Category Archives: Canvi Climàtic

Nuclears. Si. Nuclears. No

Ja vaig parlar fa uns mesos sobre el canvi climàtic i l’economia, però aquest cop volia centrar-me en una de les possibles alternatives -l’energia nuclear- i veure si és o no una solució vàlida, deixant de banda tots els prejudicis que aquesta energia causa a la vella esquerra. La veritat és que no puc respondre amb rotunditat a la pregunta, però després de llegir molt sobre el tema durant aquests dies a la platja m’atreviria a dir que em decanto a favor de l’energia nuclear. M’explico.

Fa un parell de dies, a l’entrada sobre canvi climàtic i economia, un anònim em recomanava llegir un article -bastant llarg, per cert- d’en Joan Massoni sobre “el Ecologista Nuclear“. A primer cop d’ull pot semblar un oxímoron, però aviat vaig veure que potser no és una barbaritat tant gran. Citant-lo, diu així:

Uno de los grandes objetivos de este principio de siglo XXI es conseguir reducir las emisiones de CO2 a la atmósfera para frenar el cambio climático producido por el consumo de energías fósiles (petróleo, gas y carbón). Los principales frentes de este duro combate están en el transporte y en la producción de electricidad. Se pretende conseguir tanto la mejora de la eficiencia energética como la reducción del consumo de energía.

En aquest aspecte, l’energia nuclear és neta, no emet gasos contaminants a l’atmosfera, tan sols vapor d’aigua. Certament les energies verdes tampoc emeten gasos contaminants però tenen un problema: la capicitat de produïr energia. En el cas de la solar, les plaques fotovoltaiques no estan prou desenvolupades i resulten poc productives, mentre que l’energia eòlica té el problema de que el vent no bufa sempre que ho necessitem; i no hem d’oblidar que aquesta crisi té dos vessants. Es tracta d’una crisi (1) climàtica i (2) energètica. James Lovelock, a Hipótesis de Gaia, ens diu:

“Soy un «verde», […] pero soy, sobre todo, un científico. Por ello, invito a mis amigos entre los verdes a reconsiderar sus ingenuas creencias sobre el «desarrollo sostenible» y que este y ahorrar energía es todo lo que se precisa. Sobre todo deben abandonar su testaruda oposición a la energía nuclear. Incluso si tuvieran razón en cuanto a sus riesgos –y no la tienen–, su uso como fuente segura y fiable de energía implicaría una amenaza despreciable comparada con el auténtico riesgo de olas mortíferas de calor y elevaciones del mar que amenazarán todas las ciudades costeras del mundo. La energía renovable suena bien, pero hasta el momento es ineficiente y cara. Tiene un futuro, pero carecemos ahora del tiempo necesario para experimentar con fuentes de energía visionarias: la civilización está en grave peligro y tiene que usar la energía nuclear o sufrir el daño que le causará nuestro airado planeta”.

L’energia nuclear no ha tingut una història gaire amable. Tothom té al cap les explosions d’Hiroshima i Nagasaki, així com la guerra freda i l’amenaça de l’armament nuclear. Ara bé, aquí estem parlant de l’aplicació civil de l’energia nuclear i no pas de la militar. També contribueixen a la por el record de terribles accidents com el de Txernòbil. Val a dir que en els darrers 50 anys no s’ha produit cap accident mortal en una central nuclear de cap país desenvolupat. Algú sap el número de morts que es produeixen a les refineries de petroli? És l’energia amb un control més estricte i amb unes mesures de seguretat més grans, el que fa que, en part, per això siguin tan cares. Fumar i volar en avió també suposen un risc i ningú pretèn prohibir-ho.

No només es tracta de centrals extremadament potents a l’hora de produïr energia, sinó que els seus residus resulten més fàcils de controlar que el CO2. Efectivament, resulten cares de construïr, però la quantitat d’electricitat que produeixen és astronòmicament superior a les alternatives amb les mateixes emisions (zero), ja sigui eòlica, solar o hidràulica. Si l’energia ja és cara avui dia, imagineu-vos si les centrals de producció “bruta” (carbó, gas…) haguèssin d’ocupar-se econòmicament dels seus residus enviants a l’atmosfera, el que són externalitats negatives. Les centrals nuclears modernes generen una quantitat de residus ridícula que NO són externalitats: per primer cop, tot el cost de l’energia produïda recau sobre el productor. Els residus, al contrari que el CO2, es queden a la planta que els ha de pagar de la seva butxaca, de la mateixa forma que paga les mesures de seguretat.

Tot això ho sap prou bé l’associació Ambientalistas por la Nuclear (APEN). Es tracta d’un grup d’ecologistes favorables a l’energia nuclear, entre els que es troba l’anteriorment citat James Lovelock. Les seves tesis aporten nous elements per al debat sobre l’energia nuclear, convidant-nos a abandonar els nostres prejudicis.


