Category Archives: Enginyeria Institucional

Tòpics sobre Administració Pública i les declaracions d’Artur Mas

Definició de “tòpic”: és un tema o motiu comú ja prefixat (a causa del seu ús reiterat). És a dir, allò de “una veritat repetida mil vegades esdevé una realitat” que deia Goebbels. I una de les més escoltades d’ençà uns anys és la de que “tenim molts funcionaris”. Aprofitant aquests tòpics, molts polítics tracten de sumar vots en temps de crisi apel·lant a l’austeritat, concretament Artur Mas va afirmar fa uns dies que si surt escollit President “reduirà un 25% l’Administració Pública“.

Entenc que les declaracions polítiques requereixin molts matisos per als que molts cops no existeix temps o que els periodistes hi ha moments en que no sempre transmeten el que el seu interlocutor volia expressar. Per sort, Artur Mas va explicar-se millor en unes declaracions posteriors, per molt que l’oposició no s’ho acaba de creure. Tot i així, encara hi ha gent, partits polítics o mitjans de comunicació que continuen afirmant que cal reduïr l’Administració Pública, probablement amb la voluntat d’afavorir la creació de més escoles concertades o d’augmentar els beneficis de les empreses asseguradores. No cal dir que les dades apunten precisament el contrari (quan aprendrem a guiar-nos per les dades i no per fanatisme?).

És cert que l’Administració té problemes, però aquests no són pas de volum, si no d’organització. Tenim problemes amb organismes obsolets, excessiva divisió funcional i els problemes de comunicació interna que això suposa, excessius comandaments intermitjos, falta de supervisió i un llarg etcètera. Però no pas excès de funcionaris. El que li cal a l’Administració és una re-estructuració enlloc d’una reducció. Al cap i a la fi l’augment de l’Administració Pública en aquests darrers mandats s’ha degut bàsicament al gran creixement de l’ensenyament, els cossos de seguretat i la sanitat. Voleu dir que algú voldrà reduïr el 25% de mestres, Mossos d’Esquadra o metges de Catalunya?

A qui hem de votar?

S’acosten les eleccions catalanes i això vol dir que comencen a ser més comuns les discussions entre amics i coneguts sobre qui votarem i en què ens basem per emetre aquest vot. I cada cop que sorgeixen aquests temes recordo les dues raons per les que no milito a cap partit: el fanatisme (de debò el partit en el que milites SEMPRE ho fa tot bé?) i els tòpics (hi ha temes recurrents que haurien de deixar de repetir-se com si fos un dogma).

votar

És evident que els ciutadans no podem estar pendents de tot ni dominar tots els temes -per això escollim representants polítics-. Jo no tinc la més mínima idea de com construir el clavegueram d’una ciutat, del recorregut que ha de seguir un autobús, de la reforma que li cal a un carrer o com organitzar un nou Centre d’Atenció Primària. Així, admeto que el meu desconeixement sobre el que fan o deixen de fer els polítics és bastant gran. De fet, exceptuant els polítics i els tècnics que treballen amb ells, ningú sap gaire cosa del que passa en política. Els ciutadans doncs, prenem les decisions de vot en funció de la intuïció més que no pas basant-nos en un coneixement fonamentat. I per acabar d’arrodonir aquest cacao mental només ens falta afegir l’acció dels mitjans de comunicació.

Per evitar aquests comportaments (parlo de fanatismes partidaris i adhesions intuïtives) el que ens cal són elements que ens permetin valorar l’acció d’un govern en funció de criteris racionals. Em refereixo a indicadors que permetin fer comparacions entre ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes i tot organisme públic que ho requereixi (les llistes d’espera per una operació són majors o menors que abans?, la seguretat ciutadana ha augmentat o disminuit?, tenim més ciutadans en risc d’exclusió social o menys? destinem més a sanitat o menys? …). I no només això, també hem de saber el que ens costa cadascuna de les polítiques dutes a terme per garantir l’eficiència de les Administracions Públiques. Aquesta falta d’informació és la que el votant substitueix per la seva intuïció a l’hora de determinar si les coses van millor o pitjor del que anaven abans.

Perquè és un dret. Els ciutadans tenen el dret de saber en què s’inverteixen els seus diners i si la inversió és realment eficient. Tot això presentat en forma d’indicadors quantitatius (la política de partits peca massa de qualitativa i poc de quantitativa) per comparar de forma racional i científica qui ha estat o pot ser millor gestor de la res publica. N’hi ha que d’això en diuen Open Government.

