Category Archives: Política espanyola

La nova "Ley de Economía Sostenible": pros i contres

A finals del mes passat el gobern espanyol va presentar l’esborrany del que es coneix com “Ley de Economía Sostenible”. Segons l’executiu es tracta de la reforma que necessita l’Estat per sortir amb empenta de la crisi actual. Ja feia temps que es parlava d’aquesta proposta i, la veritat, m’esperava una cosa pitjor. Deixant de banda el nom de la llei -en podríen haver trobat un de més impactant- es pot afirmar que és una norma no del tot dolenta, però de la que tampoc en podem esperar gaire. Sent sincers, el PSOE no ha estat prou valent aprofitant la cojuntura econòmica, la qual li haguès permés aprovar canvis molt més profunds i necessaris.

Podeu consultar els punts de la nova llei a la web que el govern ha creat a mode informatiu: http://http://www.economiasostenible.gob.es/. Les principals mesures (les que comentaré tot seguit) les podeu veure a l’apartat de Principales Medidas. Així que anem per parts:

(1) Sobre els mercats financers. Excepte les caixes d’estalvi, als bancs els hi netejaran la cara amb un parell de reformes no gaire mal encaminades.

(2) Pel que fa als organismes reguladors sectorials veurem canvis més que necessaris. Espero que aquests serveixin per garantir una competència autèntica i s’acabin els amiguismes entre reguladors i regulats. Aquesta darrera afirmació té especial importància per als sectors de les telecomunicacions i energètic.

(3) Simplificació administrativa. Una gran notícia. La reducció dels dies per crear empreses generarà nous llocs de treball impulsant l’emprenedoria i el fet de potenciar les gestions telemàtiques suposarà un estalvi important en paperassa i una disminució en la càrrega de feina del funcionariat.

(4) Límit a la morositat. Una altra gran notícia, complementarà els punts (2) i (3).

(5) Sobre la internacionalització. Una bona idea si s’analitzen bé els mercats emergents. La Generalitat ja ho porta fent bastant temps amb ACC1Ó.

(6) Formació professional. Ja era hora. Es tracta d’una reforma que fa moltíssim temps que es necessita. Cal potenciar amb força l’empleabilitat a través de la formació professional. És ridícul que un Estat com l’espanyol tingui un percentatge tant elevat de gent que es passeja pel mercat laboral únicament amb la ESO.

(7) Model energètic sostenible. Pel nom que li han posat a la norma podriem pensar que és l’apartat principal de la llei. No ho és, però de totes formes és una bona idea. Tot i així, no comparteixo el que proposen sobre energia nuclear.

(8) Impuls a la I+D+i. Vital i necessari. Prou de dedicar-nos a fer pisos i més producció d’alt valor afegit.

(9) Eliminació de la deducció per compra d’habitatge. Ja era hora!!! Desprès del caos generat pel mercat immobiliari -en part gràcies a aquestes deduccions- això s’ha acabat. A més, ja va sent hora de que convergim amb Europa en un aspecte més: comprar pisos no és intel·ligent, llogar-los si.

En definitiva, és una reforma ben encaminada però poc ambiciosa. Si Zapatero es centrés en pactar amb els partits d’esquerres podria dur a terme reformes molt més potents i valentes des del punt de vista socialdemocràta. De moment ens quedem amb aquest socialisme descafeinat. I així ens va.
Anuncis

Ferran Requejo

Si la legalitat continua mostrant-se hostil, les institucions catalanes hauran d’anar apartant-se de la legalitat actual”.

Ferran Requejo. Catedràtic de Ciències Polítiques a la UPF.
La Vanguardia, 28-09-09, pàgina 20

És una bona idea la pujada d’impostos de Zapatero?

Avui pretenia anar a Port Aventura, malauradament ha diluviat a tot Catalunya, així que m’he quedat a casa llegint, ja que per no poder, no he pogut ni anar a córrer per preparar la propera cursa de la Mercè. He aprofitat per llegir sobre un tema que tenia preparat des de fa uns dies i del que volia parlar desprès de no deixar de sentir comentaris criticant la decisió de pujar els impostos.

Comentava no fa gaire que alguns canvis són necessaris i fer una reforma impositiva és una de les opcions disponibles com a eina econòmica del govern. L’Estat espanyol es troba en números vermells, pel que necessita equilibrar-se de nou. Bàsicament té tres opcions: augmentar els ingressos, reduir la despesa o bé endeutar-se. Baixar els impostos, com proposa el PP, és una sobirana equivocació. Els efectes de l’incentiu a la inversió que suposa abaixar-los no és automàtic i, en situació de recessió, reduir els impostos -o el que és el mateix, reduir els ingressos- és empitjorar la situació econòmica.


El govern espanyol però, s’enfronta a un dilema: aconseguir pagar la factura social que han suposat totes les polítiques públiques d’estímul -per altra banda, necessàries- i al mateix temps continuar amb una política econòmica expansiva com correspon a temps de crisi.

