Bipartidisme, Dilema del Presoner i venedors de gelat

Crisi econòmica apart, qui marca l’agenda setting a Espanya sol ser el PP. La raó acostuma a ser d’estratègia política. El PP coneix a la perfecció el model de política democràtica de Downs.

Es tracta d’una teoria economicista, on hi trobem dos elements: partits i electors. Es centra en la racionalitat de “l’homo economicus”. L’elector doncs, pot decidir entre diverses alternatives ordenades segons la seva preferència i escollirà sempre la primera d’aquestes. Actua de forma egoista per escollir el que millor s’ajusta als seus interessos. Per altra banda, els partits busquen el poder arribant al Govern per mitjà d’unes eleccions.

És a dir: en una democràcia els partits busquen obtenir el màxim de vots i els electors maximitzar el seu benefici particular. Per exemplificar-ho hi ha una teoria que ho explica mitjançant carrets de gelats.

Cal que ens imaginem una platja. Palmeres, sorra blanca, calor i banyistes prenent el sol distribuïts uniformement al llarg i ample. Imaginem que aquesta costa té una longitud de 1.000 metres, amb un estiuejant per cada metre; en total 1.000. A la platja hi arriben dos venedors de gelats, amb el seu carret respectiu, i la intenció de vendre el major nombre possible de gelats. Tots dos saben que els banyistes estan de vacances, pel que tractaran de treballar el menys possible: compraran al carret de gelats que tinguin més aprop. En funció d’aquest coneixement hauran de decidir on col•locar-se.


Els venedors podrien posar les coses fàcils als banyistes i instal•lar-se a 250 metres del final de la platja cadascun, un a la dreta i un a l’esquerra. Això voldria dir que un banyista hauria de recórrer com a màxim 250 metres per aconseguir allò que vol: un gelat. Ara bé, tots els que hem estudiat Teoria de Jocs –amb la infumable Teoria de l’Acció Col•lectiva– sabem que aquí hi ha un problema. Bé, més que un problema hi ha un dilema: el dilema del presoner.

Des del punt de vista individual del venedor situar-se a 250 metres del final de la platja no seria la decisió més racional. Si un dels venedors, el de l’esquerra, decideix moure’s i situar-se just al centre de la platja obtindrà moltes més vendes. Per començar els clients situats al seu costat de la platja li continuaran comprant, ja que tot i desplaçar-se fins al centre continua sent el carret més proper. A més, guanyaria els clients que robaria a l’altre venedor, el de la dreta, ja que ara es trobaria més aprop d’ells que no pas el venedor inicial.

Com que el venedor que s’ha quedat a 250 metres del final dret de la platja no és tonto, també s’acostarà cap al centre per evitar que li robin els clients. Desapareix doncs, l’equilibri de Nash. Enlloc de col•laborar i repartir-se equitativament els clients, tots dos decideixen lluitar per prendre-li compradors a l’altre venedor de gelats. L’analogia amb la realitat política és senzilla si al venedor de gelats número 1 li posem un nom com ara PSOE i al venedor de gelats número 2 li posem PP.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s