Category Archives: Economia

Petit reportatge sobre la flexiseguretat

Reportatge sobre la política laboral que impulsa la UE basada en el concepte de ‘Flexiseguretat’, un model que combina la flexibilitat i la seguretat en l’àmbit laboral.
Anuncis

Què fer amb les pensions: estructura bàsica de les reformes

Donat que ni la meva mare ni la meva germana han entès la meva proposta a l’apartat (2) de l’entrada anterior sobre les pensions de jubilació he decidit fer-ho de forma esquemàtica i senzilla. Sense tanta paraula. No és culpa seva, és culpa meva que no em sé explicar com cal. Evidentment es tracta d’un model, absolutament imperfecte (em deixo moltes variables pel camí), però crec que prou il·lustrador de com haurien d’anar les reformes.

PROBLEMA 1:

Argument liberal:

– El PIB del 2007, del que partim, és el 100%.
– L’any 2007 gastem el 8% del PIB en pensions
– Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d’atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat…)
– Segons les previsions a l’any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
– Si restem el 15% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 85%
– El 85% del PIB és insuficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l’Estat del benestar. Crisi del sistema i es produeix una revolució anarquista o una dictadura.

Rèplica:

– Actualment gastem el 8% del PIB en pensions
– Si restem el 8% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 92% del PIB, que és el que ens resta per invertir en altres activitats (prestacions d’atur, llei de dependència, inversió en educació, sanitat…)
– Segons les previsions a l’any 2060 la despesa en pensions serà del 15% del PIB.
– Per diverses raons (millora del nivell educatiu, millores tecnològiques, nous models de producció, especialització en àrees d’alt valor afegit…) el PIB haurà augmentat. La meva proposta era a un 1’5% anual.
– Hi ha un PIB més gran, al 2060 serà de 225 (2’25 cops més gran que al 2007 si es manté un creixement de 1’5% anual) això vol dir que hi ha més diners (més pastís) a repartir entre tots els ciutadans.
– Tornem a la previsió d’una despesa del 15%. El 15% de 225 és 33’75.
– Si restem el 33% dedicat a les pensions del PIB obtenim el 192%
– El 192% del PIB és suficient per fer-se càrrec de la resta de prestacions de l’Estat del benestar

PROBLEMA 2.1:
Argument liberal:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i desapareix l’Estat. La gent retorna a les coves i es transformen en caçadors-recol·lectors.

Rèplica:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2010. Duem a terme una reforma laboral (acabant amb les rigideses del mercat laboral i enfocant-lo a la creació de béns d’alt valor afegit). Disminueix l’atur.
– Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, distribuits així: 2 estudiants, 4 treballant, 1 aturat i 3 pensionistes). Per tant, tenim més gent cotitzant que augmenta el superàvit de la Seguretat Social.
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les reformes del 2010 tenim molts més cotitzants, el que fa augmentar la bossa de reserva.
– Any 2080. La generació del baby boom mor. L’estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l’any 2080 produeix el triple que un treballador de l’any 2007. No és ciència ficció, fixeu-vos en la productivitat d’algú del 1910 i la productivitat actual.

PROBLEMA 2.2:
Argument liberal:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i ens ataquen els alienígenes que, finalment, ens governen com als nostres nous amos intergalàctics.

Rèplica:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2010. L’Estat del benestar comença a dur a terme polítiques d’ajut a les famílies (creació de llars d’infants públiques, etc.)
– Any 2030. Tenim els 10 ciutadans anterior, amb la diferència que hi afegim 2 més degut a l’augment de la natalitat. Els distribuim així: 4 estudiants, 3 treballant, 2 aturat i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 4 estudiants, 4 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 4 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– La Seguretat Social pot fer front a les pensions ja que degut a les polítiques del 2010 tenim més cotitzants, el que fa augmentar el nombre de cotitzacions del moment (no confondre amb la reserva).

PROBLEMA 2.3:

Argument liberal:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes. Crisi del sistema i apareix Godzilla que destrueix el món.

