Category Archives: Política espanyola

Espanya i el negoci de les armes

Espanya és el sisè país que més armes va exportar el 2009, el darrer any amb dades comparables disponibles. En primer lloc hi trobem els Estats Units, seguit de Rússia i per darrera Alemanya, França i Regne Unit. El seguent és l’executiu dirigit per José Luís Rodríguez Zapatero, president amb el qualla venda d’armament ha estat més alta en tota la història de l’Espanya moderna.

L’Estat espanyol es dedica bàsicament a vendre vaixells i avions, però també té unes vendes gens modestes en material de doble ús (mires telescòpiques, sensors, visors nocturns…) i vehicles blindats. Tot aquest material li ha reportat al llarg dels anys el següent benefici:

Podeu seguir llegint l’article al meu blog del Diari Ara: OPEN DATA.

Situació del maltractament a Espanya i Catalunya

Malauradament, no deixem de rebre informació sobre com la violència de gènere no s’atura. Es fan campanyes de sensibilització, el govern crea tota mena de polítiques, les forces de seguretat augmenten els seus efectius i mitjans, la justícia amplia les seves penes… Però tots aquests esforços semblen no tenir resposta. El maltractament no tan sols no disminueix, sinó que va augmentar l’any 2010 respecte al 2009.

Gràfics i dades al meu blog del diari Ara: OPEN DATA.

Les estadístiques d’ETA

Després de més de 40 anys d’existència del grup armat ETA, avui s’han pronunciat de nou. Aquest cop es tracta d’un alto el foc permanent. Segons el comunicat enviat a el diari Gara “ETA ha decidit declarar un alto el foc permanent i de caràcter general, que pot ser verificat per la comunitat internacional”.

Euskadi Ta Askatasuna va ser fundada l’any 1959 i acumula un total de 829 víctimes mortals des del 1968. Aquestes són les dades de les seves víctimes:

L’any 1980 va ser l’any amb un major nombre de víctimes mortals amb un total de 92, seguits pels dos predecessors 1979 amb 76 víctimes i 1978 amb 66. Però a qui ens referim quan parlem de víctimes?

Les víctimes civils d’ETA representen el 41% del total de les 829, mentre que el 59% restant es tracta de Forces de Seguretat de l’Estat.

Les dades proporcionades ens permeten analitzar la composició de les víctimes de les Forces de Seguretat de l’Estat i analitzar-les per tipus. El resultat és el següent:

La majoria de víctimes mortals pertanyen a la Guàrdia Civil, seguides de la Policia Nacional i en tercer lloc per les Forces Armades.

A més, també disposem d’estadístiques segons la localització dels atemptats mortals. El gràfic resultant n’és aquest:

El País Basc és on s’han produït més atemptats mortals, a molta distància de la resta de Comunitats Autònomes amb més accions armades (Madrid amb 123, Catalunya amb 55 i Navarra amb 40). La resta de Comunitats Autònomes no tenen un gruix significatiu de víctimes pel que s’han agrupat en el grup Altres, amb 57 víctimes.

Les dades han estat extretes del Ministerio del Interior i les podeu consultar aquí: Terrorismo de ETA.

A Espanya el que importa és qui la té més llarga

“Jo soc el que la té més llarga de tot el món (…)” -afirmava  davant els periodistes – “(…) la tenim més llarga que els japonesos o que els francesos”. Bàsicament és el que venia a dir el president del govern espanyol, José Luíz Rodríguez Zapatero. La meva pregunta és la que es fa tothom: què és més important? Tenir-la llarga o saber-la fer servir? Abans de que algú escrigui una resposta pujada de to vull aclarir una cosa: parlo de la Línia d’Alta Velocitat.

En una setmana la LAV ha estat notícia dos cops, el primer amb la unió entre Madrid – València i el segon per la connexió amb França via Girona. És això motiu d’alegria i de lluïment per part del govern d’Espanya? No ho tinc gaire clar, doncs les infraestructures a Espanya és una qüestió que sembla no acabar mai. No sabria dir si és culpa d’una voluntat expressa de centralització seguint criteris més ideològics que no pas un anàlisi d’utilitat o simplement és un tema de deixadesa per part del Ministerio de Fomento.