Curses de braus i la forma de la candidatura

Diu Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, que “la forma de la candidatura crea els llaços entre els votants i els candidats i entre els candidats i els partits”. Aquesta, al seu torn, pot ser unipersonal o de llista. Les candidatures unipersonals les trobem a sistemes majoritaris com el nord-americà, mentre que les candidatures amb vot de llista són aquelles on hi ha un seguit de candidats ordenats per llistes de partits. I perquè parlo de candidatures, llistes i representativitat? Doncs per que llegint les reaccions a la prohibició de les curses de braus a Catalunya m’ha sobtat una cosa. Ningú ha parlat d’un dels aspectes més importants de la reforma. Ningú ha parlat d’acció col·lectiva, associacions d’interessos o disciplina de vot.
La idea general que regeix la Ciència Política és que un sistema electoral ha de mantenir l’equilibri entre la representativitat del partit, és a dir de la societat, i la representativitat del candidat, és a dir d’una comunitat concreta. Inclinacions cap a una o altra banda produeixen resultats subòptims. En el cas d’Espanya (excepte a les eleccions pel Senat), les llistes són tancades i bloquejades, pel que l’elector vota una llista presentada per un partit i bloquejades en tant en quant l’ordre d’aquestes llistes no pot ser alterat. Així doncs, és un sistema que no té gaire en compte les preferències dels electors i en canvi prima les del partit, podent afegir a la llista persones que segueixin criteris aliens a l’interès general o de comunitat que pretén representar.
Però la història canvia si parlem de la votació per tal d’abolir les curses de braus. En aquesta votació diversos partits han optat per permetre la llibertat de vot, el que significa que la funció dels parlamentaris catalans esdevenia semblant a la dels senadors o congressistes americans. Passaven a exercir la seva feina com si es tractés d’un sistema majoritari. Això ha permès la intervenció d’una forma de fer política molt i molt interessant per a tots els politòlegs: els grups de pressió o lobbies. I dic interessant per que és una de les fonts més importants d’empleabilitat per a llicenciats en Ciències Polítiques als Estats Units, Europa i, en menor mesura, Espanya. Es tracta d’establir contactes entre organitzacions que promouen o defensen els interessos de determinat grup de ciutadans i les institucions de l’Estat. La voluntat d’aquestes organitzacions, guiades per politòlegs, és exercir tota la influència possible sobre els àmbits de l’esfera pública que afectin als seus interessos.
Així doncs, la unió entre una major disponibilitat dels parlamentaris a escoltar diverses veus (ja que aquests no tenien el vot determinat pel partit) i l’exercici dels grups de pressió o lobbies (pro-taurins i anti-taurins) han donat a llum una nova forma de participació més democràtica. De totes formes, i sense tenir en compte la posició dels politòlegs a favor de models anglosaxons per la seva major oferta de treball, hem de vigilar amb aquest debat. Què és el que hem de primar en un càrrec electe? Que aquest defensi els interessos de la comunitat més propera (territori, grup ètnic, sexe, edat, religió…) o bé els interessos generals? De totes formes una cosa està clara: el que va començar amb una signatura feta amb un boli Bic ha acabat amb una llei parlamentària i això és un èxit innegable de la democràcia.

Eleccions a Espanya i EUA: procès electoral, elecció de candidats i representativitat

El reconeixement de la voluntat popular pel que fa als afers polítics el trobem a les eleccions dels sistemes democràtics que, de fet, són una condició indispensable per a poder parlar de democràcia. Es tracta a més, un dels moments en que el ciutadà, en condició d’elector, exerceix com a actor polític central. Podem així, prendre la definició sobre el concepte de sistema electoral que ens ofereix Xavier Torrens: és un instrument situat entre les preferències polítiques dels votants reflectides en els resultats electorals i la seva concreció en les institucions polítiques.

Les eleccions produeixen representació, govern i legitimació. Estem parlant doncs, de proporcionar representació mitjançant una elecció, produir govern influint així en les polítiques públiques, atorgar mandats amb legitimació agregada i també influir en els partits.  Segons el professor Xavier Torrens, podem observar les següents funcions de les eleccions democràtiques:

1) Generar participació
a) Expressar en vots les preferències polítiques de l’electorat.
b) Elegir entre programes polítics diferents.
c) Exercir influència política.

2) Produir representació
a) Seleccionar i elegir elits polítiques i els seus líders.
b) Atorgar un mandat representatiu fundat sobre una base electiva.
c) Reflectir el pluralisme de la societat en el si de les institucions polítiques.

3) Proporcionar govern
a) Crear un recolzament polític que sostingui el govern.
b) Crear una oposició parlamentària que controli el govern.
c) Establir l’orientació general de les polítiques públiques.

4) Oferir legitimació
a) Contribuir a la socialització política i a la formació de la cultura política de l’electorat.
b) Establir comunicació política mitjançant la interacció entre l’opinió pública i l’elit política.
c) Legitimar el sistema política, el sistema de partits i el govern.

A més, aquest vot sempre ha de complir una sèrie de requisits, ha de ser: universal, lliure, igual, directe i secret.

Pel que fa al procès electoral podem trobar diferències entre els nostres dos casos d’estudi. El cos electoral és la totalitat de ciutadans que, sempre que compleixin els requisits jurídics establerts per cada Estat, poden votar. Com veurem més endavant, en països on la inscripció és voluntària al cens electoral cal que, a més de poseeir el dret de vot, han d’estar inscrits en el cens. És a dir, no podem concloure que l’electorat és el mateix que el concepte de població resident. La diferència rau en les condicions jurídiques per exercir el sufragi. D’altra banda, la participació vindrà donada per la voluntat individual d’exercir el dret a vot o no fer-ho, per tant, l’electorat tampoc és igual a la participació en una votació. Parlem doncs, de la diferència entre elector i votant. Si bé això escapa al nostre anàlisi, existeixen països on el sufragi és obligatòri, com ara Grècia o Bèlgica, el que fa que si que existeixi una paritat entre cos electoral i votants.

Tornant a les condicions juíridiques per exercir el dret a vot en trobem de dos tipus: en primer lloc els requisits positius (allò que l’elector ha de complir) i les de tipus negatiu (aquelles capacitats legals negatives que impedeixen al ciutadà formar part de l’electorat).

Entre els requisits positius podem trobar aspectes com l’edat (generalment la mateixa que la majoria d’edat civil), la ciutadania (aquest requisit genera problemes de representativitat, ja que reforça la desigualtat social que suposa la restricció de participació política entre persones d’origen estranger, obstaculitzant així la seva integració) o el domicili de residència (això vincula el poder votar en una ciscumscripció determinada a l’àmbit territorial on es fa l’elecció i que posteriorment determinarà el colegi electoral on el ciutadà haurà d’anar a exercir el seu dret de sufragi).

Pel que fa a les condicions negatives estem parlant de la privació del vot a ciutadans amb discapacitats psíquiques o les persones en privació de llibertat.

