A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

Aquest article va dedicat a la meva germana, que avui mateix tot sopant m’ha defensat augmentar la jubilació als 67 anys. Els seus arguments eren bàsicament els que apareixien a un article del diari Expansión però que també he pogut llegir a molts altres mitjans, així que anem punt per punt veient de què es tracta.
La viabilitat de les pensions públiques està en joc? No ho tinc gens clar, de fet m’inclino més a pensar que no és així. M’explico. És evident que hi ha un envelliment demogràfic per una qüestió de nombre de futurs ancians provinents de la generació del baby boom. Això farà que tinguem molts més pensionistes a qui dotar d’una pensió. Donat que assumim que no apareixerà un altre baby boom que ens tregui les castanyes del foc, tenim diferents opcions per solucionar el problema: (1) augmentar les contribucions a la Seguretat Social, és a dir, augmentar els impostos, (2) augmentar la productivitat dels treballadors en actiu, (3) augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius, fent pujar d’aquesta forma la recaptació via impositiva, (4) augmentar la fecunditat i (5) destinar noves figures impositives (o d’altres ja existents) a la Seguretat Social. Donat que no trobo econòmicament viable augmentar els impostos per raons d’eficiència, passo directament a parlar de les altres vies:
(2) Augmentar la productivitat dels treballadors en actiu. S’addueix sovint que a l’any 2060 no hi haurà recursos per als no pensionistes. Des de les institucions liberals s’adverteix que hi haurà manca de recursos per oferir prestacions públiques a aquelles persones no pensionistes (aturats, llars d’infants, sanitat, educació…), advertència que, d’altra banda, no recolzen les dades. Segons aquestes mateixes organitzacions, a l’any 2007 es gastava el 8% del PIB en pensions i, mitjançant prediccions d’aquestes organitzacions, a l’any 2060 es gastarà el 15% del PIB. Ens defensen doncs, que no es pot assumir una despesa del 15% del PIB ja que aquesta seria a costa dels no pensionistes. La raó per la que l’afirmació és falsa? Ignora la productivitat.
Posem que la productivitat creix a Espanya un 1’5% anual. Si aquest creixement es manté així fins a l’any 2060, el PIB serà 2’25 cops el de 2007 (el càlcul és senzill, agafar el PIB de l’any 2007 i anar-hi sumant 1’5% 53 cops). És a dir, si el PIB de l’any 2007 va ser de 100, a l’any 2060 serà de 225 (2’25 cops més), sempre corregint els càlculs amb el diferencial d’inflació. Si a l’any 2007 Espanya es va gastar un 8% en pensions, li restava un 92% per invertir en no pensionistes (100% – 8% = 92%). D’altra banda, segons les previsions més catastrofistes ens gastarem un 15% del PIB en pensions, això vol dir el 15% del PIB de l’any 2060, és a dir, calculant-ne l’equivalència un 33% (15% de 225). Si repetim l’operació anterior, veurem que 225% – 33% = 192%, per tant, ens quedarà una xifra equivalent al 192% del PIB de 2007 per invertir en no pensionistes. De fet, fa 50 anys Espanya es gastava el 3% del PIB en pensions i ara el 8%, sense que això representi menys recursos per als no pensionistes, ans al contrari, actualment els diners disponibles per a inversió pública en prestacions d’atur, sanitat o educació supera àmpliament els disponibles fa 50 anys. La raó és clara: la productivitat ha augmentat i ho continuarà fent si es prenen les mesures necessàries. Així doncs, no suposarà cap problema, ja que el pastís (el PIB) a repartir serà molt més gran, concretament més del doble de l’actual (2’25).
(3) Augmentar el nombre de treballadors en actiu i disminuir-ne els inactius. Aquí parlem bàsicament  de fer una reforma laboral i de la integració de les dones al mercat laboral, el que va profundament lligat amb l’argument número 4. Segons les dades de l’Observatorio Social de España, si l’estat espanyol tingués el mateix percentatge de dones treballant que Suècia hi hauria 2’6 milions més de treballadors.  Això són 2’6 milions de contribuents més a la Seguretat Social i no només això, si no que serien 2’6 milions amb una productivitat més elevada degut a tot el que heu pogut llegir al punt (1). Una de les solucions doncs, passa pels serveis d’ajuda a les famílies. En situacions on els ancians passen a ser persones dependents és la dona la que abandona el mercat laboral per fer-se càrrec dels familiars més desvalguts. Això és degut a un desenvolupament molt feble dels serveis domiciliaris, que a Espanya tan sols representen un 2%, a la UE-15 un 18% i a Suècia un 23%.
(4) Augmentar la fecunditat. Tots els estudis que es realitzen a Espanya apunten en una mateixa direcció: els fills desitjats per les famílies espanyoles com a mitja és de 2. Actualment la taxa de fecunditat és de 1’3 fills per dona. De raons n’hi ha moltes, bàsicament econòmiques i determinades pel poc desenvolupament de l’Estat del benestar a Espanya. Degut a la dualitat del mercat laboral espanyol, a una dona se li fa profundament complicat trobar una feina amb contracte indefinit que li permeti assolir la tranquil·litat necessària per formar una família. D’altra banda, un cop assolit el contracte indefinit, aquesta es veu obligada a deixar de treballar quan queda embaraçada ja que les alternatives de les que disposa (mainaderes, llars d’infants privades…) suposen una despesa massa gran com per poder ser assolida. Això impedeix compaginar feina i fecunditat. Els nens escolaritzats a llars d’infants públiques (de 0 a 2 anys) a Espanya és tan sols un 10%, la mitjana de la UE-15 és de 28% i en el cas de Suècia del 58% (Si voleu més informació sobre tota aquesta temàtica la podeu trobar al capítol ” Tiempo para cuidar, tiempo para trabajar. Análisis del uso y la duración de la licencia parental en España” inclós dins de la publicació La situación social en España III, ed. Biblioteca Nueva, 2009). No cal que esmenti també la importància de la corresponsabilització de l’home en aquesta tasca. I per si això no fos poc, el problema de l’habitatge també juga un paper molt important a l’hora de determinar la seguretat necessària per crear una nova família.