Si una cosa ha fet bé Zapatero durant aquesta crisi és gastar, gastar i gastar. Exceptuant polítiques no gaire progressives, com la dels 400 euros, d’altres han resultat exitoses, com ara el Plan E. Pel que fa a la reforma impositiva, un augment de l’IVA no té perquè ser regressiu ni afectar al consum excessivament. Una petita pujada (parlem d’un 1%) que crei inflació en temps de probable deflació ens pot evitar un ensurt a l’estil del japonès durant els anys 90. A més, l’IVA consta de tres tipus impositius diferents; no suposarà una mesura regressiva si s’augmenta l’ordinari fent pujar els preus de PDAs, joies i altres béns de luxe, deixant igual el tipus reduït i el superreduït. Que no ens enganyin amb els impostos.

Aznar és més independentista que Puigcercós

Sempre que discutim sobre el tema Catalunya – Espanya amb en Pau topem amb el mateix: jo defenso la idea de que com més radical és el govern de Madrid millor per a la independència de Catalunya; ell, el contrari. Soc partidari del “com pitjor, millor”. De fet, no només em baso en apreciacions subjectives, com ara que un govern de dretes a Espanya suposa un ofegament a Catalunya que posteriorment desemboca en una major autonomia un cop aquest govern passa a ser d’un altre color per tal de calmar els ànims. També hi ha dades científiques al respecte.

Ara per ara, el govern més de dretes que ha existit a Espanya és el del senyor Aznar, sobretot la segona legislatura. Per aquells temps sobre la taula política hi havia temes com el Plan Hidrológico Nacional, la Guerra d’Iraq o insults cap a Catalunya cada dos dies, especialment durant la convivència del tripartit amb Aznar l’etapa 2003-2004. Curiosament –bé, tampoc tant, ja que és el que sempre he defensat- com més espanyolista és el govern a Espanya més catalanista és el govern a Catalunya.

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials, associat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Diputació de Barcelona, realitza periòdicament sondejos sobre diversos temes, entre els que s’inclou la opinió sobre la independència de Catalunya. Aquests són els resultats de 1991 a 2007 pel que fa a la independència:

La opinió es manté relativament constant al llarg dels anys, excepte quan les relacions entre Espanya i Catalunya es tensen extremadament amb la segona etapa Aznar (de 2001 a 2004).

Aquí ho podem veure més gràficament:


Veiem com a l’any 2003 hi ha un pic on les persones a favor i en contra de la independència de Catalunya s’igualen a un 43%. Per acabar d’afegir dades a l’article penjo també un un mapa sobre la Catalunya secessionista/unionista a l’any 2001:

El color blau és la zona on els secessionistes són majoria absoluta. La groga és zona unionista però on els indecisos poden canviar d’opinió. La vermella majoria absoluta d’unionistes i la taronja una barreja entre unionistes i indecisos.
És a dir, no se m’acudeix un escenari polític millor que Esperanza Aguirre governant Espanya amb Mayor Oreja de Vicepresident i Acebes de Ministre d’Interior. En un parell de legislatures tenim Estat propi.

Petit apunt sobre el "Debate sobre el estado de la nación"

Dues propostes destacades: (1) eliminar part de la deducció per la compra de vivenda i (2) subvencionar la compra de cotxes.
(1) Per fi una bona proposta! La proposta entrarà en vigor el 2011 el que farà que l’stock de vivenda sobrant baixi considerablement animant a tots aquells que dubten si adquirir o no una nova vivenda. Ara bé, té un petit error: el límit de la deducció. Que la deducció desapareixi a partir dels 24.000 euros anuals no és una mesura gaire progressiva. De fet, no és gaire difícil que una familia cobri 24.000 euros anuals: són els ingressos d’una família on tots dos cònjugues cobren 1.000 euros al mes. Ara bé, també pot donar-se el cas que jo m’hagi equivocat interpretant les paraules del senyor Zapatero i ell es refereixi a declaracions individuals, no familiars, superiors a 24.000 euros. En aquest cas ja començaríem a estar més d’acord. Més lloguer i menys compra.
(2) En Pau en parla. Jo no sé fins a quin punt l’Estat hauria de mantenir sistemes de producció agònics. És evident que els treballadors de la SEAT no poden anar al carrer, però hauríem de començar a buscar llocs de feina en altres sectors per als joves que encara hi treballen. Pel que fa als de més edat ja n’hi ha prou amb esperar la seva jubilació i llavors acabar amb les subvencions. Els cotxes es produiran millor i de forma més barata a altres països, especialment del Tercer Món, ajudant-los a sortir de la pobresa. Tothom té clar que el model de creixement basat en la construcció és un error, ara falta que comencem a adonar-nos que la producció automobilística també.
Fora d’això, pels mitjans de comunicació un ZERO, exceptuant el cas de l’honrosa TV3, com gairebé sempre. Senyors d’Antena 3: que l’acústica del sector de convidats del Congrés no sigui bona o que els diputats cridin més o menys no és noticia. Menys informar de tonteries anecdòtiques i més informar de política.

