Category Archives: Dades i més dades

Quants diners ingressen els millors clubs de futbol del món?

o us heu preguntat mai quants diners genera un equip de futbol i de quina forma? Com s’ho fan per pagar les nòmines multimilionàries dels seus jugadors? Surten els números?  Podem trobar les respostes a aquestes i altres preguntes a l’estudi que publica anualment Deloitte.

Si ens fixem en els ingressos totals dels clubs, aquesta és la classificació:

Gràfics, dades i les interpretacions al meu blog del diari Ara: OPEN DATA.

Les ajudes a Haití

Ahir s’acomplia un any del tràgic terratrèmol d’Haití. L’ajuda privada (des d’organitzacions privades fins a particulars) no es va fer esperar, però i l’ajuda pública? Espanya ha gastat 3 milions i mig de dòlars en diferents programes de socors, emergència i reconstrucció. Això és molt o poc? Què han fet la resta de països?

En termes absoluts, el país amb una donació més gran ha estat els Estats Units, amb 41 milions de dòlars, seguit de la Comissió Europea amb gairebé 30 milions. Després trobem a Suècia (amb gairebé 10 milions) i Regne Unit (amb 8 milions de dòlars). Espanya ha donat un total de 3’5 milions de dòlars.

Quin percentatge sobre l’ajuda internacional pública total representa cada país?

Estats Units representa el 48’6% del total de l’ajuda internacional pública, seguit de Suècia amb un 11’8%. En tercer lloc hi tenim a Regne Unit amb un 9’5% i Japó amb un 8’4%. Espanya representa el 4’2% de l’ajuda total.

Ara bé, si ajustem aquestes donacions per la població podrem veure qui ha fet l’esforç més gran. Quants dòlars ha donat cada ciutadà de cadascun dels Estats?

És evident que l’Estat que ha fet l’esforç més gran és Suècia, enviant més d’un euro per habitant per a l’ajuda d’Haití. En segon i tercer lloc hi tenim Finlàndia i Canadà, amb 20 cèntims de dòlar. Pel que fa a Espanya, cada ciutadà ha donat 7 cèntims.

Així doncs, quina és la conclusió que en podem extreure? Ha actuat com calia Espanya? I la resta de països? No podem oblidar l’ajuda privada d’organitzacions (donacions a la Creu Roja, UNICEF…) i les aportacions a títol individual dels ciutadans, però voleu dir que no es podia fer més?

Distribució de la delinqüència a Barcelona

Actualitzo el bloc des de Londres, ciutat que sempre ha tingut la fama de no ser gaire segura… Peró, i Barcelona? És una ciutat segura? Què en penses les dades? No cal que us parli de les bondats de l’Open Data, especialment per a freaks a qui els agrada passar el temps lliure remenant números, taules i gràfics. És una afició distreta, creativa i a sobre t’obliga a aprendre i pensar! Què més puc demanar? És com aquelles joguines educatives amb les que cap nen vol jugar. Doncs jugant, jugant… he acabat amb una sèrie de dades sobre delinqüència a Barcelona.

La llàstima és que la informació que he trobat només esta disponible per districtes i no per barris (ho sé, no m’he matat gaire a buscar). Els càlculs els he fet jo mateix amb les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona 2010. Aquí en teniu la taula-resum:

Abans d’interpretar les dades cal recordar una cosa: no feu gaire cas a les dades absolutes, pareu atenció a les dades relatives. Que Sant Martí tingui més delictes (1.246) que Sants-Montjuïc (1.142) o que Sarrià-St. Gervasi (444) en tingui més que Les Corts (411) no vol dir que el primer districte sigui més perillós que el segon. De fet, és el contrari si ajustem les dades per població. Per cada 1.000 habitants, Sants-Montjuïc té 6,26 delictes, mentre que Sant Martí en té 5,45.  En el segon exemple la diferència semblava mínima (tan sols 33 delictes menys a Les Corts en un any), però resulta que a Sarrià-St. Gervasi s’hi produeixen 3,09 delictes per cada 1.000 habitants i a Les Corts 4,95‰.

I per donar les dades encara més mastegades, aquí el cartograma de la delinqüència barcelonina:

Coses a destacar: Primerament, no m’esperava aquest nivell de delinqüència a l’Eixample. En segon lloc, no sé si hi ha correlació entre renda i seguretat. Districtes amb rendes molt dispars (Sarrià – Nou Barris – Horta) tenen nivells de delinqüència semblant. Tercer, aquesta classificació s’ajusta a la percepció d’inseguretat ciutadana? Si us fan una enquesta, haguéssiu respost que Nou Barris és més segur que Les Corts o que Horta-Guinardó té menys delictes que Sarrià-St. Gervasi? Quart, no tinc ni idea de si la mitjana de 7,07 delictes per cada mil habitants és molt o poc. Caldria comparar-ho amb altres ciutats. I cinquè, suposo que si les dades estiguessin disponibles per barris i no per districtes el mapa seria bastant diferent en algunes parts.

Alguna idea, nova pregunta, aspecte que us cridi l’atenció, suggerència o resposta a les qüestions que queden obertes?

Durant quines dates tens més probabilitats que et deixi la parella segons Facebook?

Va, no em negareu que tothom té una part de tafaner que el Facebook alimenta dia rere dia. I depenent dels contactes que hi tinguis l’espectacle pot ser més o menys animat. Pots seguir culebrots pràcticament en directe, discussions de gent poc discreta i altres shows públics. Doncs resulta que un investigador, en David McCandless, i el seu equip han analitzat més de 10.000 actualitzacions de l’estatus per comprovar en quines dates hi ha més trencaments de parelles.