Rèplica:

– Any 2007. Tenim 10 ciutadans a un país imaginari (2 estudiants, 3 treballant, 2 aturats i 3 pensionistes).
– Any 2010. L’Estat duu a terme una reforma encaminada a lluitar contra l’evasió fiscal. Es declara la república i la laicitat de l’Estat (es retiren els milions d’euros destinats a la monarquia i a l’Esglèsia). Es crea l’exèrcit de la UE i es redueix la despesa militar. S’augmenta la presió impositiva sobre les grans rendes del capital, els beneficis bancaris i s’estableix un impost als mercats de capital per evitar les especulacions a curt plaç. L’Estat disposa de més ingressos.
– Any 2060. Tenim els 10 ciutadans anteriors, aquest cop però, es distribueixen així: 2 estudiants, 2 treballant i 5 pensionistes. (Els 3 pensionistes han mort, ha aparegut una nova generació de 2 ciutadans, els 3 treballadors i els 2 aturats han passat a ser pensionistes)
– Els 2 ciutadans que treballen no poden fer-se càrrec dels 5 pensionistes.
– L’Estat injecta els diners extra dels que disposa a la Seguretat Social.
– Any 2080. La generació del baby boom mor. L’estructura demogràfica passa a ser: 2 estudiants, 2 treballant, 2 pensionistes. No hi ha problema amb el manteniment dels pensionistes ja que, com he explicat en el PROBLEMA 1, la productivitat ha augmentat. Cadascún dels treballadors a l’any 2080 produeix el triple que un treballador de l’any 2007.

Un cop discutides totes les reformes una per una, és evident que no totes tindran un èxit del 100% ja que intervenen moltes més variables de les que jo he escollit. Ara bé, si totes les reformes es convinen la possibilitat d’èxit s’acostarà molt més al 100% ja que, el que no solucioni una política ho solucionarà una altra.

A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

Aquest article va dedicat a la meva germana, que avui mateix tot sopant m’ha defensat augmentar la jubilació als 67 anys. Els seus arguments eren bàsicament els que apareixien a un article del diari Expansión però que també he pogut llegir a molts altres mitjans, així que anem punt per punt veient de què es tracta.
La viabilitat de les pensions públiques està en joc? No ho tinc gens clar, de fet m’inclino més a pensar que no és així. M’explico. És evident que hi ha un envelliment demogràfic per una qüestió de nombre de futurs ancians provinents de la generació del baby boom. Això farà que tinguem molts més pensionistes a qui dotar d’una pensió. Donat que assumim que no apareixerà un altre baby boom que ens tregui les castanyes del foc, tenim diferents opcions per solucionar el problema: (1) augmentar les contribucions a la Seguretat Social, és a dir, augmentar els impostos, (2) augmentar la productivitat dels treballadors en actiu, (3) augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius, fent pujar d’aquesta forma la recaptació via impositiva, (4) augmentar la fecunditat i (5) destinar noves figures impositives (o d’altres ja existents) a la Seguretat Social. Donat que no trobo econòmicament viable augmentar els impostos per raons d’eficiència, passo directament a parlar de les altres vies:
(2) Augmentar la productivitat dels treballadors en actiu. S’addueix sovint que a l’any 2060 no hi haurà recursos per als no pensionistes. Des de les institucions liberals s’adverteix que hi haurà manca de recursos per oferir prestacions públiques a aquelles persones no pensionistes (aturats, llars d’infants, sanitat, educació…), advertència que, d’altra banda, no recolzen les dades. Segons aquestes mateixes organitzacions, a l’any 2007 es gastava el 8% del PIB en pensions i, mitjançant prediccions d’aquestes organitzacions, a l’any 2060 es gastarà el 15% del PIB. Ens defensen doncs, que no es pot assumir una despesa del 15% del PIB ja que aquesta seria a costa dels no pensionistes. La raó per la que l’afirmació és falsa? Ignora la productivitat.
Posem que la productivitat creix a Espanya un 1’5% anual. Si aquest creixement es manté així fins a l’any 2060, el PIB serà 2’25 cops el de 2007 (el càlcul és senzill, agafar el PIB de l’any 2007 i anar-hi sumant 1’5% 53 cops). És a dir, si el PIB de l’any 2007 va ser de 100, a l’any 2060 serà de 225 (2’25 cops més), sempre corregint els càlculs amb el diferencial d’inflació. Si a l’any 2007 Espanya es va gastar un 8% en pensions, li restava un 92% per invertir en no pensionistes (100% – 8% = 92%). D’altra banda, segons les previsions més catastrofistes ens gastarem un 15% del PIB en pensions, això vol dir el 15% del PIB de l’any 2060, és a dir, calculant-ne l’equivalència un 33% (15% de 225). Si repetim l’operació anterior, veurem que 225% – 33% = 192%, per tant, ens quedarà una xifra equivalent al 192% del PIB de 2007 per invertir en no pensionistes. De fet, fa 50 anys Espanya es gastava el 3% del PIB en pensions i ara el 8%, sense que això representi menys recursos per als no pensionistes, ans al contrari, actualment els diners disponibles per a inversió pública en prestacions d’atur, sanitat o educació supera àmpliament els disponibles fa 50 anys. La raó és clara: la productivitat ha augmentat i ho continuarà fent si es prenen les mesures necessàries. Així doncs, no suposarà cap problema, ja que el pastís (el PIB) a repartir serà molt més gran, concretament més del doble de l’actual (2’25).
(3) Augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius. Aquí parlem bàsicament  de fer una reforma laboral i de la integració de les dones al mercat laboral, el que va profundament lligat amb l’argument número 4. Segons les dades de l’Observatorio Social de España, si l’estat espanyol tingués el mateix percentatge de dones treballant que Suècia hi hauria 2’6 milions més de treballadors.  Això són 2’6 milions de contribuents més a la Seguretat Social i no només això, si no que serien 2’6 milions amb una productivitat més elevada degut a tot el que heu pogut llegir al punt (1). Una de les solucions doncs, passa pels serveis d’ajuda a les famílies. En situacions on els ancians passen a ser persones dependents és la dona la que abandona el mercat laboral per fer-se càrrec dels familiars més desvalguts. Això és degut a un desenvolupament molt feble dels serveis domiciliaris, que a Espanya tan sols representen un 2%, a la UE-15 un 18% i a Suècia un 23%.
(4) Augmentar la fecunditat. Tots els estudis que es realitzen a Espanya apunten en una mateixa direcció: els fills desitjats per les famílies espanyoles com a mitja és de 2. Actualment la taxa de fecunditat és de 1’3 fills per dona. De raons n’hi ha moltes, bàsicament econòmiques i determinades pel poc desenvolupament de l’Estat del benestar a Espanya. Degut a la dualitat del mercat laboral espanyol, a una dona se li fa profundament complicat trobar una feina amb contracte indefinit que li permeti assolir la tranquil·litat necessària per formar una família. D’altra banda, un cop assolit el contracte indefinit, aquesta es veu obligada a deixar de treballar quan queda embaraçada ja que les alternatives de les que disposa (mainaderes, llars d’infants privades…) suposen una despesa massa gran com per poder ser assolida. Això impedeix compaginar feina i fecunditat. Els nens escolaritzats a llars d’infants públiques (de 0 a 2 anys) a Espanya és tan sols un 10%, la mitjana de la UE-15 és de 28% i en el cas de Suècia del 58% (Si voleu més informació sobre tota aquesta temàtica la podeu trobar al capítol ” Tiempo para cuidar, tiempo para trabajar. Análisis del uso y la duración de la licencia parental en España” inclós dins de la publicació La situación social en España III, ed. Biblioteca Nueva, 2009). No cal que esmenti també la importància de la corresponsabilització de l’home en aquesta tasca. I per si això no fos poc, el problema de l’habitatge també juga un paper molt important a l’hora de determinar la seguretat necessària per crear una nova família.

