Bolonya. Si. Bolonya. No. (I)

Ja sé que arribo una mica tard per escriure sobre Bolonya, però no podia acabar-me de posicionar. De fet, encara no puc fer-ho. La única cosa que tinc clara, desprès de llegir i llegir sobre la implementació de la Declaració de Bolonya, és que el govern espanyol està aprofitant per colar-nos un gol. A més, els mitjans de comunicació i especialment els sindicats d’estudiants, encara que pugui semblar contradictori, són els que més ho afavoreixen no denunciant aquesta mala aplicació i centrant-se en aspectes massa generals.

La universitat necessita una reforma urgent, això ho tenim tots clar. Ara bé, la reforma espanyola és realment el procés de Bolonya? I per altra banda, quina és la reforma que realment necessita?

A la primera pregunta m’atreveixo a dir que no. La Declaració de Bolonya no és el que s’està aplicant a Espanya. Bolonya només és una excusa per dur a terme una reforma estranya a les universitats espanyoles. El que en un principi hauria de ser l’adaptació dels estudis als crèdits ECTS, aplicació d’una nova metodologia i el suplement europeu al títol s’ha transformat en un experiment sense gaire sentit. Actualment Espanya té un sistema d’estudis de 3+2 anys -no així la Pompeu Fabra-. Resultaria doncs, summament fàcil adaptar-ho a l’espai europeu: 3 anys de bachelor i 2 de màster, l’equivalent als 3 anys del primer cicle i als 2 del segon cicle. Això milloraria la mobilitat d’estudiants ja que teòricament Europa s’haurà adaptat al 3+2 un cop aplicada la Declaració de Bolonya i tots funcionaríem igual. Però Spain is different.

Aquí el govern ha decidit que es farà servir un sistema de 4+2. Les diplomatures passarien a durar un any més i les llicenciatures es quedarien igual. Els 2 anys extres són els corresponents al màster. Això vol dir que els diplomats podran accedir als màsters -el que significa una important font d’ingressos per a la universitat- però els llicenciats amb el sistema antic veuran reduït el valor dels seus títols que, enlloc de ser grau+màster, passaran a ser senzillament de grau. En aquest sentit, l’aplicació espanyola és un pas enrera. A més, perdríem un dels aspectes més importants de l’adaptació al sistema europeu: la mobilitat.

Resumint, el govern espanyol intenta, essencialment, el següent: (1) reduir els costos dels estudis convertint-los a graus (reduir una llicenciatura de 5 a 4 anys és estalviar molts diners; reconvertir una diplomatura a un grau també és barat, només cal convertir el curs extra en un any de pràctiques) i (2) augmentar la recaptació de les universitats permetent l’accés dels diplomats als màsters i obligant als llicenciats amb l’antic sistema a cursar-los també. La queixa doncs, no és tant contra Bolonya, que només determina algunes directrius generals, si no contra l’aplicació que se n’està fent a l’Estat espanyol.

En Pau fa alguns apunts interessants i el Pati Descobert també hi té alguna cosa a dir, especialment sobre els anti-anti-Bolonya. Jo mentre vaig preparant una segona part de l’article amb les meves propostes per a reformar la universitat.

2 responses to “Bolonya. Si. Bolonya. No. (I)