Les llistes electorals o cens electoral és el registre públic del que disposa l’Estat per organitzar les eleccions. En el cas d’Espanya, com en la majoria de països, la inscripció al cens és automàtica en el moment en que s’assoleix els requisits positius abans esmentats. Per contra, a l’altre cas que ens ocupa, als Estats Units la inscripció al cens es fa de forma voluntària, el que fa recaure sobre el ciutadà la responsabilitat d’inscriure’s per poder participar en el procès electoral i comporta la probable disminució de la participació electoral, afectant així de forma negativa la participació dels nivells mitjans-baixos i baixos de l’estructura social. La inscripció voluntària de fet, pot esdevenir una forma de restricció discriminatòria cap a certes classes socials impedint-ne o dificultant-ne la participació.

Pel que fa al procés electoral, aquest es compon de diferents etapes que varien segons el país. La convocatòria d’eleccions és el tret de sortida d’un nou procés electoral; per molt que alguns considerin que el procés s’inicia amb l’elaboració del cens electoral. Estem parlant de la vessant jurídica, ja que si ens centrem en la vessant política és més que probable que el procés electoral hagi començat molt abans que no pas la vessant jurídica. Ja sigui amb la precampanya, amb l’elecció de candidats o la confecció de les candidatures de cada partit.

Desprès de fixar la data per a les eleccions (en el cas d’Estats Units aquesta es troba fixada al primer cap de setmana de novembre mentre que a Espanya va variant), s’obre el termini per a la presentació de candidatures que finalment ens portarà a la proclamació oficial de cada candidat.

a) El cas d’Espanya. Posteriorment, el següent pas és iniciar la campanya electoral, es tracta d’un espai de temps on podem apreciar una alta intensitat pel que fa a la comunicació política en el que es pot demanar explícitament el vot dels ciutadans. Al mateix temps l’Estat s’encarrega de designar els membres de les meses electorals i s’obre el procès d’acreditació dels integrants de la resta de representats a les llistes de les candidatures. Un cop ha passat el dia de les eleccions es procedeix a l’escrutini dels vots, separant els vots vàlids, els vots en blanc i els nuls. Els vàlids són aquells que acompleixen tots els requisits, els blancs aquells que no s’han decantat per cap de les candidatures i els nuls els que incompleixen algun dels requisits. En alguns casos, com en l’espanyol, els vots en blanc també es consideren vàlids.

b) El cas d’EUA. El cas americà però, segueix un tràmit una mica més elaborat. Es produeix en primer lloc una fase on l’aspirant a candidat explica el seu pla d’actuació i tanteja la possibilitat de ser escollit candidat. Posteriorment s’inicia la promoció personal i la elaboració del programa que presentarà l’aspirant a candidat del partit a les eleccions primàries. En aquest moment es produeix un debat intern dins del partit per tal que els votants vegin la diferència entre els diferents aspirants. Un cop arribats aquí s’inicien el que entenem com a eleccions primàries o caucus, segons l’estat. En aquestes eleccions o caucus cada estat escull els seus delegats que enviarà a la Convenció Nacional del Partit, sent proporcional el nombre de delegats i d’electors. Un cop realitzades les primaries arriba la Convenció Nacional del Partit on es reuneixen els delegats per determinar el candidat del partit que es presentarà a les eleccions presidencials.

Escollits els candidats es dóna inici al que entenem com a campanya electoral, aquest cop competint contra l’adversari del partit polític contrari i no pas contra un altre aspirant del mateix partit. Desprès d’aquesta campanya s’arriba al dia de l’elecció on els votants escullen al colegi electoral que té la funció d’escollir al president i al vicepresident. D’aquesta forma, el president dels EUA no és escollit directament, si no de forma indirecta.

Pel que fa a Espanya s’utilitza una divisió per cirscumscripcions i un mètode matemàtic, la llei d’Hondt, per repartir-se els representants. En el cas espanyol cada provincia és una cirscunscripció a la que li correspon un nombre determinat de representants en funció de la població que hi habiti. Com passa en el cas americà, els ciutadans voten al representant de la seva cirsuncripció i no pas al president de forma directa, es vota a les llistes de cada partit polític a la provincia determinada. A més, mentre que les llistes al Congrés són tancades, les del Senat són obertes.

Així, podem veure com amb un mateix resultat electoral, l’aplicació de diferents sistemes electorals crearà diferents composicions en la cambra de representants. L’existència de diferents sistemes electorals ens mostra doncs, que aquests no són pas neutrals sinó que són determinats per interessos polítics que, en el cas espanyol, van dominar la transició política. A més dels aspectes tècnics del sistema electoral (la conversió de vots en representació) també té efectes psicològics. La implantació durant un temps de llarga durada d’un sistema determinat indueix als votants a l’aprenentatge de comportaments estratègics per donar més utilitat al seu vot individual.

D’aquí que Sartori exposi dues lleis de tendència. En primer lloc que els sistemes uninominals o majoritaris, com el dels Estats Units, afavoreixi el format bipartidista. Per altra banda, els sistemes proporcionals facilitarien el multipartidisme. Així doncs, els sistemes majoritaris acostumen a afavorir els partits més grans i a produir resultats no gaire proporcionals fet que, finalment, acaba desanimant als votants desincentivant-los a l’hora d’anar a votar per la falta d’alternatives i la disolució de polítiques públiques de marcat caràcter clasista.

Com la Bíblia ens ajuda a millorar l’Administració

“Jetró, sogre de Moisès, amb els fills i la dona del seu gendre, anà a trobar-lo al desert on estava acampat, a la muntanya de Déu. (…). L’endemà, Moisès es va asseure per fer de jutge del poble. Davant d’ell hi havia gent des del matí fins al vespre. El sogre de Moisès va veure tot el que feia amb el poble i li digué:

– Com és que fas això amb el poble? Per què t’asseus tot sol a judicar fent així que la gent s’hagi d’esperar des del matí fins al vespre? (…) No està bé això que fas. Acabareu tots esgotats, tu i el poble, perquè aquesta feina és massa pesada i tu no la pots fer tot sol. Ara escolta el meu consell i Déu t’ajudarà.” (Èxode 18:1-19).