(5) Nous impostos o redirigir-ne altres ja existents. Al cap em venen un bon munt de diners que farien molta més feina a la Seguretat Social. Podria començar a parlar dels diners públics destinats a l’Esglèsia, a mantenir la monarquia o l’adquisició de nou material militar. En cap dels tres casos té gaire sentit continuar invertint milions i milions d’euros per raons obvies. També podriem parlar en aquest punt de la lluita contra l’evasió fiscal (un problema molt greu a Espanya), la falta d’imposició a les rendes més altes o establir nous impostos com ara, així a primer cop d’ull, gravar els beneficis estratosfèrics dels grans bancs i caixes. A cap lloc està escrit que la Seguretat Social hagi de ser finançada exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors, l’Estat també hi pot fer transferències sempre que vulgui.

Així doncs, no serà necessari l’augment de l’edat de jubilació sempre que: (1) fomentem l’augment de la productivitat invertint en la producció de béns d’alt valor afegit. Fa falta més creació de super-ordinadors o biotecnologia i menys construcció de xalets. (2) Reformem el mercat laboral per acabar amb la dualitat de contractes, flexibilitzant-lo tot el que faci falta sense descuidar el més mínim la protecció del treballador. I si, la flexiguretat és possible. (3) Fomentar la incorporació de la dona al mercat de treball alliberant-la de les càrregues familiars i de les persones dependents. En aquest sentit la llei de dependència és un bon pas endavant, si bé el seu finançament no s’ha dissenyat gens bé. (4) Fomentar la fecunditat aportant incentius a les parelles. Em refereixo a creació de llars d’infants públiques, educació pública de qualitat o polítiques d’habitatge (en propietat o lloguer) per afavorir l’emancipació. Si tinguéssim un govern valent, disposat a posar les dades sobre la taula i sense por al debat es durien a terme aquestes reformes i no faria falta augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Malhauradament el PSOE no sembla tenir gaires intencions de fer el més mínim esforç.