Bolonya. Si. Bolonya. No. (III)

Aquest és el tercer article sobre la reforma universitària. El primer responia a la pregunta sobre si les polítiques que es volen aplicar a Espanya responien a la Declaració de Bolonya i el segon començava a introduir algunes reformes que creia necessàries. Continuaré a partir del punt on ho vaig deixar l’altre dia: el malbaratament de recursos públics.

Citava els estudis de filologia hebrea o basca cursats a la UB com a exemple de carreres absurdes per fer-se a Barcelona. No és millor –i més barat- becar als 6 alumnes per any que té filologia basca i enviar-los a estudiar a Bilbao enlloc de mantenir aquí a una facultat amb tot el seu personal? El mateix passa amb l’hebrea. No els podem becar per anar a estudiar a Jerusalem o Tel Aviv? Els beneficis de la immersió a la realitat lingüística dels estudis que es cursen és impagable per a l’estudiant i un estalvi per a l’Estat que l’haurà becat. I 3 facultats a Barcelona per estudiar filosofia? Realment les dos primeres facultats es trobaven tant saturades d’estudiants com per obrir-ne una tercera? Inclús dubto que s’omplissin dues facultats de filosofia. Solució? Que siguin les universitats qui competeixin pels alumnes. Els diners públics haurien d’anar destinats a finançar els estudiants, no els centres. Això obligaria a les universitats a especialitzar-se en determinats estudis, oferint així un servei millor i al mateix temps permetent que l’Estat inverteixi en aquells que realment ho necessiten mitjançant les beques.

Les places doncs, s’han de reduir en aquelles llicenciatures i diplomatures que tenen una oferta de treballadors massa elevada un cop entrats al mercat laboral, impedint així la seva integració. En aquests casos caldria uns estudis on només s’hi pugui accedir demostrant uns mèrits elevats i enviant-los a centres altament especialitzats on primi l’excel•lència. Així resultarien més rendibles i produirien resultats millors.

Tot això no té absolutament res a veure amb mercantilització de la universitat o un complot de la Coca Cola per dominar el món. Organitzar-ho així és profundament equitatiu. Si la universitat no s’orienta cap a les sortides laborals ja em direu què en fem de tots els grups d’aturats que ja han començat a sorgir. Això suposa dos mals: en primer lloc finançar uns estudis poc eficients (malbaratar recursos públics que paguem tots) i posteriorment pagar subsidis d’atur. Espanya és un dels països amb més graduats universitaris en situació d’atur o treballant de cambrers, així que alguna cosa s’esta fent malament.

Estratègia política i remodelació de govern

Una de les afirmacions més importants en Programació Neurolingüística és que “el mapa no és la realitat”, per molt que sovint el nostre mapa personal de la realitat acabi convertint-se en la realitat mateixa. La política no escapa a aquesta interpretació de la realitat que fem cadascun de nosaltres de forma individual, basant-nos en premisses i prejudicis, mitjançant les nostres ulleres ideològiques. Aquests dies s’ha produït una noticia que ha permès veure com actua el component psicològic esmentat: la remodelació del govern Zapatero.

Parlar de “parálisis de gobierno” o “crisis de gobierno” és exagerat. Resulta un adjectiu més dramàtic del que realment resulta ser a la realitat un canvi així. Una renovació al govern evidencia una voluntat de canvi de polítiques, el que resulta positiu desprès de veure un executiu més aviat mandrós a l’hora d’implementar solucions. Ara bé, no esta tan clar que es tracti d’una renovació amb totes les lletres. La incorporació de Chaves -president autonòmic governant des de gairebé la prehistòria- i de Blanco -pes pesat del PSOE- no acaba d’encaixar amb el que jo entenc per la paraula “renovació”. Sona més a estratègia política.

Fent una mica de política-ficció -i sent profundament optimista- podria tractar d’imaginar per quina raó Zapatero decideix moure fitxa d’aquesta forma. Espero i desitjo que es tracti d’una maniobra per emprendre una sèrie de reformes estructurals que poden ser difícils de pair però necessàries per sortir de la situació actual. Potser Zapatero ha reunit el coratge suficient. Incloent als pesos pesats del partit en aquestes reformes està donant diferents senyals: (1) Tranquil·litza al partit i als votants, demostrant que tot l’entramat del PSOE recolza l’executiu i (2) tranquil·litza als sindicats, fent-los veure que les reformes poden ser dures però són reformes des de l’esquerra.

I més val que l’executiu espavili o l’oposició farà la seva feina. Rajoy té per davant una autopista cap a la Moncloa. Més enllà dels escàndols que apareixen sobre el PP cada cert temps, la situació per al líder popular no podia ser millor. En primer lloc, desapareix en Losantos, amb pataleta inclosa. Per al sector més dur de la caverna és una pèrdua molt important. D’altra banda Garzón no deixa respirar ni a Camps ni a Aguirre, el que resta forces a la branca liberal del partit. L’estratègia dels populars doncs, si són mínimament espavilats, deixarà de ser centrar-se en eliminar el seu propi líder. A partir d’ara l’objectiu hauria de ser acabar amb sorolls distorsionadors interns i passar a llençar-se al coll del govern aprofitant els seus canvis de ministres i la crisi econòmica.