Aquest és un petit resum del que s’explica al capítol 18, del versicle 1 al 23, de l’Èxode. Bàsicament hi ha un problema d’organització que pot traslladar-se a un Estat dels nostres dies. L’administració pública neix amb la voluntat d’oferir serveis als ciutadans (en el nostre exemple, només justícia) pel que es dota d’una estructura administrativa que serà l’encarregada de fer arribar als ciutadans les competències estatals. 

Donat que el poble d’Israel ha fugit d’Egipte i es troba vagant pel desert no té cap organització que faci d’Estat, així que el mateix Moisès n’assoleix les funcions.  Moisès doncs, és el nostre Estat. Com que els israelians es passen el dia amunt i avall a la recerca de la terra promesa tampoc es poden dotar de grans infraestructures com sanitat, educació o habitatge, així que suposarem que aquest Estat només té la capacitat d’impartir justícia.

El problema és que aquesta potestat està saturada. Només imparteix justícia Moisès i els casos a resoldre són molts. Tants que li ocupen el dia sencer, impedint que ell tingui temps per altres coses, i els ciutadans s’emprenyen ja que veuen com l’espera s’allarga i s’allarga. Per sort, Moisès té un sogre d’aquells que donen bons consells al seu gendre. Així que Jetró proposa:

” Tu, sigues el representant del poble davant de Déu i presenta a Déu els seus assumptes. (…) Però tria entre el poble homes de vàlua, que reverenciïn Déu, homes de confiança, que no es deixin subornar, i fes-los caps responsables de mil persones, de cent, de cinquanta i de deu” (Èxode 18:19).

Jetró el que proposa bàsicament és delegar. Parla de la creació d’una administració pública, la qual estarà formada per homes de confiança que no podran ser subornats. I la millor forma de fer que algú no pugui ser subornat, especialment en judicatura, és convertir-lo en funcionari. Ja tenim doncs, una primera part solucionada: Moisès delegarà el seu poder a altres homes. La segona part és, a quants homes haurà de delegar?

En una realitat organitzativa amb una alta responsabilitat, com és el cas de l’administració pública, cal una bona gestió. Si tenim una bona gestió evitarem l’aparició i propagació de poders informals aliens a l’estructura formal. És a dir, evitarem que, per exemple, el conserge mani per sobre del gerent. La forma d’aconseguir una bona gestió és tenir un ràtio de “cap/treballador” equilibrat. Equilibrat perquè n’hi hagi prou com per controlar a tot el personal però tampoc tants com per buidar de poder la figura de “cap”. I quin és el ràtio més eficient? 1/50? 1/30? 1/15? La Bíblia ens en dona la resposta.

Segons Jetró, el sogre de Moisès, s’hauria d’establir una estructura semblant a aquesta:

Cadascun dels quadres es dividiria tants cops com apareix a la nota en cursiva al seu costat, amb el que obtindríem l’arbre complet de l’organigrama organitzatiu. Per calcular-ne el ràtio  tan sols cal fer una senzilla operació. Si suposem que la població total és de 3.000 persones seria aquesta: (3 caps de 1.000) + (30 caps de 100) + (60 caps de 50) + (300 caps de 10) = 393. És a dir, tindríem 393 persones amb un càrrec de control (més alt o més baix, des de directors generals i gerents fins a delegats i encarregats). En una població -qui diu població diu empresa, organització o administració- com la de l’exemple, de 3.000 persones el ràtio seria de 7’7 (3000/393=7’7). És a dir, per garantir un bon control ens caldria una organització on cada responsable controlés a uns 7 o 8 treballadors. Si el rati és superior estem caient en el que es coneix com a inflació orgànica, si el rati fos inferior correríem el risc de patir les conseqüències de l’aparició d’estructures i poders informals que entorpirien la feina per la qual la organització va ser creada.

No em pregunteu si és casualitat o no -més que res perquè no ho sé- però la xifra de 7’7 que apareix a la Bíblia és més o menys la que es recomana a qualsevol manual d’Estructura de l’Organització. Casualitat? Intervenció divina? Potser en Carles Ramió -qui em va parlar de tota aquesta història- en té la resposta. 

Què fer amb les pensions: estructura bàsica de les reformes

Donat que ni la meva mare ni la meva germana han entès la meva proposta a l’apartat (2) de l’entrada anterior sobre les pensions de jubilació he decidit fer-ho de forma esquemàtica i senzilla. Sense tanta paraula. No és culpa seva, és culpa meva que no em sé explicar com cal. Evidentment es tracta d’un model, absolutament imperfecte (em deixo moltes variables pel camí), però crec que prou il·lustrador de com haurien d’anar les reformes.

PROBLEMA 1:

Argument liberal:

– El PIB del 2007, del que partim, és el 100%.
– L’any 2007 gastem el 8% del PIB en pensions
– Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d’atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat…)
– Segons les previsions a l’any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
– Si restem el 15% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 85%
– El 85% del PIB és insuficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l’Estat del benestar. Crisi del sistema i es produeix una revolució anarquista o una dictadura.

Rèplica:

– Actualment gastem el 8% del PIB en pensions
– Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d’atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat…)
– Segons les previsions a l’any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
– Per diverses raons (millora del nivell educatiu, millores tecnològiques, nous models de producció, especialització en àrees d’alt valor afegit…) el PIB haurà augmentat. La meva proposta era a un 1’5% anual.
– Hi ha un PIB més gran, al 2060 serà de 225 (2’25 cops més gran que al 2007 si es manté un creixement de 1’5% anual) això vol dir que hi ha més diners (més pastís) a repartir entre tots els ciutadans.
– Tornem a la previsió d’una despesa del 15%. El 15% de 225 és 33’75.
– Si restem el 33% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 192%
– El 192% del PIB és suficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l’Estat del benestar

PROBLEMA 2.1:
Argument liberal:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i desapareix l’Estat. La gent retorna a les coves i es transformen en caçadors-recol·lectors.