T’he convençut Ana?

Despesa pública i polítiques socials a Espanya: Quin paper juguen a la situació actual?

Video de la conferència duta a terme pel professor Vicenç Navarro:

Alguns dels problemes del mercat laboral espanyol

En aquest article tractaré de fer una llista sobre els problemes més comuns amb els que ens trobem els joves a l’hora d’interactuar amb el mercat laboral. Ara bé, no faré judicis sobre si això és degut a determinats incentius conseqüència de la regulació laboral; això ho deixo per un altre dia. Senzillament parlaré d’alguns  (no tots) dels problemes amb els que ens trobem els joves -i no tan joves- tant des de dins com des de fora de les empreses.
Els salaris són negociables. Això és un problema: les empreses ja no publiquen els salaris, a l’entrevista et pregunten el que esperes o creus que hauries de guanyar. Evidentment és un fet que juga a la contra de l’entrevistat, doncs tendirà a rebaixar-se el sou per tal de fer-se més atractiu a ulls de l’entrevistador.
Eventualitat dels contractes. Teòricament els salaris augmenten en funció de l’IPC, si bé això és cert en la gran majoria dels casos, hi ha un problema: l’eventualitat. Si cada poc temps canviem de feina tornem a estar a la part baixa de l’empresa, pel que l’increment de l’IPC no l’hem gaudit ja que aquest només es dona en contractes superiors a un any. Aquest fet fa que la barrera del mileurisme sigui pràcticament infranquejable.
 – La figura del becari. El becari és el treballador per excel·lència de principis del segle XXI. Treballa molt i cobra poc (o res), el que suposa un gran estalvi per a l’empresari… o no? Doncs no. Per dues raons. En primer lloc els incentius per a treballar bé d’un becari són més aviat nuls. La seva jornada es reduirà a fer la feina que li toca de forma ràpida i poc cuidadosament. Al cap i a la fi, no té cap incentiu a esforçar-se. En segon lloc donat que l’empresari no inverteix en la seva formació ni li permet estar a l’empresa el temps suficient per adquirir experiència la productivitat d’aquest treballador es veu reduïda.
Les hores extres. Tinc un amic que és esclau de les hores extres i això que és un noi extremadament vàlid amb les llicenciatures d’Economia i ADE a la seva esquena. Hom paga per 8 hores de feina però s’exigeix una dedicació i uns resultats que tan sols poden ser assolits treballant més de 8 hores al dia. A més, donat que s’entén que ho estàs fent per “voluntat pròpia” no es comptabilitzen com a hores extres, el que finalment és una baixada del sou encoberta.
I les conseqüències? Les seguents:
Estancament dels salaris. Quan els nostres pares eren joves i es van incorporar al mercat de treball amb 20 i pico anys també cobraven malament. Als 30 ja cobraven una mica millor i als 40 no estaven gens malament. Aquesta tendència però, ha canviat. Als 20 cobrem malament (si és que cobrem), als 30 seguim cobrant malament i als 40 exactament igual. Abans s’entenia l’existència d’un principi dur per assolir un futur millor; avui dia el futur és exactament igual de penós que el present.
Moltes hores i poc rendiment. Us en parlava a un article que vaig escriure fa temps. La gent és perfectament conscient de la feina precària que té i de tot el temps que li ha de dedicar, el que fa que la producció decaigui. Com deia aquella pintada de Berlín: “mentre vosaltres feu veure que ens pagueu, nosaltres farem veure que treballem”.
Falta de compromís amb l’empresa. És evident que tota aquesta situació porta a una falta de compromís amb l’empresa, el que finalment acaba sent-ne la més perjudicada. No hi ha res pitjor per a la teva productivitat que un treballador que t’odiï.
I tot això és culpa de la cultura empresarial -incentivada o no per la regulació laboral- que tenim a casa nostra:  brutalment avariciosa i profundament encegada en els beneficis a curt termini. Es tracta d’una cultura on es fa la vida impossible als treballadors, “convidant-los” a no fotre ni brot on, torno a repetir, la víctima més gran és la pròpia empresa.