(5) Nous impostos o redirigir-ne altres ja existents. Al cap em venen un bon munt de diners que farien molta més feina a la Seguretat Social. Podria començar a parlar dels diners públics destinats a l’Esglèsia, a mantenir la monarquia o l’adquisició de nou material militar. En cap dels tres casos té gaire sentit continuar invertint milions i milions d’euros per raons obvies. També podriem parlar en aquest punt de la lluita contra l’evasió fiscal (un problema molt greu a Espanya), la falta d’imposició a les rendes més altes o establir nous impostos com ara, així a primer cop d’ull, gravar els beneficis estratosfèrics dels grans bancs i caixes. A cap lloc està escrit que la Seguretat Social hagi de ser finançada exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors, l’Estat també hi pot fer transferències sempre que vulgui.

Així doncs, no serà necessari l’augment de l’edat de jubilació sempre que: (1) fomentem l’augment de la productivitat invertint en la producció de béns d’alt valor afegit. Fa falta més creació de super-ordinadors o biotecnologia i menys construcció de xalets. (2) Reformem el mercat laboral per acabar amb la dualitat de contractes, flexibilitzant-lo tot el que faci falta sense descuidar el més mínim la protecció del treballador. I si, la flexiguretat és possible. (3) Fomentar la incorporació de la dona al mercat de treball alliberant-la de les càrregues familiars i de les persones dependents. En aquest sentit la llei de dependència és un bon pas endavant, si bé el seu finançament no s’ha dissenyat gens bé. (4) Fomentar la fecunditat aportant incentius a les parelles. Em refereixo a creació de llars d’infants públiques, educació pública de qualitat o polítiques d’habitatge (en propietat o lloguer) per afavorir l’emancipació. Si tinguéssim un govern valent, disposat a posar les dades sobre la taula i sense por al debat es durien a terme aquestes reformes i no faria falta augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Malhauradament el PSOE no sembla tenir gaires intencions de fer el més mínim esforç.