Rèplica:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2010. Duem a terme una reforma laboral (acabant amb les rigideses del mercat laboral i enfocant-lo a la creació de béns d’alt valor afegit). Disminueix l’atur.
– Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, distribuits així: 2 estudiants, 4 treballant, 1 aturat i 3 pensionistes). Per tant, tenim més gent cotitzant que augmenta el superàvit de la Seguretat Social.
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les reformes del 2010 tenim molts més cotitzants, el que fa augmentar la bossa de reserva.
– Any 2080. La generació del baby boom mor. L’estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l’any 2080 produeix el triple que un treballador de l’any 2007. No és ciència ficció, fixeu-vos en la productivitat d’algú del 1910 i la productivitat actual.

PROBLEMA 2.2:
Argument liberal:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i ens ataquen els alienígenes que, finalment, ens governen com als nostres nous amos intergalàctics.

Rèplica:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2010. L’Estat del benestar comença a dur a terme polítiques d’ajut a les famílies (creació de llars d’infants públiques, etc.)
– Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, amb la diferència que hi afegim 2 més degut a l’augment de la natalitat. Els distribuim així: 4 estudiants, 3 treballant, 2 aturat i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 4 estudiants, 4 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 4 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les polítiques del 2010 tenim més cotitzants, el que fa augmentar el nombre de cotitzacions del moment (no confondre amb la reserva).

PROBLEMA 2.3:

Argument liberal:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i apareix Godzilla que destrueix el món.

Rèplica:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2010. L’Estat duu a terme una reforma encaminada a lluitar contra l’evasió fiscal. Es declara la república i la laicitat de l’Estat (es retiren els milions d’euros destinats a la monarquia i a l’Esglèsia). Es crea l’exèrcit de la UE i es redueix la despesa militar. S’augmenta la presió impositiva sobre les grans rendes del capital, els beneficis bancaris i s’estableix un impost als mercats de capital per evitar les especulacions a curt plaç. L’Estat disposa de més ingressos.
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes.
– L’Estat injecta els diners extra dels que disposa a la Seguretat Social.
– Any 2080. La generació del baby boom mor. L’estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l’any 2080 produeix el triple que un treballador de l’any 2007.

Un cop discutides totes les reformes una per una, és evident que no totes tindran un èxit del 100% ja que intervenen moltes més variables de les que jo he escollit. Ara bé, si totes les reformes es convinen la possibilitat d’èxit s’acostarà molt més al 100% ja que, el que no solucioni una política ho solucionarà una altra.

A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

Aquest article va dedicat a la meva germana, que avui mateix tot sopant m’ha defensat augmentar la jubilació als 67 anys. Els seus arguments eren bàsicament els que apareixien a un article del diari Expansión però que també he pogut llegir a molts altres mitjans, així que anem punt per punt veient de què es tracta.
La viabilitat de les pensions públiques està en joc? No ho tinc gens clar, de fet m’inclino més a pensar que no és així. M’explico. És evident que hi ha un envelliment demogràfic per una qüestió de nombre de futurs ancians provinents de la generació del baby boom. Això farà que tinguem molts més pensionistes a qui dotar d’una pensió. Donat que assumim que no apareixerà un altre baby boom que ens tregui les castanyes del foc, tenim diferents opcions per solucionar el problema: (1) augmentar les contribucions a la Seguretat Social, és a dir, augmentar els impostos, (2) augmentar la productivitat dels treballadors en actiu, (3) augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius, fent pujar d’aquesta forma la recaptació via impositiva, (4) augmentar la fecunditat i (5) destinar noves figures impositives (o d’altres ja existents) a la Seguretat Social. Donat que no trobo econòmicament viable augmentar els impostos per raons d’eficiència, passo directament a parlar de les altres vies:
(2) Augmentar la productivitat dels treballadors en actiu. S’addueix sovint que a l’any 2060 no hi haurà recursos per als no pensionistes. Des de les institucions liberals s’adverteix que hi haurà manca de recursos per oferir prestacions públiques a aquelles persones no pensionistes (aturats, llars d’infants, sanitat, educació…), advertència que, d’altra banda, no recolzen les dades. Segons aquestes mateixes organitzacions, a l’any 2007 es gastava el 8% del PIB en pensions i, mitjançant prediccions d’aquestes organitzacions, a l’any 2060 es gastarà el 15% del PIB. Ens defensen doncs, que no es pot assumir una despesa del 15% del PIB ja que aquesta seria a costa dels no pensionistes. La raó per la que l’afirmació és falsa? Ignora la productivitat.
Posem que la productivitat creix a Espanya un 1’5% anual. Si aquest creixement es manté així fins a l’any 2060, el PIB serà 2’25 cops el de 2007 (el càlcul és senzill, agafar el PIB de l’any 2007 i anar-hi sumant 1’5% 53 cops). És a dir, si el PIB de l’any 2007 va ser de 100, a l’any 2060 serà de 225 (2’25 cops més), sempre corregint els càlculs amb el diferencial d’inflació. Si a l’any 2007 Espanya es va gastar un 8% en pensions, li restava un 92% per invertir en no pensionistes (100% – 8% = 92%). D’altra banda, segons les previsions més catastrofistes ens gastarem un 15% del PIB en pensions, això vol dir el 15% del PIB de l’any 2060, és a dir, calculant-ne l’equivalència un 33% (15% de 225). Si repetim l’operació anterior, veurem que 225% – 33% = 192%, per tant, ens quedarà una xifra equivalent al 192% del PIB de 2007 per invertir en no pensionistes. De fet, fa 50 anys Espanya es gastava el 3% del PIB en pensions i ara el 8%, sense que això representi menys recursos per als no pensionistes, ans al contrari, actualment els diners disponibles per a inversió pública en prestacions d’atur, sanitat o educació supera àmpliament els disponibles fa 50 anys. La raó és clara: la productivitat ha augmentat i ho continuarà fent si es prenen les mesures necessàries. Així doncs, no suposarà cap problema, ja que el pastís (el PIB) a repartir serà molt més gran, concretament més del doble de l’actual (2’25).
(3) Augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius. Aquí parlem bàsicament  de fer una reforma laboral i de la integració de les dones al mercat laboral, el que va profundament lligat amb l’argument número 4. Segons les dades de l’Observatorio Social de España, si l’estat espanyol tingués el mateix percentatge de dones treballant que Suècia hi hauria 2’6 milions més de treballadors.  Això són 2’6 milions de contribuents més a la Seguretat Social i no només això, si no que serien 2’6 milions amb una productivitat més elevada degut a tot el que heu pogut llegir al punt (1). Una de les solucions doncs, passa pels serveis d’ajuda a les famílies. En situacions on els ancians passen a ser persones dependents és la dona la que abandona el mercat laboral per fer-se càrrec dels familiars més desvalguts. Això és degut a un desenvolupament molt feble dels serveis domiciliaris, que a Espanya tan sols representen un 2%, a la UE-15 un 18% i a Suècia un 23%.
(4) Augmentar la fecunditat. Tots els estudis que es realitzen a Espanya apunten en una mateixa direcció: els fills desitjats per les famílies espanyoles com a mitja és de 2. Actualment la taxa de fecunditat és de 1’3 fills per dona. De raons n’hi ha moltes, bàsicament econòmiques i determinades pel poc desenvolupament de l’Estat del benestar a Espanya. Degut a la dualitat del mercat laboral espanyol, a una dona se li fa profundament complicat trobar una feina amb contracte indefinit que li permeti assolir la tranquil·litat necessària per formar una família. D’altra banda, un cop assolit el contracte indefinit, aquesta es veu obligada a deixar de treballar quan queda embaraçada ja que les alternatives de les que disposa (mainaderes, llars d’infants privades…) suposen una despesa massa gran com per poder ser assolida. Això impedeix compaginar feina i fecunditat. Els nens escolaritzats a llars d’infants públiques (de 0 a 2 anys) a Espanya és tan sols un 10%, la mitjana de la UE-15 és de 28% i en el cas de Suècia del 58% (Si voleu més informació sobre tota aquesta temàtica la podeu trobar al capítol ” Tiempo para cuidar, tiempo para trabajar. Análisis del uso y la duración de la licencia parental en España” inclós dins de la publicació La situación social en España III, ed. Biblioteca Nueva, 2009). No cal que esmenti també la importància de la corresponsabilització de l’home en aquesta tasca. I per si això no fos poc, el problema de l’habitatge també juga un paper molt important a l’hora de determinar la seguretat necessària per crear una nova família.