Aquest és el gràfic resultant:

Alguns dels detalls que ens mostra el gràfic:

  • Hi ha un gran pic de trencaments just abans de les “Spring Break”. Unes vacances a l’americana.
  • La majoria dels trencaments són en dilluns.
  • A la gent li agrada començar l’estiu solter.
  • Hi ha un altre gran pic just abans de les dates de Nadal.
  • Hi ha un bon munt de gent que troba graciós fer creure als contactes de Facebook que ho han deixat amb la parella. És durant l’April Fool’s Day, una mena de Sants Innocents americans.
  • El dia amb menys trencaments de l’any és el dia de Nadal. Com indica el gràfic, seria d’una crueltat màxima deixar a la parella un dia tant assenyalat.

Un altre exemple de com recopilant dades es pot accedir a un millor coneixement sobre el comportament humà. Alguna idea de per què passen totes aquestes coses?

Com aconseguir que el teu fill jugui al Barça

Sé que és el somni de més d’un barcelonista i m’hi jugaria un pèsol a que és un dels desitjos d’algun que altre amic meu. Aconseguir que el fill d’hom jugui al Barça no només és un tema sentimental o d’afició, no cal que recordi que aquest nen, si finalment ho aconsegueix, durà una bona vida. Al cap i a la fi, el sou que rebrà no serà de mileurista.

I com aconseguir-ho? Doncs només cal donar una sèrie de passos seguint el que ens diu l’estadística. Observant els números de la plantilla del Futbol Club Barcelona podem veure com hi ha 6 jugadors del primer equip nascuts el mes de gener, representant el 22’22% del total, seguit per una representació màxima mensual de 3 jugadors (abril i agost amb un 11’11% cadascun) i  la resta que oscil·len entre 1 i 2 jugadors per mes. És a dir, si vols que el teu fill jugui al Barça, procura tenir-lo durant el mes de gener. Ara bé, molts em direu que la mostra (27 jugadors) no és suficientment gran com per afirmar això de forma tan categòrica. Teniu tota la raó, però i si observem què passa a la resta d’equips i prenem la Primera Divisió com a objecte d’anàlisi?

Si analitzem les dades de la Primera Divisió estem parlant d’una mostra de 540 jugadors, el que determinarà un resultat significatiu. Després de recórrer totes les webs dels equips de la Lliga BBVA (alguna idea millor sobre què fer una nit de dissabte?) i recopilar les dates de naixement de tots els jugadors professionals, obtenim el següent gràfic:


Veiem com els jugadors nascuts durant el primer trimestre de l’any representen el 28’89% del total, els del segon trimestre el 27’04%, els del tercer el 23’7% i els del darrer trimestre el 20’37%. Si observem les dades per categoria mensual obtenim el següent gràfic:


Sembla que hi ha certa relació entre el que apuntàvem al principi sobre com aconseguir jugar al Barça i el que passa a nivell global a la Primer Divisió. Tot i que en el cas de la Lliga BBVA el mes amb una major representació és febrer. No cal dir que si ara faig un gràfic de correlació lineal el resultat apuntarà en la mateixa direcció. Vegem-ho:


Efectivament, es confirma la hipòtesi de la que partíem: els nens nascuts durant els primers mesos de l’any tenen més probabilitats d’esdevenir jugadors de Primera Divisió. La raó no crec que tingui a veure amb una combinació astrològica o un alineament dels planetes que dotin de majors capacitats futbolístiques als nascuts durant el primer trimestre de l’any. De fet, té una explicació més senzilla.

La majoria dels esportistes comencen la seva carrera durant la infantesa. I les lligues infantils, al contrari de les professionals, estan organitzades per grups d’edat. Per tant, hi ha un biaix que ve imposat per la data de tall, en el nostre cas, el 31 de desembre. Un jugador nascut el dia 1 de gener jugarà a la mateixa lliga que un nascut el 31 de desembre del mateix any. Tècnicament tots dos tindran 7 anys, però el desenvolupament físic durant aquesta edat és molt significatiu. El noi nascut el dia 1 de gener serà, probablement, més fort, més ràpid i més desenvolupat que el nascut durant el mes de desembre. Si sou un entrenador d’una lliga de 7 anys no us costarà gaire imaginar a qui donareu més minuts de joc.

I aquí comença el cercle viciós. Els nois nascuts el dia 1 de gener seran seleccionats, animats i tindran més minuts de joc que aquells nascuts més tard. El resultat, desprès de repetir-se durant anys i anys, acaba conferint als jugadors del primer trimestre una psicologia i una habilitat superior a la dels del darrer trimestre. I aquestes diferències s’arrosseguen fins al nivell professional.

En definitiva, si vols que el teu fill jugui al Barça, procura “encarregar-lo” cap al mes d’Abril i tindràs més opcions de que esdevingui jugador de Primera Divisió. Si finalment et funciona la tècnica, procura recordar a aquell que te la va explicar… estaré molt agraït de rebre una part (per petita que sigui) del futur salari del teu fill.

Actualització a 29/novembre/2010:

1. Un amic em va comentar que d’això mateix en parla en Xavier Sala i Martin al seu darrer llibre. No el tinc ni l’he llegit, així que desconec exactament el que diu, però la literatura sobre el tema és bastant extensa, així que no m’he copiat pas d’en Xavier.
2. Afegeixo als comentaris l’apreciació  que una amiga em va fer via Facebook. Val la pena tenir-la en compte pel que fa a la metodologia.