T’he convençut Ana?

6 responses to “A favor o en contra de jubilar-se als 67 anys?

  1. No se si has convençut a l’Ana, però a mi m’has disipat un parell de dubtes

  2. Carlos aquesta vegada no estic d’acord amb tu. De tots els punts que has esmentat, només puc estar d’acrod amb els dos últims. Tot i que el quart només ho estigui parcialment.
    (1) Crec que la alternativa més seriosa per evitar la jubilació als 67 anys és la d’augmentar les contribucions. Evidentment no és el millor moment per fer-ho, però és una alternativa.
    (2)Aquest argument no me l’esperava de tu. Acostuma a ser la gran defensa del gran Xavier Sala i Martí i no crec que sigui tan fàcil millorar la productivitat. A més, crec que no has fet bé el calcul, si cada any augmenta un 1’5% la productivitat, aquest 1’5% s’ha d’acumular, és a dir, el segon any has de fer 1’5% de 101’5, el que donaria un percentatge encara més elevat en la teva defensa (tot i que, repeteixo, no sigui tan fàcil).
    (3)No crec que el gran percentatge d’atur en aquest moment es degui a la inserció laboral de la dona, ja que en aquests moments es deu en gran mesura a la destrucció de llocs de treball.
    (4)Augmentar la fecunditat seria una de les grans solucions, tot i que això faria, probablement, que d’aquí a 40 anys tornessim a tenir el mateix problema. És evident que amb ajudes en l’Estat del Benestar aquesta taxa augmentaria, encara que no crec que arribés als 2 fills per parella q tu dius, ja que també juguen altres factors, com la comoditat i això fa que parelles que volien tenir 2 fills un cop han tingut un, no vulguin ni sentir parlar del segon.
    (5)En aquest punt no podria estar més a favor amb tu. No només destinant altres impostos, sino sobretot en el problema de la evasió fiscal a Espanya.

  3. A veure Javiolo, anem punt per punt.

    (1) Les cotitzacions no caldrà augmentar-les si ens centrem en la resta de punts. Especialment el número 2.

    (2) Aconseguir un creixement del PIB del 1’5% anual no crec que sigui tan complicat. De fet és més o menys el que veniem tenint abans de la crisi. Si les coses van bé un creixement així és perfectament assumible, fins i tot major.

    (3) És cert que l’atur actual no és per la no inserció de la dona, afortunadament aquestes dones són comptabilitzades com a inactives, no com a aturades. Si als aturats hi sumem els inactius la xifra es dispara encara més. La destrucció de treball té molt a veure amb el tipus de feina al que es va dedicar Espanya durant molt temps: construcció i turisme. S’ha dedicat a aquest tipus de feines per culpa d’una regulació massa estricta que desincentiva la contractació indefinida i afavoreix la temporal. I si hi ha una feina que s’alimenti de contractes temporals és la construcció i el turisme/restauració.

    Dit això aprofito per dir que si, augmentar la jubilació als 67 anys soluciona el problema. Ara bé, el que pretenia amb l’article era mostrar que hi ha altres formes abans d’arribar a la més dura, que és l’augment de l’edat de jubilació.

  4. Si en voleu una versió més esquemàtica i senzilla mireu-vos això: http://ccfarre.blogspot.com/2010/02/que-fer-amb-les-pensions-estructura.html

  5. hola carlos!

    no va ben bé del tema que parles tu sobre l’edat de jubilació, però acabo de descobrir una associació del tot curiosa…

    mira, mira:

    http://www.pensionesdignas.es/

    au, espero que sigui del teu interès!

    salut!!

  6. Osti Lídia, aquesta web que m’has passat clama al cel. Quan acabi de veure per tercer cop el capítol de Lost em poso a escriure sobre el sistema de capitalització.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s