Crítica a Xavier Sala Martin II

En realitat poso aquest títol a l’article per cridar l’atenció. Si bé la crítica anirà centrada en Sala Martin aquesta es pot fer extensible a tota l’arenga de neoliberals que hi van darrera. No fa gaires dies el professor d’Economia IV de la Pompeu Fabra va publicar al seu Facebook una sèrie de notes sobre la crisi que va fer servir a la seva intervenció a RAC1.

En primer lloc, Sala Martin culpa a la sobreregulació bancària com a culpable de les hipoteques subprime. Fa referència a la normativa de Basilea I i Basilea II i a Alan Greenspan. Diu així:

Però els bancs van trobar una manera de saltar-se la norma: la securitització! El banc crea una fons d’inversió separat del banc (que s’anomena “conduit”). Aquest fóns va al mercat monetari, demana un crèdit i amb els diners, compra els paquets d’hipoteques al banc original. Fixeu-vos que amb aquesta operació, el balanç del banc queda sense “crèdits concedits” i, canvi, té diners a la caixa. La proporció de “credits concedits en relació a capital” passa ser zero i el banc passa a satisfer el requeriment de Basilea, la qual cosa li permet tornar a concedir crèdits. El banc, doncs, inflar la bola de neu, però és a base de crear aquestes institucions paral•leles (els “conduits”) que cada vegada estan més endeutades.

Estic d’acord amb la descripció dels fets que fa. Ara bé, la interpretació n’és una altra. Segons ell, la culpa és de la regulació que estableixen els acords de Basilea que obliguen als bondadosos dels bancs a fer servir trampes per tal de sortir-se d’aquesta situació tan injusta. A mi em sembla molt més evident que la culpa és dels bancs per saltar-se la llei. Així de clar. S’han saltat la llei prevista precisament per evitar casos com els d’aquesta crisi: que els bancs no assumeixin més riscos dels que poden assumir. Si els “conduits” són propietat dels mateixos bancs, han d’estar al balanç i haurien de sumar-se a les hipoteques a l’hora de computar per les normes de Basilea, el contrari és frau de llei.

La meva proposta doncs, és jutjar tots aquells grans directius que han assolit més riscos dels necessaris, a més de saltar-se la llei, fent-los reparar el mal que han fet i disminuint així la intervenció que l’Estat es veu obligat a fer per salvar el sistema. Com a molt en podem extreure una conclusió donant part de raó als liberals clàssics americans: Podem regular tot el que vulguem, però l’ambició humana per enriquir-se, ni que sigui un dòlar més, farà que aquesta sempre tingui una escletxa per on colar-s’hi.

Com que el text es fa una mica llarg ja penjaré la segona part demà o passat demà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s