El model seguit per Espanya és el model francès, i si alguna cosa tenen dolenta els francesos és la seva política territorial. Per demostrar-ho hi ha un exemple molt bo que va fer servir fa anys en Ramon Tremosa, comparar un mapa lumínic amb el desenvolupament de la xarxa ferroviària.


El que en un principi pot semblar una comparació una mica absurda no ho és tant. Només cal superposar tots dos mapes per arribar a dues conclusions:

a) A Europa el TGV s’ha fet fent servir criteris racionals d’utilitat. Entenent racional com “Més població = Més demanda de transport”.

b) A Espanya l’AVE s’ha fet fent servir un altre criteri.

Jo no entraré en quin criteri s’ha fet servir (algú s’anima?) però si que puc fer un parell d’apunts. El que calia fer en primer lloc, i per arribar a aquesta conclusió no cal tenir un doctorat en obres públiques, era unir les dos grans ciutats de l’Estat: Madrid i Barcelona.

En segon lloc, crear l’Eix Mediterrani, part d’un projecte a nivell europeu: el FERRMED.

La idea es crear una línia de mercaderies des del nord d’Àfrica fins a Estocolm, amb un ample de via internacional. Bona idea tenint en compte que el tren és el millor sistema per moure grans quantitats de material a molt baix cost, amb un gran efecte de dinamització econòmica i, a més, infinitament més barat i menys contaminant que fer-ho com ara: en camió.

Un altre dels grans problemes del disseny de la LAV té a veure amb un dels corredors de població més importants d’Espanya (just darrera de l’Eix Mediterrani), el Barcelona – Saragossa – Euskadi, que ni tan sols s’ha plantejat. També podem parlar d’estacions fantasma, línies deficitàries i altres efectes de polítiques planificades amb criteris poc racionals.

Enlloc de tot això, es va prioritzar la unió amb Màlaga, Sevilla o la construcció de l’AVE Madrid – Valladolid…  I amb l’ample de via espanyol! Ja em direu sota quins criteris.

Per tant, una de dos: o els senyors de Fomento no en tenen ni idea d’obres públiques o bé actuen sota ordres que no són d’utilitat, sinó més aviat ideològiques. I ja sabem com van les coses quan no es fan com cal, especialment amb temes que consumeixen una quantitat brutal de recursos. Si fins i tot la Comissió Europea i el Tribunal de Comptes critiquen aquest sistema radial!

Així que no entenc perquè Espanya es baixa els pantalons, els calçotets i anuncia a tort i a dret lo llarga que la té si, al final, el que realment importa és com la fas servir.