Sabem que l’abastiment energètic serà la clau del desenvolupament per a les properes generacions i no podem estar pendents de les alteracions al preu del petroli. En aquest sentit, és l’energia nuclear tan sols un pedaç? És una energia de transició? Potser si, però és necessari. Evidentment no és l’objectiu -l’autèntic objectiu són les energies verdes- però ha de jugar un paper molt important a l’abastiment energètic de qualsevol país que s’ho pugui permetre fins que la resta resultin prou eficients. I nosaltres ens ho podem permetre.

Anuncis

Canvi Climàtic i economia

Per molt que sembli mentida, encara hi ha gent que no s’ho creu. Això sí, són els mateixos de sempre. Circulen pel món orgullosos de ser negacionistes i de la seva croada contra els apocalíptics. Sala-i-Martin recolza els seu escepticisme sobre la falta d’unanimitat que té la qüestió. Això és saltar-se el que un reconegut economista com ell hauria de saber: cal gestionar els riscos.
El primer pas és analitzar el problema. Vindria a ser, en primer lloc, determinar si existeix un canvi climàtic – que existeix– i, posteriorment, si aquest és degut a l’home -que ho és-. Un cop arribats aquí hem de donar el segon pas: (1) actuar/no actuar i (2) com fer-ho si decidim intervenir-hi.
(1) Actuar/No actuar. Es tracta d’un tema de gestió de riscos, economia pura i dura. De fet, és el que fa l’Informe Stern: aquest determina que els costos de no actuar són més alts que els d’actuar. A més, en una relació bastant contundent: costos de no actuar -20% PIB Mundial VS costos d’actuar -1% PIB Mundial. Certament el canvi climàtic no és un tema exacte, la probabilitat no és del 100%, al cap i a la fi el coneixement humà és relativament reduït, però les conseqüències poden ser catastròfiques. I si no n’estem segurs, què ens impulsa a frenar-lo llavors? La mateixa raó per la que juguem a la loteria.
Partim del punt que la ciència, i l’economia n’és una, treballa amb hipòtesis probabilístiques, mai amb seguretats absolutes. La climatologia no escapa a la falta de determinisme: formula hipòtesis sobre possibles escenaris futurs amb certa probabilitat de que es produeixin. Jo no soc físic i no tinc la més mínima idea de com funciona el planeta -per això no discuteixo si els científics tenen raó o no, cosa que si fa en Sala-i-Martin tot i ser economista- però com a politòleg alguna cosa d’economia he après. De la mateixa forma que jugant a la loteria, fent un anàlisi probabilístic de cost-benefici podem decidir si actuar o no per tractar d’aturar el canvi climàtic. Si m’acosto a una guixeta de la ONCE el raonament que faig, de forma conscient o inconscient, és el següent:

– Cost: 1 €
– Benefici (Premi): 6.000.000 €
– Probabilitat: 1/10.000.000 (aquesta dada me la invento)

Tot i la baixa probabilitat la gent continua jugant. Per què? Perquè el benefici, tenint una probabilitat baixa, és molt superior al cost. Una cosa semblant passa amb el canvi climàtic. Per molt que no existeixi unanimitat ni una seguretat del 100% del que passarà, els costos de no actuar serien massa elevats. L’anàlisi de cost-benefici del canvi climàtic és el mateix però a l’inrevés, aquí estariem pagant per tal que no ens toquès la loteria:

– Cost d’actuar: -1% del PIB Mundial
– Cost de no actuar (“Premi”): -20% del PIB Mundial
– Probabilitat: 50% de que l’IPCC tingui raó (dada inventada, de fet el negacionisme representa menys d’un 50% de la comunitat científica).

Resumint: surt més a compte gastar un 1% del PIB Mundial tractant d’evitar el canvi climàtic, per molt que finalment no es produeixi, que no gastar res i arriscar-se a reduir un 20% aquest mateix PIB. El “premi” seria massa car.

(2) I com actuem? Potser ho deixo per un proper article. No m’hi he parat a pensar, però repassaré els apunts d’Hisenda Pública, les revolucions verdes o la necessitat d’establir un impost pigouvià. Ja veurem.

Dia de la terra i canvi climàtic

Avui, dia 22 d’abril, és el dia de la Terra. Pensareu que sóc una mica freak tenint coses com aquesta apuntades al calendari. No patiu, ho sé perquè ho he vist al Google, que sempre que hi ha una data significativa canvia el seu logo i ens regala uns dibuixets ben macos. I m’ha vingut com anell al dit que avui sigui el dia de la Terra.
Fa un parell de dies resulta que l’agència ambiental dels EUA, la Enviromental Protection Agency, va acceptar per fi les tesis del canvi climàtic. L’any 2007 la Cort Suprema nord-americana li va demanar a la EPA que estudiés totes les dades científiques que poguès recopilar i es pronunciés. La conclusió de la EPA és clara: La ciencia demuestra con claridad que las concentraciones de gases han llegado a niveles sin precedentes por las emisiones causadas por el hombre, y estos elevados niveles provocarán con una alta probabilidad un aumento de las temperaturas medias y otros cambios en el clima.
Recordo a més, una petita discussió que vaig tenir a un bloc -que ja posats aprofito per recomanar-vos- d’una companya de carrera, la Lidia Pelejà. Un dia d’aquests em poso a tractar els arguments dels negacionistes punt per punt.