Crítica a Xavier Sala Martin III

Desprès de la publicació ahir de l’article sobre Xavier Sala Martin en aquest bloc i l’avís fet per Facebook de la seva publicació, el professor d’economia ha decidit esborrar-me dels seus contactes de Facebook. Molt democràtic això d’acceptar les crítiques d’aquesta forma. Aquí la segona part de l’article:
L’origen de l’actual crisi financera és al 2000-2001, després de la caiguda de la bombolla dels punt-com. Llavors, per a evitar que la borsa caigués, el suposat gran “Maestro” (Allan Greenspan) va rebaixar els tipus d’interès a gairebé zero. L’objectiu de Greenspan era que la gent no sortís disparada de la borsa i anés cap als bons de rendibilitat fixa (cosa que enfonsaria encara més la borsa) i, per tant, va fer que la rendibilitat fixa fos gairebé nul•la.

En primer lloc, Alan Greenspan va ser proposat per al seu lloc de part d’en Reagan, el gran amic d’en Sala Martin. En segon lloc, Greenspan va fer el que calia fer en temps de crisi. Ara bé, es va equivocar deixant que fossin els banquers i empresaris qui determinessin el ritme i direcció de l’economia lliurement. Una política de baixada de tipus d’interès només es pot mantenir a curta durada. El cicle econòmic, si posem el seu inici a la crisi de les empreses punt-com, ha durat 17 anys. La FED, amb bon ull, va baixar els tipus d’interès per tal que la inversió continués garantida i els diners no sortissin espantats del mercat. Ara bé, la política dels tipus baixos s’ha mantingut fins aquest any, el que ha suposat 8 o 9 anys extres de descontrol econòmic on han proliferat els especuladors. I aquí estic d’acord amb tots els liberals del món: la culpa ha estat de la falta d’independència del poder econòmic del poder polític. Però, la orientació és la contrària a la que tots ells donarien. Han estat precisament els grans de Wall Street, els grans banquers i en definitiva el Partit Republicà, els que no han permès al poder econòmic actuar amb llibertat, recuperant la situació natural de l’economia: apujant els tipus d’interès i aconseguint així una contracció de l’economia que expulsés als especuladors i reduís l’activitat bancària.

Una pregunta per als meus amics d’esquerres (bé, dic “amics” de manera retòrica perquè jo no tinc amics d’esquerres tot i que la meva germana, a la seva descripció del facebook diu que ho és): Exactament com haguessin regulat per evitar la crisi “subprime”? Haguessin fet una llei que digués que no es podia deixar diners a les famílies “subprime”? Suposo que saben que les famílies subprime són famílies pobres. S’adonen que aquesta llei hauria de dir alguna cosa com: “els bancs només podran deixar diners als rics; els pobres, per tant, estaran condemnats a no poder comprar un habitatge propi a no ser que prèviament no estalviïn durant 30 anys”. I després diuen que els progressistes defensen els interessos dels pobres.

Demagògia. Està clar que els bancs només han de deixar diners en funció de la capacitat econòmica del client perquè té una funció privada, ara bé, tan poc que li costa sempre al senyor Sala Martin posar en evidència el Sector Públic… perquè aquest cop no ho fa? Els bancs que deixin diners a qui ho pugui pagar, aquells que no hi arribin tindran la cobertura de l’Estat amb ajudes, incentius al lloguer o Vivenda de Protecció Oficial. Per això no cal que pateixi en Xavier Sala Martin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s