Catalunya ja és una mica més civilitzada

Fa uns quants dies em trobava a Pamplona celebrant les festes de San Fermín. És una festa que no em perdo mai des de fa 5 anys. Aquesta però, té una part que no m’agrada. Aquest any però, una escena em va quedar gravada. De bar en bar i de festa en festa vàrem anar a parar a un local que a priori era semblant a la resta: poca llum, música comercial, cervesa i algun personatge en un estat etílic bastant elevat. Tot això a les 6 de la tarda (si, allí la festa és non-stop, 24 hores). A aquella mateixa hora i a la mateixa Pamplona però uns centenars de metres més endavant s’hi produïa un fet que es retransmetia per les televisions del local. El canal sintonitzat era Canal + Toros (es veu que fins i tot hi ha un canal dedicat exclusivament a aquesta temàtica) i no cal dir que ningú hi prestava la més mínima atenció, la gent prefereix parlar/lligar/ballar a veure un “espectacle” així. Jo m’ho vaig quedar mirant uns 10 minuts, suficient per veure l’aberració a la que molts gosen anomenar “art”. Ni art ni històries, d’això se’n diu tortura i crueltat. La superioritat amb la que el torero senyalava als ulls al brau ferit de mort i agonitzant a la sorra tot cridant “muere! muere!” era grotesca. Avui però, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.
Això si, el tema sembla no estar tant clar a la resta d’Espanya i entre alguns sectors de Catalunya. La veritat és que no ho entenc, pel que m’agradaria fer un parell de comentaris:
1. Les curses de braus són una tradició o cultura. Soberana absurditat. Els romans tenien com a tradició llençar cristians als lleons o fer lluites a mort de gladiadors. I fins no fa gaires anys (en realitat menys de 50) eren els pares qui escollien els marits per a les seves filles o els mateixos marits qui decidien el que podia o no podia fer la seva esposa. No sé si cap dels defensors de les curses de braus estaria disposat a defensar aquestes tradicions. D’aquí 50 anys ens sorprendrem de com es podia permetre aquesta festa sanguinària.
2. Els drets humans estan per sobre dels drets dels animals. Si i no. És així si haguéssim d’escollir entre la vida d’un animal i la d’un humà, però no pas en una situació on l’animal no ha demanat pas ficar-s’hi si no més aviat al contrari, l’han obligat. Els animals també tenen drets i entre aquests drets hi apareix en primer lloc el dret a la vida i posteriorment a no ser torturats. El dret humà a gaudir del propi cos o de la pròpia imatge està per sobre del dret d’un animal a no ser usat per testar cosmètics? Permeteu-me dubtar-ho.
3. Els animals de granja viuen pitjor i no se’ls defensa igual. Mentida. Les mateixes organitzacions que van impulsar la ILP tenen demandes per garantir una ramaderia i una pesca sostenible i sense tortures. No totes les granges tenen 40 gallines per metre quadrat o porcs que amb prou feines poden caminar. De fet, us convido a acostar-vos als Pirineus on la ramaderia és d’allò més natural proveint beneficis més que satisfactoris. La ramaderia intensiva no és la única que existeix.
4. És un tema de nacionalisme. Fals. De fet, les curses de braus porten molts més anys a Catalunya que no pas a Espanya. Fins i tot es podria dir que són més catalanes que espanyoles, però això no treu que hagin estat, siguin i continuaran sent una forma de tortura animal. M’és igual si és tradició catalana, espanyola o grega; els punts 1 i 2 són suficients per acabar amb aquesta tradició catalana, espanyola o grega.
Jo no tinc absolutament res contra algú que vulgui posar-se davant d’un brau i torejar-lo. Al contrari, desprès de cinc anys de San Fermines ho trobo d’una valentia increïble. Això si, no entenc per quina estranya raó ha de matar al brau desprès de torejar-lo. De la mateixa forma que els “recortadores” o els “saltadores” no sacrifiquen a l’animal desprès dels seus espectacles tampoc ho hauria de fer un torero. I ja posats, afegeixo que un espectacle de “recortadores” és molt més impressionant que una cursa de braus normal i corrent. 

Per cert, tot escrivint aquest article he vist les primeres reaccions dels pro-taurins. Tot un exemple del que segons quina gent entèn per “civilització”: un grup de pro-taurins liderats pel torero Enrique Guillén han assaltat una seu d’Esquerra. Avui però, i deixeu-me dir-ho de forma més contundent desprès de la noticia, podem estar contents: Catalunya ja és una mica més civilitzada.