  1. Punto G y la Banda Funky

    Bolonya NO. I varis són els motius.Al parlar de Bolonya parlem de la implementació d’un model universitari. No estem parlant de la pròpia Declaració de Bolonya, que fa casi exclusivament referència a l’homologació de títols. Hi hauriem d’afegir altres quatre declaracions europees més i sobretot, que és allò realment important i decisori, la legislació estatal i catalana: LOU,LUC i nombrosos reials decrets que modifiquen les lleis nombrades. Així que parlar amb propietat de qui aplica què és complicat i resultaria un procès enrebessat. Parlem doncs del Pla Bolonya.Què implica bàsicament el Pla Bolonya¿?¿? En primer lloc tindriem l’homologació de títols universitaris europeus, que com bé senyales l’estat espanyol realitza un pèssima aplicació de les declaracions europees col·lant-nos un gol per tota l’esquadra. No aplica el model 3+2 sinó el 4+2, toma ya!!! això si que és integració europea. En segon lloc es produeix la veritable catàstrofe del Pla Bolonya: el canvi d’una universitat com a temple del saber a una universitat mercantilitzada, es a dir, al servei de les demandes del mercat. I sí, a mi em preocupa el canvi de model. Implica la eliminació de carreres, sobretot de la branca humanitària, no rendibles en el mercat amb poca eficiència economicista privant al coneixement públic. Implica que els màsters o postgraus són la veritable formació que donarà entrada a l’actual mercat d’empreses que cerquen coneixement especialitzat, la diplomatura de quatre anys serà un mer tràmit o continuació del batxillerat. El problema rau en el cost econòmic dels màsters, inasumibles pel gruix de la societat fent aquí una gran criba econòmica. A més l’augment del cost econòmic d’una bona formació es vol fer sense un augment de les beques (ni de les dubtoses beques-prèstec, que t’impotequen ja des de jove!!). Vegem aquí una de les altres incongurències de la política espanyola: aplicar el Pla Bolonya cost cero. I a cost cero no nomès s’ha de fer un nou sistema de beques que permeti la entrada igualitària a les universitats sinó que a més el coneixement mercantilitzat precisa, com ja és fa palés en els postgraus, d’especialització, i en les diplomatures implica avaluació continua. Insistim: avaluació continua a cost cero: més classes, més professors, més aules, més ordinadors… a cost cero… que ens trobem? Contractes precaris al professorat, beques encobertes com a contractes de treball (recordeu pompeuencs aquells alumnes que treballen a la biblioteca, no tenen contracte són becaris), càrrega extra de pràctiques i seminaris tant al professorat com a l’estudiantat. Implica precarització del treball en els professos i incompetibilització de la carrera universitària amb una feina, fent aquí una altra barrera d’entrada a la universitat per a la gent de baixos ingressos que vol cursar estudis. El procés de Bolonya implica la elitització de la universitat, podent-hi entrar per raons econòmiques i no de mèrit. Vergonyós.Si el pla Bolonya és fa a cost cero , com s’aplica el propi pla i tot allò que comporta¿?¿? Dins de les lleis i reials decrets universitaris no és fa referència en cap moment al mode de financiació de les pròpies universitats. Aquestes tenen autonomia política i econòmica àmplia, més enllà de que quasi en la totalitat el fons monetari provingui de l’erari públic. Ja hem dit que l’erari públic destinat no augmentarà. El nou finançament prové de les empreses, però les empreses no són hermanitas de la caridad sinó que cerquen el màxim benefici. I quin és el màxim benefici que es pot extreure d’un universitat? La investigació. Les empreses espanyoles (hi ha pocs casos excepcionals) no fan inversió en I+D, quelcom queda a càrrec de les universitats. Siguem concrets, a la universitat no s’està privatitzant sinó mercantilitzant. L’empresa privada no vol portar les rendes de la universitat, més ben dit, no vol fer-se càrrec de la gestió i del dia a dia d’una universitat ja que econòmicament no és rendible (sinó ja tindriem universitat de masses privades, però no, no en tenim. La gestió va a càrrec de l’erari públic, l’empresa injecta una petita dotació econòmica (al voltant del 10% en la majoria del casos) a les investigacions i després es queda amb la patent o estudi corresponent. És a dir, el I+D de les empreses són les universitats. Un cop mestre, per treure’s el barret, per part de les emprese pivades. Si això no és mercantilització… l’exemple més clar: MediaPro i la UPF pobenou, la universitat és pública però la recerca e investigació és per a l’empresa, a més d’endur-se als millor estudiants. Reivindicar un No a Bolonya no vol dir està en contra de la relació universitat-món laboral, però sí mantenir l’autonomia universitària.Carlos no és ni molt menys un estudi el que he escrit sinó un breu apunt. Són les causes per defensar un no al Pla. El següent article crec que ha d’anar encarat a quina universitat realment volem.

  2. D’acord en que per tenir una referència més fàcil a tot el procès se’l conegui com a Pla Bolonya, ara bé, no sé si al carrer esta gaire clara la diferenciació entre el que diu la Declaració de Bolonya i el que aplica el govern espanyol. En resum, els teus arguments a favor del NO són:(1) Integració europea deficitària. Totalment d’acord. Amb el tema del 4+2 es perd una de les parts que més afavorien la mobilitat.(2) Desaparició de determinades carreres. Jo no ho trobo del tot malament sempre que existeixi alguna alternativa per cursar-la a un altre lloc. D’això ja en parlaré properament.(3) Preu dels màsters. Aquest tema el desconec completament. Tant poden pujar, com quedar-se igual com baixar de preu. Si en tens alguna informació passa-la i me la miro.(4) No hi ha un augment de les beques. Aquest és el problema més important. Al cap i a la fi, tota la resta (com a mínim les crítiques 2 i 3) no és cap problema si s’augmenten les beques. (5) Precarització. Totalment cert. Ara bé, tornem al mateix problema d’abans. Això no és un problema de la Declaració de Bolonya és un problema de l’aplicació que se n’està fent. Fa falta més finançament. Si no volem que aquest sigui privat haurà de ser públic, però llavors tenim un altre problema: d’on treiem diners per invertir-los en universitats? Els restem d’alguna altra inversió pública? Augmentem impostos?(6) Investigació. La investigació és indispensable per a l’economia. El tema de la negociació de les patents, si realment es fa com tu dius, és nefast. També és un tema que m’hauria de mirar abans de parlar-ne.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s