En un principi el Congrés no representarà cap problema, veurem com es comporta el Senat i si no tenim els projectes de llei passant de cambra a cambra a la recerca de les majories necessàries.