A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

Aquest article va dedicat a la meva germana, que avui mateix tot sopant m’ha defensat augmentar la jubilació als 67 anys. Els seus arguments eren bàsicament els que apareixien a un article del diari Expansión però que també he pogut llegir a molts altres mitjans, així que anem punt per punt veient de què es tracta.
La viabilitat de les pensions públiques està en joc? No ho tinc gens clar, de fet m’inclino més a pensar que no és així. M’explico. És evident que hi ha un envelliment demogràfic per una qüestió de nombre de futurs ancians provinents de la generació del baby boom. Això farà que tinguem molts més pensionistes a qui dotar d’una pensió. Donat que assumim que no apareixerà un altre baby boom que ens tregui les castanyes del foc, tenim diferents opcions per solucionar el problema: (1) augmentar les contribucions a la Seguretat Social, és a dir, augmentar els impostos, (2) augmentar la productivitat dels treballadors en actiu, (3) augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius, fent pujar d’aquesta forma la recaptació via impositiva, (4) augmentar la fecunditat i (5) destinar noves figures impositives (o d’altres ja existents) a la Seguretat Social. Donat que no trobo econòmicament viable augmentar els impostos per raons d’eficiència, passo directament a parlar de les altres vies:
(2) Augmentar la productivitat dels treballadors en actiu. S’addueix sovint que a l’any 2060 no hi haurà recursos per als no pensionistes. Des de les institucions liberals s’adverteix que hi haurà manca de recursos per oferir prestacions públiques a aquelles persones no pensionistes (aturats, llars d’infants, sanitat, educació…), advertència que, d’altra banda, no recolzen les dades. Segons aquestes mateixes organitzacions, a l’any 2007 es gastava el 8% del PIB en pensions i, mitjançant prediccions d’aquestes organitzacions, a l’any 2060 es gastarà el 15% del PIB. Ens defensen doncs, que no es pot assumir una despesa del 15% del PIB ja que aquesta seria a costa dels no pensionistes. La raó per la que l’afirmació és falsa? Ignora la productivitat.
Posem que la productivitat creix a Espanya un 1’5% anual. Si aquest creixement es manté així fins a l’any 2060, el PIB serà 2’25 cops el de 2007 (el càlcul és senzill, agafar el PIB de l’any 2007 i anar-hi sumant 1’5% 53 cops). És a dir, si el PIB de l’any 2007 va ser de 100, a l’any 2060 serà de 225 (2’25 cops més), sempre corregint els càlculs amb el diferencial d’inflació. Si a l’any 2007 Espanya es va gastar un 8% en pensions, li restava un 92% per invertir en no pensionistes (100% – 8% = 92%). D’altra banda, segons les previsions més catastrofistes ens gastarem un 15% del PIB en pensions, això vol dir el 15% del PIB de l’any 2060, és a dir, calculant-ne l’equivalència un 33% (15% de 225). Si repetim l’operació anterior, veurem que 225% – 33% = 192%, per tant, ens quedarà una xifra equivalent al 192% del PIB de 2007 per invertir en no pensionistes. De fet, fa 50 anys Espanya es gastava el 3% del PIB en pensions i ara el 8%, sense que això representi menys recursos per als no pensionistes, ans al contrari, actualment els diners disponibles per a inversió pública en prestacions d’atur, sanitat o educació supera àmpliament els disponibles fa 50 anys. La raó és clara: la productivitat ha augmentat i ho continuarà fent si es prenen les mesures necessàries. Així doncs, no suposarà cap problema, ja que el pastís (el PIB) a repartir serà molt més gran, concretament més del doble de l’actual (2’25).
(3) Augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius. Aquí parlem bàsicament  de fer una reforma laboral i de la integració de les dones al mercat laboral, el que va profundament lligat amb l’argument número 4. Segons les dades de l’Observatorio Social de España, si l’estat espanyol tingués el mateix percentatge de dones treballant que Suècia hi hauria 2’6 milions més de treballadors.  Això són 2’6 milions de contribuents més a la Seguretat Social i no només això, si no que serien 2’6 milions amb una productivitat més elevada degut a tot el que heu pogut llegir al punt (1). Una de les solucions doncs, passa pels serveis d’ajuda a les famílies. En situacions on els ancians passen a ser persones dependents és la dona la que abandona el mercat laboral per fer-se càrrec dels familiars més desvalguts. Això és degut a un desenvolupament molt feble dels serveis domiciliaris, que a Espanya tan sols representen un 2%, a la UE-15 un 18% i a Suècia un 23%.
(4) Augmentar la fecunditat. Tots els estudis que es realitzen a Espanya apunten en una mateixa direcció: els fills desitjats per les famílies espanyoles com a mitja és de 2. Actualment la taxa de fecunditat és de 1’3 fills per dona. De raons n’hi ha moltes, bàsicament econòmiques i determinades pel poc desenvolupament de l’Estat del benestar a Espanya. Degut a la dualitat del mercat laboral espanyol, a una dona se li fa profundament complicat trobar una feina amb contracte indefinit que li permeti assolir la tranquil·litat necessària per formar una família. D’altra banda, un cop assolit el contracte indefinit, aquesta es veu obligada a deixar de treballar quan queda embaraçada ja que les alternatives de les que disposa (mainaderes, llars d’infants privades…) suposen una despesa massa gran com per poder ser assolida. Això impedeix compaginar feina i fecunditat. Els nens escolaritzats a llars d’infants públiques (de 0 a 2 anys) a Espanya és tan sols un 10%, la mitjana de la UE-15 és de 28% i en el cas de Suècia del 58% (Si voleu més informació sobre tota aquesta temàtica la podeu trobar al capítol ” Tiempo para cuidar, tiempo para trabajar. Análisis del uso y la duración de la licencia parental en España” inclós dins de la publicació La situación social en España III, ed. Biblioteca Nueva, 2009). No cal que esmenti també la importància de la corresponsabilització de l’home en aquesta tasca. I per si això no fos poc, el problema de l’habitatge també juga un paper molt important a l’hora de determinar la seguretat necessària per crear una nova família.