(5) Nous impostos o redirigir-ne altres ja existents. Al cap em venen un bon munt de diners que farien molta més feina a la Seguretat Social. Podria començar a parlar dels diners públics destinats a l’Esglèsia, a mantenir la monarquia o l’adquisició de nou material militar. En cap dels tres casos té gaire sentit continuar invertint milions i milions d’euros per raons obvies. També podriem parlar en aquest punt de la lluita contra l’evasió fiscal (un problema molt greu a Espanya), la falta d’imposició a les rendes més altes o establir nous impostos com ara, així a primer cop d’ull, gravar els beneficis estratosfèrics dels grans bancs i caixes. A cap lloc està escrit que la Seguretat Social hagi de ser finançada exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors, l’Estat també hi pot fer transferències sempre que vulgui.

Així doncs, no serà necessari l’augment de l’edat de jubilació sempre que: (1) fomentem l’augment de la productivitat invertint en la producció de béns d’alt valor afegit. Fa falta més creació de super-ordinadors o biotecnologia i menys construcció de xalets. (2) Reformem el mercat laboral per acabar amb la dualitat de contractes, flexibilitzant-lo tot el que faci falta sense descuidar el més mínim la protecció del treballador. I si, la flexiguretat és possible. (3) Fomentar la incorporació de la dona al mercat de treball alliberant-la de les càrregues familiars i de les persones dependents. En aquest sentit la llei de dependència és un bon pas endavant, si bé el seu finançament no s’ha dissenyat gens bé. (4) Fomentar la fecunditat aportant incentius a les parelles. Em refereixo a creació de llars d’infants públiques, educació pública de qualitat o polítiques d’habitatge (en propietat o lloguer) per afavorir l’emancipació. Si tinguéssim un govern valent, disposat a posar les dades sobre la taula i sense por al debat es durien a terme aquestes reformes i no faria falta augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Malhauradament el PSOE no sembla tenir gaires intencions de fer el més mínim esforç.

T’he convençut Ana?

Reforma de l’Administració Pública: el funcionariat

A Espanya existeix la creença més o menys estesa de que la massa funcionarial està assolint nivells obscens. En aquest article no vull parlar sobre si això és veritat o no ho és, de fet hi ha poca cosa a discutir si analitzem les dades. El que vull tractar és un altre tema: el problema de la funció pública no és que tingui un nombre massa elevat de treballadors, és que els té desincentivats.

Existeix una evidència clara que des del neoliberalisme es tracta de desprestigiar tot allò públic sota els arguments de la ineficiència i la ineficàcia. En molts casos tenen raó, però la solució no es tracta tant de privatitzar si no d’organitzar bé els incentius. Abans però, cal parlar sobre què i qui és un funcionari.

El funcionari es pot definir per dos característiques bàsiques: té la plaça en propietat i accedeix a la funció pública per oposició. Això és així des de la culminació de la Il·lustració amb el Codi Napoleònic per una senzilla raó: si la estructura de l’Estat, la Justícia o la de Hisenda depèn d’un polític o empresari la independència amb la que aquestes estructures han de prendre decisions no serà mai independent. Al cap i a la fi, qui seria el valent que investigaria els comptes del jefazo? Sense independència del funcionariat la llei no serveix de res.