Paul Krugman, Greg Mankiw i Xavier Sala Martín

Per enèssima vegada em veig obligat a citar a l’amic Sala Martín com a inspirador d’un nou article per a aquest bloc. L’economista català ens recomana llegir un article d’en Greg Mankiw abans d’extreure conclusions sobre el darrer escrit de Paul Krugman que publica El País sota el títol “Aprender de Europa” (aquí en teniu la versió original al NY Times: “Learning from Europe“). No cal que us digui com de d’acord estan amb el professor de Harvard i amb en Sala Martín tots els seguidors del dogma liberal que tenim a casa nostra.
L’article d’en Mankiw no fa res més que recordar-nos els PIBs per càpita d’alguns països abans de convidar-nos a llegir l’article d’en Paul Krugman, com si això desacredités o refutés el que defensa el professor de Princeton. Evidentment, ni el desacredita ni el refuta. Les raons són les següents:
(1) En primer lloc, el PIB per càpita no té en compte la distribució d’aquests ingressos. Es tracta d’una ponderació, pel que s’està deixant de banda una tesi totalment acceptada en economia: una distribució equitativa dels ingressos té com a conseqüència un millor benestar de la població. D’aquí que els Estats Units puguin tenir un PIB per càpita molt alt sense que això signifiqui que els seus ciutadans gaudeixin d’una vida millor que la europea. M’oloro que aquest PIB per càpita tant alt té més a veure amb les grans fortunes derivades del capital que no pas del benestar del nord-americà mitjà.
(2) Com bé apunta Krugman -i tal i com vaig apuntar fa tempsla diferència no és tant que els Estats Units tenen una productivitat major, si no que a Europa es treballa menys. Això no és intrínsecament dolent, de fet és un bon indicador de que al vell continent hi ha moltes coses que es fan millor que als Estats Units. Les dades de les que us parlaré les podeu consultar en aquesta taula de la OECD. Podem trobar països amb treballadors relativament productius que treballen moltes hores (Japó o Korea), països amb treballadors molt productius que treballen moltes hores (Estats Units) i països amb treballadors molt productius que treballen poques hores (França, Holanda, Alemanya o els nòrdics). Això finalment s’acaba reflectint al PIB, ja que les hores treballades és una de les variables que s’utilitzen a l’hora de calcular-lo (a més hores treballades major PIB).
Mentre els nord-americans treballen 1703 hores a l’any els francesos ho fan 1544, el que finalment són 159 hores de diferència, o el que és el mateix: 19’87 dies menys treballats a l’any, gairebé un mes de feina extra respecte als europeus. En el cas d’Alemanya o Holanda la diferència és encara més gran. Així doncs, l’argument d’en Mankiw a l’hora de criticar l’article d’en Krugman no és vàlid, ja que aquest PIB tant elevat pot ser explicat per (1) una distribució poc equitativa i (2) una diferència pel que fa a les hores treballades. Paul Krugman té raó i, com bé diu, només cal tenir ulls per veure que a Europa és viu millor que als Estats Units.

Cap a la reforma laboral

Gràcies al Facebook del professor Raimundo Viejo descobria un article de Guillermo de la Dehesa publicat fa dos dies a El País sota el títol “Cómo modificar la estructura productiva española“. Llegiu-lo perquè no té desperdici, de veritat. S’hi apunta una cosa que bàsicament sabem tots: a Espanya fa falta un canvi i aquest és bàsicament d’educació. Ara bé, també fan falta reformes econòmiques de les que ja vaig parlar.

La raó per la que fa falta una millor educació és senzilla, es tracta del vuitè principi de Sant Mankiw: el nivell de vida d’un país depèn de la seva capacitat per produir béns i serveis. I què és la productivitat (P)? Bàsicament la podem definir com el resultat de dividir el Valor Generat (VG) i les Despeses Operatives (DO) necessàries per generar aquest valor. Dins de les DO podem trobar totes els costos fixos, com ara els salaris dels treballadors.

La fórmula doncs, seria la següent: P = VG / DO

Si ens centrem en el món de l’empresa, quan disminuïm els costos (les DO), augmentem la P. Es tracta del camí fàcil per augmentar la P, però té un límit, ja que no pots disminuir infinitament les DO sense que la VG es vegi afectada. Sempre hi ha un mínim necessàri per produir Així doncs, el que cal aconseguir és augmentar la VG.

L’esquema també és aplicable a un país. Un Estat pot augmentar la seva P si disminueix les seves DO, això és, disminuint salaris. Aquesta però, no és una opció gaire plausible, ja que la gent es nega a que els seus salaris es vegin reduïts -excepte en països amb tradicionals pactes socials socialdemòcrates-. Per tant, ens veiem obligats a seguir la opció B: reduir les DO augmentant l’atur.

D’aquí la importància dels canvis. Fa falta un nou model laboral on: (1) s’eviti els ajustaments de productivitat via augment de l’atur i (2) afavorir el creixement del VG. I quan parlem d’afavorir el creixement del VG estem parlant de reformes en educació. Reformes, reformes i més reformes.