(5) Nous impostos o redirigir-ne altres ja existents. Al cap em venen un bon munt de diners que farien molta més feina a la Seguretat Social. Podria començar a parlar dels diners públics destinats a l’Esglèsia, a mantenir la monarquia o l’adquisició de nou material militar. En cap dels tres casos té gaire sentit continuar invertint milions i milions d’euros per raons obvies. També podriem parlar en aquest punt de la lluita contra l’evasió fiscal (un problema molt greu a Espanya), la falta d’imposició a les rendes més altes o establir nous impostos com ara, així a primer cop d’ull, gravar els beneficis estratosfèrics dels grans bancs i caixes. A cap lloc està escrit que la Seguretat Social hagi de ser finançada exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors, l’Estat també hi pot fer transferències sempre que vulgui.

Així doncs, no serà necessari l’augment de l’edat de jubilació sempre que: (1) fomentem l’augment de la productivitat invertint en la producció de béns d’alt valor afegit. Fa falta més creació de super-ordinadors o biotecnologia i menys construcció de xalets. (2) Reformem el mercat laboral per acabar amb la dualitat de contractes, flexibilitzant-lo tot el que faci falta sense descuidar el més mínim la protecció del treballador. I si, la flexiguretat és possible. (3) Fomentar la incorporació de la dona al mercat de treball alliberant-la de les càrregues familiars i de les persones dependents. En aquest sentit la llei de dependència és un bon pas endavant, si bé el seu finançament no s’ha dissenyat gens bé. (4) Fomentar la fecunditat aportant incentius a les parelles. Em refereixo a creació de llars d’infants públiques, educació pública de qualitat o polítiques d’habitatge (en propietat o lloguer) per afavorir l’emancipació. Si tinguéssim un govern valent, disposat a posar les dades sobre la taula i sense por al debat es durien a terme aquestes reformes i no faria falta augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Malhauradament el PSOE no sembla tenir gaires intencions de fer el més mínim esforç.

T’he convençut Ana?

Cap a la reforma laboral

Gràcies al Facebook del professor Raimundo Viejo descobria un article de Guillermo de la Dehesa publicat fa dos dies a El País sota el títol “Cómo modificar la estructura productiva española“. Llegiu-lo perquè no té desperdici, de veritat. S’hi apunta una cosa que bàsicament sabem tots: a Espanya fa falta un canvi i aquest és bàsicament d’educació. Ara bé, també fan falta reformes econòmiques de les que ja vaig parlar.

La raó per la que fa falta una millor educació és senzilla, es tracta del vuitè principi de Sant Mankiw: el nivell de vida d’un país depèn de la seva capacitat per produir béns i serveis. I què és la productivitat (P)? Bàsicament la podem definir com el resultat de dividir el Valor Generat (VG) i les Despeses Operatives (DO) necessàries per generar aquest valor. Dins de les DO podem trobar totes els costos fixos, com ara els salaris dels treballadors.

La fórmula doncs, seria la següent: P = VG / DO

Si ens centrem en el món de l’empresa, quan disminuïm els costos (les DO), augmentem la P. Es tracta del camí fàcil per augmentar la P, però té un límit, ja que no pots disminuir infinitament les DO sense que la VG es vegi afectada. Sempre hi ha un mínim necessàri per produir Així doncs, el que cal aconseguir és augmentar la VG.

L’esquema també és aplicable a un país. Un Estat pot augmentar la seva P si disminueix les seves DO, això és, disminuint salaris. Aquesta però, no és una opció gaire plausible, ja que la gent es nega a que els seus salaris es vegin reduïts -excepte en països amb tradicionals pactes socials socialdemòcrates-. Per tant, ens veiem obligats a seguir la opció B: reduir les DO augmentant l’atur.

D’aquí la importància dels canvis. Fa falta un nou model laboral on: (1) s’eviti els ajustaments de productivitat via augment de l’atur i (2) afavorir el creixement del VG. I quan parlem d’afavorir el creixement del VG estem parlant de reformes en educació. Reformes, reformes i més reformes.