Ara bé, un altre tema és QUI ha de ser funcionari. Atenent-nos a la definició anterior podem afirmar que ha de ser funcionari tot aquell que hagi de prendre decisions. El funcionari no ha de ser una peça de l’engranatge de la gran burocràcia. En aquesta definició no hi encaixen, entre d’altres: funcionaris de correus, personal de finestreta, administratius o fins i tot l’arxiconegut PAS de les universitats. I perquè no hi encaixen? Doncs per la senzilla raó de que no tenen cap mena d’incentiu en fer bé la seva feina si són funcionaris.

Les persones, ens agradi o no, responem a incentius, bons o dolents. N’hi ha de molt romàntics (realització personal, compliment del deure…) i de més pràctics (bàsicament incentius econòmics). Així doncs, hi ha cert tipus de funcionariat que, per evitar incentius maliciosos, han de continuar sent funcionariat:

Cossos de seguretat. És evident que els cossos de seguretat de l’Estat han de ser funcionaris per evitar arbitrarietats.

Personal de l’ensenyança. Donada que la ensenyança és pública i els alumnes consumeixen recursos públics, aquests han d’anar destinats a aquells que així ho mereixin. La decisió de qui entra a una universitat o no -determinada per la nota de selectivitat i la del batxillerat- no pot estar sotmesa a la voluntat d’un professor.

Personal d’hisenda. Aquesta potser és la més evident de totes. Un inspector d’hisenda ha de ser absolutament lliure d’investigar a qui sigui independentment del seu poder adquisitiu o poder polític. La independència és vital en aquest cas.

Notaris i membres de la judicatura. També un cas prou evident. La gent que pren decisions en dret té tots els números del món de rebre maletins ben plens d’incentius per inclinar la seva decisió cap a una banda o cap a l’altra. Solució? Independència.

Funcionariat amb poder decisió. En definitiva tot aquell personal de l’Administració que pren decisions diverses, ja sigui en àmbits de la mateixa administració, funció pública, sanitat o obres públiques.

Aquests incentius per a actuar de forma arbitrària o partidista es veuen reduïts si el personal és funcionari, actuant així amb independència del poder econòmic, social o polític.

Ara bé, que el funcionariat sigui una part indispensable per al bon funcionament de l’Estat no vol dir que com més en tinguem millor funcioni l’Estat. Com tot en aquesta vida, cal trobar-hi l’equilibri, en el nostre cas, un equilibri d’incentius. En aquest sentit, l’extensió del funcionariat a les capes més baixes de l’administració ha estat un error. Els únics que han sortit guanyant són els partits polítics (l’adjudicació de places públiques és una bona forma de comprar vots) i els sindicats (com més gran sigui la massa i més homogènia més fàcil és de controlar). S’ha ampliat el funcionariat a ocupacions sense poder de decisió i això és un clar incentiu a no treballar. Qui de nosaltres a la universitat hagués entregat un treball voluntari sabent que a final de trimestre, fem el que fem, ens posaran un 8?

Per solucionar-ho aquí va una primera proposta, de moltes que existeixen: convertir els grups C, D i E en personal contractat. De cap forma es poden tocar els grups B i A, i si aquests tenen responsabilitat de contractació sobre els grups C, D i E que tinguin la potestat d’acomiadar tan aviat com es demostri que algú s’està columpiant a la feina.

Sé que explicar anècdotes personals és poc científic i té poc valor a l’hora de demostrar res, però la meva temporada treballant per l’Administració Pública a la Ciutat de la Justícia va ser suficient per adonar-me com funciona el funcionariat des de dins. No eren estranys els descansos per esmorzar d’una hora –entraven a les 9 am i de 10 a 11 esmorzaven- per sortir a dinar a les 2. Això no fa més que apartar-nos del nostre objectiu: aconseguir un funcionariat d’elit seleccionats de forma transparent, amb incentius per resultats i sota mecanismes de control.  I això us ho diu algú que té una oposició d’aquí uns mesos… espero que els meus futurs companys de feina –si tot va bé- no em facin bullying a la feina.

Impostos i progressivitat a Espanya

El fet de treballar a l’Observatori Social em permet tenir accés a dades interessants i a més, algunes d’elles em serveixen per acabar de parlar de temes que ja havia apuntat fa dies. Avui però, volia parlar de l’estructura impositiva d’Espanya.

Existeix el pensament, més o menys estès, de que Espanya ofega als seus ciutadans amb impostos. Certament les taxes són un dels aspectes que cal vigilar per no enfonsar l’economia, però tenen raó aquells que afirmen que a Espanya hi ha masses impostos? Jo els hi diria que no tenen raó. Ara bé, amb matisos. Aviso que arriba un post llarg i probablement avorrit sobre hisenda pública pura i dura, absteniu-vos tots aquells que tingueu fòbia a l’economia pública. Quedeu alertats.

Veiem una primera taula extreta de l’Eurostat:

Espanya és un dels països amb una pressió fiscal més baixa, situant-se a 6’7 punts de la zona Euro, a més de 10 de països com França o Bèlgica i superada fins i tot pel Regne Unit, paradigma de la no-intervenció econòmica a Europa.

D’altra banda, quan parlem de pressió impositiva, també resulta de vital importància diferenciar entre impostos directes i impostos indirectes per determinar la progressivitat del sistema. Entenent que els impostos directes són aquells més progressius per gravar aquells que més tenen i no pas els que més consumeixen.

Veiem com els impostos directes a Espanya obtenen una puntuació d’un 29’2%, situant-se a la mitja europea. Les conclusions doncs, són clares: tots aquells que defensen que una baixada d’impostos és necessària per tal de reactivar l’economia s’equivoquen. De fet, portem en situació de pressió fiscal més aviat fluixa durant dècades (vegeu els dos primers gràfics de pressió fiscal: Espanya 34% contra un 40% de mitja de la UE) i els resultats no són els augurats pel liberalisme econòmic. Més aviat al contrari tal i com mostra l’evidència empírica.

