L’economia de les tasses de vàter

No, no és un article sobre la indústria del vàter (per molt interessant que us pugui semblar aquesta indústria), sinó més aviat sobre l’hàbit dels homes de deixar la tapa de l’urinari aixecada. Però, quina és la forma més eficient per deixar la tapa? Tenim raó els homes o la tenen les dones? Tenen raó les vostres parelles quan us renyen per no deixar la tapa baixada? Vegem-ho.

El problema de la tapa del seient més preuat de la casa el podem estudiar mitjançant teoria de jocs. Es tracta d’un joc de 2 jugadors que no cooperen. Partim també de que el fet de deixar la tapa del vàter baixada és ineficient (de fet, per això els homes tendeixen a deixar-la aixecada inconscientment). No obstant això, per a consternació de la masculinitat, trobem que la norma de deixar la tapa abaixada és la més acceptada socialment entre els jugadors, per molt que “acceptada” no vulgui dir “eficient”. 

Però què en diu la literatura científica sobre això? (Sí, hi ha literatura científica sobre el tema). Jay Phil Choi té un estudi titulat “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”, on afirma que la norma egoista de deixar el seient com cadascú prefereix és la més eficient. Qualsevol altra norma (sempre amunt o sempre avall) té perjudici doble (abans de fer-lo servir i desprès per tornar-lo a deixar com la norma indica) per a un dels membres de la parella. I aquest perjudici cal multiplicar-lo per cada viatge al bany que es realitzi. Amb la regla de l’egoisme proposada per Jay Phil Choi pot donar-se el cas de que no faci falta ajustar la tapa, doncs dependrà de qui hagi visitat abans el vàter, i tampoc caldrà ajustar-la al final, ja que es deixarà en la posició que a un mateix li convingui. Us recomano que doneu un cop d’ull a aquest estudi, és increïble com, matemàticament, demostra la inutilitat de la norma de “la tapa sempre avall”.

Però aquest argument deixa de banda un concepte bàsic: el conflicte, o el que és el mateix, la teoria de jocs. Així, tenim altres estudis (sí, n’hi ha més d’un…) com el de Richard Harter (2005). Aquest, assumeix que els membres d’una casa tendeixen a minimitzar el cost del moviment de la tapa per un factor de repartició de la tasca. Però què passa si els individus decideixen actuar estratègicament i jugar al joc de forma racional?

Dins d’un joc no cooperatiu, com és el cas, els individus poden castigar als altres. En el nostre cas, la penalització es tractaria de les dones escridassant als homes per haver deixat la tapa aixecada. Mentre que en els estudis anteriors deixar la tapa sempre abaix era ineficient (degut a la inexistència de penalitzacions via escridassades), ara ens trobem amb un equilibri de Nash (l’home tractarà d’evitar la penalització fent un esforç i abaixant la tapa). En qualsevol joc, o en la majoria, sempre hi ha més d’un equilibri diferent, així que tampoc és determinant l’equilibri de Nash. És per això que si els fem entendre a les noies, basant-nos en els estudis de Jay Phil Choi i Richard Harter, que deixar la tapa sempre avall és del tot ineficient deixaran d’escridassar-nos i podrem negociar una estratègia millor. Encara hi ha esperança.

Fonts:
Jay Phil Choi, 2002. “Up or Down? A male economist’s manifesto on the toilet seat etiquette”. Department of Economics, Michigan State University

4 responses to “L’economia de les tasses de vàter

  1. Ui, jo sóc dels que l’abaixen i t’afegiré motius d’eficiència per a fer-ho: Tinc el moble de la pica a pocs centímetres, amb un calaix al costat. Deixar la tapa oberta és una manera d’acabar amb alguna cosa del calaix dins la tassa!

  2. Els teus últims estudis sobre tapes de vàter i d’infidelitats t’estan tornant excessivament científic. Però bé, mai se sap, potser ets el pròxim Nobel d’economia. Fins aleshores et segueixo seguint en aquesta odissea sobre la “ciència d’estar per casa SI, però sense dubte CIÈNCIA” jejeje

  3. Hahahahaha m’encanta el teu blog… Tan aviat ens estas parlant tot seriós sobre la situació a Israel i Palestina com ens sorprens amb un article sobre tasses de vàter. Segueix així!

  4. Punto G y la banda funky

    Espectacular article sobre les tases de vàter Curiosa si més la utilització d’allò que vol pretendre ser ciència, l’economia, per parlar sobre lavabos.

    Amb un caire més familiar posare un tema sobre debat que fa temps que vaig pensar-ho i no he entes mai la solució. Espero que després d’un debat intens trobem el perque. La qüestió és debatre quin sentit té que el paper de wàter estigui dividit en parts. Quin és el motiu per fer aquelles marques de puntets? Si la solució fós que cadascú de nosaltres utilitzem un d’aquells troços, seguidament tindriem una demanda: Perque feu els trocets tan petits? És impossible utlitzar un trocet tan petit per netejar-se. Ja no dic si tens un dia dolent i d’estòmac turbulent. Una altre solució seria que el paper estigui tallar per així doblegar-lo i fer quadradets que aporten comoditat i una mica de coixinet a cada passada/aixugada que fem.

    No trobo més respostes. Però no poden ser certes, són massa estúpides. Necessito de noves idees.

    Ser que el tema no es acertat ni adequat per un blog com el teu carlos, d’actualitat politica, pero ja que entres en temes cassolanes doncs m’apunto. Més escatològicament però m’apunto.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s