Així encara queda camí per recórrer en matèria de pujada d’impostos. Ara bé, quins impostos? Per aconseguir un sistema més progressiu cal que retoquem els impostos directes, com ara l’IRPF, per evitar la regressivitat.

I precisament a l’IRPF podem trobar una altra dada anecdòtica del sistema impositiu espanyol: si ens fixem en les dades del Ministeri d’Economia i Hisenda pel que fa a la declaració de la renda podrem consultar els tipus impositius per a cada tram de renda. A mi em va cridar especialment l’atenció un punt: el tipus impositiu per a les rendes majors de 600.000 euros és del 23’8% mentre que el de rendes inferiors, com ara les de 150.000 euros, tenen tipus impositius del 28%. Suposo que basant-se en la teoria liberal del tricke-down. No cal que ressalti la incongruència d’aquest fet que es desacredita per si mateix.

D’aquí que molta gent no entengui la política fiscal del president Zapatero. Hi ha reformes molt més importants a dur-se a terme que no són abordades com cal. Pujar els impostos directes a les classes mitges i baixes és un espoli en tota regla. Amb el 29% d’imposició directa i la baixa pressió fiscal n’hi ha prou per adonar-se de l’escorament que té la hisenda pública espanyola cap a postulats poc progressius.

Així que si algú us diu que a Espanya es paguen masses impostos, especialment si és algú adinerat, senzillament menteix. D’altra banda, és cert que un sistema que s’entén com “injust” fa que la gent tracti d’evadir impostos, en parlàvem a Economig. I dic tracti perquè no tothom pot. De fet, aquells que més evadeixen són els que més tenen. Però no ho fan perquè el sistema espanyol els sigui especialment asfixiant, ho fan perquè són els únics que es poden permetre una enginyeria comptable amb prou imaginació per evadir tot el possible i més. Es tracta de crear societats estranyes que no produeixen res, negocis foscos -però legals- on cauen milions d’euros que no han de ser declarats i demès tècniques imaginatives que només es troba a l’abast de les deciles superiors de la societat.

La inserció laboral de la Ciència Política

Ja sóc un llicenciat en Ciències Polítiques i d’aquí un mes començo el Màster en Polítiques Públiques i Socials de l’IDEC i la Johns Hopkins University. Fins aquí tot pot semblar correcte… i així ho seria si no estiguès tractant de trobar feina. No enganyaré a ningú que hagi estudiat polítiques si us dic que el fet de trobar feina en aquest àmbit és més un tema de sort que no pas de qualitats individuals. Fins i tot m’atreviré a anar una mica més lluny: l’èxit professional depèn fonamentalment de la xarxa de contactes (companys de carrera, amics personals o de la família, professors, etc.).

Estem parlant d’uns estudis amb sortides no precissament escasses, però si complicades: treball social, participació ciutadana, gestió, tècnic d’administració pública, recerca, professional de partits polítics, professional de sindicats, direcció i realització de projectes europeus, mediació, ONG’s, organitzacions internacionals… a més de l’auto-ocupació.


Però existeixen barreres d’accès a aquesta ocupació. Les principals són:

1) Desconeixement de la disciplina a diferents nivells:

1.1) Manca de reconeixement social: Exceptuant algun cas de politòleg especialment conegut la ciència no és tractada com cal als mitjans de comunicació. Us convido a veure qualsevol tertulia política de la televisió o la ràdio i veure quants politòlegs hi ha entre els assistents.

1.2) Manca de reconeixement científic: En aquest cas l’enemic el trobem dins de la mateixa politologia. Hi ha determinats posicionaments interns que dubten de la capacitat de la Ciència Política per regir-se per un mètode d’anàlisi i validació científics. Això dificulta la implantació a la societat.

1.3) Manca d’institucionalització de la disciplina: A diferència d’altres disciplines, la Ciència Política no compta amb institucions de referència per a la societat civil o el món polític. Tot i així, un primer pas en aquesta direcció és la proliferació de centres d’opinió i d’estudis, així com de Think Tanks.

2) Mancances en la formació.

2.1) Manca de formació en eines aplicades: Hi ha una falta d’habilitats tècniques durant la carrera, especialment pel que fa a eines com l’SPSS.

2.2) Elevats preus de la formació contínua: la formació especialitzada és poc assequible per persones sense una estabilitat laboral.

2.3) Formació allunyada del mercat laboral: Certament hem cursat assignatures orientades al mercat laboral, però també és cert que n’hem fet un bon munt que tenien més de filosofia que d’aplicació al món real. Assignatures més orientades al pensament d’autors grecs o previs al pensament científic crec que haurien de ser optatives.

3) Falta de corporativisme. Hi ha una falta de cohesió interna pel que fa a l’especialitat en ciència política, probablement degut a la feblesa d’organismes relacionats amb els estudis. També hi juga un paper important la recent implantació de la ciència política.

Però no tot és dolent pel que fa a les sortides en Ciència Política. Darrerament comença a perfilar-se un entorn laboral més atractiu: augmenten les empreses en el sector de la consultoria, augmenta el reconeixement social de la professió i es comença a entendre la importància d’uns estudis com els nostres.

D’altra banda, no puc evitar denunciar l’intrussisme professional. Fa temps us parlava de l’informe publicat per la Generalitat sobre l’ocupació pública i la relació amb les ciències polítiques que hi podiem observar. Parlo de llicenciats en dret, antropologia o filologia optant a places d’organització o de polítiques públiques en les mateixes condicions que llicenciats en ciències polítiques. Potser hem de començar a fixar-nos més en les organitzacions anglosaxones, com ara la ONU o les organitzacions polítiques americanes, on els politòlegs són els veritables protagonistes de la vida política del país.